dissabte, 30 d’abril de 2011

COMUNICAT


Aquest és un comunicat que he adreçat al meu ex centre de treball degut a uns rumors que han sorgit i segueixen complicant-me la vida fins hi tot ara que ja no formo part d’aquesta plantilla.


A qui pugui interessar.
Benvolguts i benvolgudes.

M’he decidit a escriure aquest comunicat degut a que, m’han arribat rumors als que haig de donar credibilitat, que és posen paraules a la meva boca que no son certes.
Per casualitat he sabut que hi ha uns familiars que estan reclamant més hores d’animació, i que hi ha persones que creuen que això ho he induït jo.

Exposo:

• Es legítim que hi hagi companys que no estiguin contents amb la meva feina, tothom te la seva opinió i jo també la meva.
• En el cas de la meva feina realitzada a la Residència Domènech i Montaner, sempre he sabut el dia que se m’acabava el contracta, per tant jo, no he pretès ni he fet cap acció en contra dels meus companys, per tant no he volgut mai prendre la feina a ningú; jo havia signat amb totes les meves facultats mentals amb ple rendiment un contracta fins el 31 de març, s’ha complert i jo he marxat com estava estipulat.
• Si hi ha persones que fan accions, com m’acabo d’assabentar, també estan amb el seu dret i fins hi tot jo els dono suport, tothom ha de reclamar el que cregui oportú.
• Si la meva professionalitat o no professionalitat, ha molestat a algú, no era la meva intenció, se’m va contractar per una feina i l’he fet de la manera que he cregut millor.
• Durant tot el temps que he estat a Domènech, no he qüestionat la feina de cap professional i si algun dia he tingut alguna cosa a dir l’he dit a la persona que creia que li havia de dir.
• Preguntant a un expert, davant de la meva prohibició d’acudir a acabar l’activitat de cant coral, (ja que és una activitat no acabada i no m’han rellevat), quan jo no he demanat res, ni de diners ni reconeixement, i explicant el resultat del meu pas per Domènech davant l’actitut d’alguns companys, m’han fet saber que això és mobing (no sé com s’escriu) i que pot ésser sotmès a denúncia; opció que no duré a terme degut a que ja no formo part d’aquesta plantilla, i no em vull involucrar.
• Si la meva manera de treballar ha mogut mancances dels demés, tampoc és culpa meva.

Perquè consti declaro :

Jo ANNA MIQUEL I ALOY, AMB DNI 36935793R, que amb totes els meus sentits alerta, faig saber que les accions que s’hagin fet durant el temps que he treballat a Domènech i Montaner i ara que ja no hi treballo, han estat alienes a la meu saber, per tant no provocats per a mi.

Per tant exigeixo que és netegi la meva persona i activitat donant-li el valor real que ha tingut, ni més ni menys, tal qual ha estat.
Per altre part, i egoistament, haig de dir que és molt afalagador que s’hagi cregut que persones lliures fan el que jo els dic, no sabia que tenia tant de poder; a més dir-vos que el que realment és afalagador es que s’hagi valorat la meva feina de manera que hagi provocat que és facin accions a la meva espatlla.
Per que quedi constància i no és torni a malmetre el meu nom envio aquest comunicat:

Signat: JO













dimarts, 26 d’abril de 2011

COSES QUE RECORDO (la meva història)

Aquesta setmana parlant amb una molt bona amiga i comentant els últims successos ocorreguts, vaig adonar-me que m’havien passat força coses a la meva vida, la gran majoria d’elles no massa bones per no dir dolentes.
Les dues vam decidir que potser anar-les escrivint podria ser una bona teràpia...
Aquí em teniu, disposada a provar-ho...
La veritat és que no sé per on començar...
Tal vegada seria bo començar pel principi i anar encaminant les coses que pertoquen a la vida o a la feina, cronològicament...
Fent servir el raciocini, penso que amb el temps hi ha coses que s’engrandeixen o empetiteixen... pel que intentaré ser lleial i honesta amb mi mateixa...
Amb tretze anys amb sentia gran, una noia gran i responsable, anava a ajudar a la Franci a la Mater, els diumenges que li tocava treballar, allà m’alabaven molt, deien que servia per la feina, que em podien deixar sola amb aquells nens tant retardats sense patir... he4 de reconèixer que això em feia sentir molt be, afalagada... per anar a ajudar a la tieta ens havíem de llevar a les 6 del matí... i ho feia amb aquella alegria...
Va ser més o menys en aquella època en la que vaig demanar fervorosament que em canviessin d’escola, jo, des dels 11 anys, anava a una escola de monges, de la congregació de la “Tieta monge”, de fet li dèiem així, tieta monge... el primer any, vaig estar interna, la monge s’ho va muntar perquè mi deixessin, va engargussar als meus pares de que era massa petita per anar i tornar cada dia de sant Gervasi, jo anava, en principi des de Sant Andreu, temps desprès va ser la Guingueta... a casa, suposo, els va semblar be i en demanar-me si hi volia anar vaig dir que si, de la manera més gran que els hi podia dir, jo llegia els llibres de l’Enid Blyton, “Claudina en Santa Clara”, “las Torres de Malory”... evidentment em creia que sería igual, realment m’ho creia... si anem a mirar només en tenia 11 d’anys!...
El primer trimestre va ser horripilant... allà no podies dir ni mu, a les que estavem internes un cop acabades les classes ens tenien mitja hora al pati amb pa i xocolata, i desprès les tres hores restants abans de sopar... amb silenci absolut a l’estudi... callades, per a tot havíem de demanar permís... per anar al lavabo, per fer punxa al llapis... per tot, i amb veu baixa i dient-li a la “Madre” a cau d’orella... vaig llegir molt en aquelles hores d’estudi... la tàctica era posar el llibre que volia llegir dins del de mates o el de llengua, sempre vigilant que no te’l veiessin... crec que va ser el més profitós de l’època, encara m’agrada molt llegir... Aquell primer any en van passar moltes de coses, sembla que la “Tieta monge” que havia donat classe en aquella escola, havia estat no menys que un “ogre”, i moltes nenes en descobrir-ho, em feien putades... m’insultaven, em deien que la Tieta no és deia “Sor Imelda”, sinó “sor y mierda”, jo no distingia massa res, però això em feia molt de mal.
Durant aquell any, no vaig fer amigues, només una nena que dormia al meu costat i encara feia primària, que és deia “Corona Fernàndez”..., la recordo perquè quan ens tancaven el llum hi se suposa que havíem de dormir, parlàvem amb veu baixeta, i teníem una lot per llegir al llit... ella m’explicava coses de la seva terra l’Equador, aleshores no hi havia gent d’aquells llocs aquí a Barcelona, de fet era la primera persona que coneixia que era d’un altra lloc... més gran vaig deduir que era d’una família de molts diners, ja que l’escola no era barata i els seus pares l’enviaven a Estudiar a Europa, com ella deia... jo, no pagava res, gràcies a la tieta monge, sembla ser que ho vaig fer amb una beca... tot i que cada trimestre se n’inventaven una perquè els meus pares haguessin de pagar, i no era poc, un cop ens van reclamar 3000 ptes de l’època, dient que era de calefacció... suposo que com a casa és deurien fer l’orni amb la factureta, la monge encarregada de les finances, va tenir la gran idea de venir-m’ho a reclamar a mi, al menjador, al migdia, quan estàvem totes, les internes i les externes... recordo, jo dreta amb el cap cot, i un silenci sepulcral d’unes 100 nenes de totes les edats dinant, la monge escridassant-me i dient-me la barra que tenien els meus pares de no pagar...
La veritat que el que van aconseguir aquelles monges va ser un gran odi cap a tot el que tenia que veure amb les monges, els hàbits, la religió... que encara no me l’he tret del tot...
Per cert, a l’escola aquesta si feies tard no podies entrar a classe, i aleshores, les nenes ens amagaven al lavabo, no sé perquè no ens van descobrir mai, potser ho sabien i és feien les “locas”... Bé, un d’aquests dies vaig fer tard, la porta de la meva classe ja era tancada, evidentment vaig haver de refugiar-me al bany, allò quan vaig entrar estava força ple, però encara és va omplir més... fins al punt de que no se’ns podia caure res a terra, perquè no hi havia manera humana de recollir-ho, vaig anar quedant cada cop més enrera, quasi tocava la paret del fons, quan d’entre la multitud vaig distingir la llarga cua de cavall de la noia que m’insultava més en vers de lo de la meva tia... vaig allargar la mà, tot el que vaig poder fins arribar a aquella llarguissssssiiiiiimmmmmma cua!, la vaig agafar amb totes les meves forces i la vaig estirar tot el que vaig poder, no podia deixar d’estirar, el cap de la noia es va torçar, i cridava!... jo només vaig haver de retirar la ma, i en haver-hi tantes persones no va saber qui havia estat... em vaig quedar mirant la mar de tranquil•la, mai havia fet una cosa així... o potser si que va veure que era jo, mai ho sabré no recordo ni com és deia... el cas, però, es que mai més em va tornar a dir res... tal vegada si que em va veure, deixem-ho, ja n’han passat 41 anys.
Crec però, que això va donar-me força per enfrontar-me al que m’estava succeint, i em vaig tornat una mena de revolucionaria... tot ho deia, cridava tot el que podia, anava en contra de les monges, els deia que no creia amb deu i que a casa meva erem comunistes... vaig aconseguir que m’expulsessin per tot el curs de las matèries de religió i de FEN (formación del espiritu nacional), una matèria que fa més de trenta anys que no existeix, per exemple al meu fill de segur que no en sap res, però les persones que ho vam viure no ens hem podem oblidar, ens feien aprendre lo de “una grande i libre”, i las “leyes fundamentales del estado”... i a fer-nos creure que en Franco era la nostra salvació... jo veia a casa que el criticaven tota l’estona, allò no és podia aguantar... estranyament a fi de curs aquestes dues assignatures les tenia aprovades. Increïbles les monges!
L’any següent, vaig aconseguir no quedar-me a dormir a l’escola.
M’havia de llevar molt d’hora cada dia, quan tots els meus germans encara els quedava una hora per dormir, i arribava a casa passades les 7 de la tarda... però ja era un gran avenç... els primers mesos n’estava molt i molt contenta...
A mitjans del curs anterior ens havíem canviat de casa, per tant els meus germans, van anar a l’Escola Ginesta, oh! Quina escola!, quina enveja que tenia, allà estudiaven passant-ho be, els agradava anar a l’escola, la disfrutaven... sortien d’excursió cada dos per tres, feien colònies... els professors parlaven amb els nens i es tenien molt de respecta els uns amb els altres, jo cada matí m’inventava una excusa per no anar al cole, haig de dir que no em va servir mai de res... a més no agafava ni la grip, ni ara tampoc.
Aquell estiu, quan em van preguntar que volia pel meu sant, i aniversari, els vaig dir que només volia una cosa: canviar d’escola!, no sé si els meus pares ja ho tenien previst, però el dia del meu Sant, em van donar el paper de la matrícula de l’Escola Ton i Guida.
Crec que mai cap regal m’ha fet la il•lusió que em va fer aquest...
Durant els anys de Ton i Guida, vaig ser però que molt feliç, de cop vaig passar de ser la Miquel, a tenir nom, a que m’escoltessin, a ser una part important del grup, a no sentir-me discriminada, pels diners o procedència...
Pels estudis, però, va ser tard, vaig continuar essent una mala estudiant... em costàvem molt las matemàtiques, no em concentrava massa... ja era molt adulta crec que per la situació familiar, tres germans més petits al darrera i uns pares treballadors, m’ocupava d’ells al matí, i molts mig dies...
Quan em demanaven que volia fer de gran deia coses maques.
capítul 1