dissabte, 30 d’abril de 2011

COMUNICAT


Aquest és un comunicat que he adreçat al meu ex centre de treball degut a uns rumors que han sorgit i segueixen complicant-me la vida fins hi tot ara que ja no formo part d’aquesta plantilla.


A qui pugui interessar.
Benvolguts i benvolgudes.

M’he decidit a escriure aquest comunicat degut a que, m’han arribat rumors als que haig de donar credibilitat, que és posen paraules a la meva boca que no son certes.
Per casualitat he sabut que hi ha uns familiars que estan reclamant més hores d’animació, i que hi ha persones que creuen que això ho he induït jo.

Exposo:

• Es legítim que hi hagi companys que no estiguin contents amb la meva feina, tothom te la seva opinió i jo també la meva.
• En el cas de la meva feina realitzada a la Residència Domènech i Montaner, sempre he sabut el dia que se m’acabava el contracta, per tant jo, no he pretès ni he fet cap acció en contra dels meus companys, per tant no he volgut mai prendre la feina a ningú; jo havia signat amb totes les meves facultats mentals amb ple rendiment un contracta fins el 31 de març, s’ha complert i jo he marxat com estava estipulat.
• Si hi ha persones que fan accions, com m’acabo d’assabentar, també estan amb el seu dret i fins hi tot jo els dono suport, tothom ha de reclamar el que cregui oportú.
• Si la meva professionalitat o no professionalitat, ha molestat a algú, no era la meva intenció, se’m va contractar per una feina i l’he fet de la manera que he cregut millor.
• Durant tot el temps que he estat a Domènech, no he qüestionat la feina de cap professional i si algun dia he tingut alguna cosa a dir l’he dit a la persona que creia que li havia de dir.
• Preguntant a un expert, davant de la meva prohibició d’acudir a acabar l’activitat de cant coral, (ja que és una activitat no acabada i no m’han rellevat), quan jo no he demanat res, ni de diners ni reconeixement, i explicant el resultat del meu pas per Domènech davant l’actitut d’alguns companys, m’han fet saber que això és mobing (no sé com s’escriu) i que pot ésser sotmès a denúncia; opció que no duré a terme degut a que ja no formo part d’aquesta plantilla, i no em vull involucrar.
• Si la meva manera de treballar ha mogut mancances dels demés, tampoc és culpa meva.

Perquè consti declaro :

Jo ANNA MIQUEL I ALOY, AMB DNI 36935793R, que amb totes els meus sentits alerta, faig saber que les accions que s’hagin fet durant el temps que he treballat a Domènech i Montaner i ara que ja no hi treballo, han estat alienes a la meu saber, per tant no provocats per a mi.

Per tant exigeixo que és netegi la meva persona i activitat donant-li el valor real que ha tingut, ni més ni menys, tal qual ha estat.
Per altre part, i egoistament, haig de dir que és molt afalagador que s’hagi cregut que persones lliures fan el que jo els dic, no sabia que tenia tant de poder; a més dir-vos que el que realment és afalagador es que s’hagi valorat la meva feina de manera que hagi provocat que és facin accions a la meva espatlla.
Per que quedi constància i no és torni a malmetre el meu nom envio aquest comunicat:

Signat: JO













dimarts, 26 d’abril de 2011

COSES QUE RECORDO (la meva història)

Aquesta setmana parlant amb una molt bona amiga i comentant els últims successos ocorreguts, vaig adonar-me que m’havien passat força coses a la meva vida, la gran majoria d’elles no massa bones per no dir dolentes.
Les dues vam decidir que potser anar-les escrivint podria ser una bona teràpia...
Aquí em teniu, disposada a provar-ho...
La veritat és que no sé per on començar...
Tal vegada seria bo començar pel principi i anar encaminant les coses que pertoquen a la vida o a la feina, cronològicament...
Fent servir el raciocini, penso que amb el temps hi ha coses que s’engrandeixen o empetiteixen... pel que intentaré ser lleial i honesta amb mi mateixa...
Amb tretze anys amb sentia gran, una noia gran i responsable, anava a ajudar a la Franci a la Mater, els diumenges que li tocava treballar, allà m’alabaven molt, deien que servia per la feina, que em podien deixar sola amb aquells nens tant retardats sense patir... he4 de reconèixer que això em feia sentir molt be, afalagada... per anar a ajudar a la tieta ens havíem de llevar a les 6 del matí... i ho feia amb aquella alegria...
Va ser més o menys en aquella època en la que vaig demanar fervorosament que em canviessin d’escola, jo, des dels 11 anys, anava a una escola de monges, de la congregació de la “Tieta monge”, de fet li dèiem així, tieta monge... el primer any, vaig estar interna, la monge s’ho va muntar perquè mi deixessin, va engargussar als meus pares de que era massa petita per anar i tornar cada dia de sant Gervasi, jo anava, en principi des de Sant Andreu, temps desprès va ser la Guingueta... a casa, suposo, els va semblar be i en demanar-me si hi volia anar vaig dir que si, de la manera més gran que els hi podia dir, jo llegia els llibres de l’Enid Blyton, “Claudina en Santa Clara”, “las Torres de Malory”... evidentment em creia que sería igual, realment m’ho creia... si anem a mirar només en tenia 11 d’anys!...
El primer trimestre va ser horripilant... allà no podies dir ni mu, a les que estavem internes un cop acabades les classes ens tenien mitja hora al pati amb pa i xocolata, i desprès les tres hores restants abans de sopar... amb silenci absolut a l’estudi... callades, per a tot havíem de demanar permís... per anar al lavabo, per fer punxa al llapis... per tot, i amb veu baixa i dient-li a la “Madre” a cau d’orella... vaig llegir molt en aquelles hores d’estudi... la tàctica era posar el llibre que volia llegir dins del de mates o el de llengua, sempre vigilant que no te’l veiessin... crec que va ser el més profitós de l’època, encara m’agrada molt llegir... Aquell primer any en van passar moltes de coses, sembla que la “Tieta monge” que havia donat classe en aquella escola, havia estat no menys que un “ogre”, i moltes nenes en descobrir-ho, em feien putades... m’insultaven, em deien que la Tieta no és deia “Sor Imelda”, sinó “sor y mierda”, jo no distingia massa res, però això em feia molt de mal.
Durant aquell any, no vaig fer amigues, només una nena que dormia al meu costat i encara feia primària, que és deia “Corona Fernàndez”..., la recordo perquè quan ens tancaven el llum hi se suposa que havíem de dormir, parlàvem amb veu baixeta, i teníem una lot per llegir al llit... ella m’explicava coses de la seva terra l’Equador, aleshores no hi havia gent d’aquells llocs aquí a Barcelona, de fet era la primera persona que coneixia que era d’un altra lloc... més gran vaig deduir que era d’una família de molts diners, ja que l’escola no era barata i els seus pares l’enviaven a Estudiar a Europa, com ella deia... jo, no pagava res, gràcies a la tieta monge, sembla ser que ho vaig fer amb una beca... tot i que cada trimestre se n’inventaven una perquè els meus pares haguessin de pagar, i no era poc, un cop ens van reclamar 3000 ptes de l’època, dient que era de calefacció... suposo que com a casa és deurien fer l’orni amb la factureta, la monge encarregada de les finances, va tenir la gran idea de venir-m’ho a reclamar a mi, al menjador, al migdia, quan estàvem totes, les internes i les externes... recordo, jo dreta amb el cap cot, i un silenci sepulcral d’unes 100 nenes de totes les edats dinant, la monge escridassant-me i dient-me la barra que tenien els meus pares de no pagar...
La veritat que el que van aconseguir aquelles monges va ser un gran odi cap a tot el que tenia que veure amb les monges, els hàbits, la religió... que encara no me l’he tret del tot...
Per cert, a l’escola aquesta si feies tard no podies entrar a classe, i aleshores, les nenes ens amagaven al lavabo, no sé perquè no ens van descobrir mai, potser ho sabien i és feien les “locas”... Bé, un d’aquests dies vaig fer tard, la porta de la meva classe ja era tancada, evidentment vaig haver de refugiar-me al bany, allò quan vaig entrar estava força ple, però encara és va omplir més... fins al punt de que no se’ns podia caure res a terra, perquè no hi havia manera humana de recollir-ho, vaig anar quedant cada cop més enrera, quasi tocava la paret del fons, quan d’entre la multitud vaig distingir la llarga cua de cavall de la noia que m’insultava més en vers de lo de la meva tia... vaig allargar la mà, tot el que vaig poder fins arribar a aquella llarguissssssiiiiiimmmmmma cua!, la vaig agafar amb totes les meves forces i la vaig estirar tot el que vaig poder, no podia deixar d’estirar, el cap de la noia es va torçar, i cridava!... jo només vaig haver de retirar la ma, i en haver-hi tantes persones no va saber qui havia estat... em vaig quedar mirant la mar de tranquil•la, mai havia fet una cosa així... o potser si que va veure que era jo, mai ho sabré no recordo ni com és deia... el cas, però, es que mai més em va tornar a dir res... tal vegada si que em va veure, deixem-ho, ja n’han passat 41 anys.
Crec però, que això va donar-me força per enfrontar-me al que m’estava succeint, i em vaig tornat una mena de revolucionaria... tot ho deia, cridava tot el que podia, anava en contra de les monges, els deia que no creia amb deu i que a casa meva erem comunistes... vaig aconseguir que m’expulsessin per tot el curs de las matèries de religió i de FEN (formación del espiritu nacional), una matèria que fa més de trenta anys que no existeix, per exemple al meu fill de segur que no en sap res, però les persones que ho vam viure no ens hem podem oblidar, ens feien aprendre lo de “una grande i libre”, i las “leyes fundamentales del estado”... i a fer-nos creure que en Franco era la nostra salvació... jo veia a casa que el criticaven tota l’estona, allò no és podia aguantar... estranyament a fi de curs aquestes dues assignatures les tenia aprovades. Increïbles les monges!
L’any següent, vaig aconseguir no quedar-me a dormir a l’escola.
M’havia de llevar molt d’hora cada dia, quan tots els meus germans encara els quedava una hora per dormir, i arribava a casa passades les 7 de la tarda... però ja era un gran avenç... els primers mesos n’estava molt i molt contenta...
A mitjans del curs anterior ens havíem canviat de casa, per tant els meus germans, van anar a l’Escola Ginesta, oh! Quina escola!, quina enveja que tenia, allà estudiaven passant-ho be, els agradava anar a l’escola, la disfrutaven... sortien d’excursió cada dos per tres, feien colònies... els professors parlaven amb els nens i es tenien molt de respecta els uns amb els altres, jo cada matí m’inventava una excusa per no anar al cole, haig de dir que no em va servir mai de res... a més no agafava ni la grip, ni ara tampoc.
Aquell estiu, quan em van preguntar que volia pel meu sant, i aniversari, els vaig dir que només volia una cosa: canviar d’escola!, no sé si els meus pares ja ho tenien previst, però el dia del meu Sant, em van donar el paper de la matrícula de l’Escola Ton i Guida.
Crec que mai cap regal m’ha fet la il•lusió que em va fer aquest...
Durant els anys de Ton i Guida, vaig ser però que molt feliç, de cop vaig passar de ser la Miquel, a tenir nom, a que m’escoltessin, a ser una part important del grup, a no sentir-me discriminada, pels diners o procedència...
Pels estudis, però, va ser tard, vaig continuar essent una mala estudiant... em costàvem molt las matemàtiques, no em concentrava massa... ja era molt adulta crec que per la situació familiar, tres germans més petits al darrera i uns pares treballadors, m’ocupava d’ells al matí, i molts mig dies...
Quan em demanaven que volia fer de gran deia coses maques.
capítul 1

dilluns, 4 d’octubre de 2010

MENTIDES

Les coses mai son com les esperes, de vegades per actuar de manera honesta serveix perquè et prenguin la cabellera.
La feina, quin mal de cap! Però el pitjor son les mentides, o les veritats a mitges, això no tindria cap problema si estiguessin tant ben fetes que ni t’adonessis, però quan es nota fan molta ràbia.
Aquest és el cas que m’acaba de succeir la persona que m’ha mentit ho ha fet tant malament, sobretot perquè no es recordava de les mentides anteriors, i això és un error descomunal... perquè qui la diu pensa que el que l’escolta no s’adona; és veritat que les mentides son més o menys grosses depenent de l’àmbit en que és diguin, si és una mentida que no t’afecta la vida personal, que per exemple pot ser, que no tens ganes de sortir, no passa res, però si t’afecta als diners, a la teva feina, a la teva dignitat, dolen i dolen molt.
Es evident que un és déu a qui li dona de menjar, però en aquest cas s’ho podria haver muntat millor, encara que el que et pagui a fi de mes despotriqui, tu com a persona que dona la cara pots dir simplement, al meu cap no li ha agradat que diguessis que no amb lo de la tele, i no vol que facis res per nosaltres... Evidentment molesta, però com a mínim et castiga una persona amb la que no has tingut cap relació i al menys la persona que t’està parlant queda coberta de cara a futures y possibles relacions...
A part de que és més honest real i el més important, que no has dit CAP MENTIDA.
Amb aquesta solució de la que he estat víctima, l’únic que hem aconseguit és que no em fií mai més de la persona que creia que era humana i normal.
Quina llàstima!

diumenge, 13 de juny de 2010

SOLITUD


Tenia guardat dins del seu cofre una cosa que no havia vist mai.
Per un canto tenia moltes ganes d’ensenyar-ho però per altre li feia por que li prenguessin. No ho havia dit a ningú, sobre tot als del seu cubicle.
No era un objecta, era una cosa totalment plana amb una imatge, era una cosa que no havia vist mai, sinó fos que tenia ulls, fins hi tot s’assemblaven als que qualsevol tenia, el que passa, que si eren ulls miraven de manera que no havia vist mai, a part que eren de varis colors, pel voltant era blanc i al mig era verd, però encara teia un puntet negre al vell mig de tot, tot i que si parava compte el verd tampoc era verd del tot, i tenia com un munt de puntets o ratlletes, no sabria ben be explicar-ho... Del resta d’aquesta mena d’imatge, al damunt d’allò totalment pla, no sabria ben be com descriure-ho...
Definitivament no ho ensenyaria a ningú...

Encara hi tenia més curiositats aquella cosa... aquesta mena d’ulls estaven en mig d’una mena de bola o rodona, on hi sortien uns orificis hi havia una mena de protuberància que semblava força simètrica amb dos foradets al final, que seria això, per res s’assemblava a una antena... ai ves quines coses!
A sota la protuberància i havia un altre orifici, aquest semblava fins hi tot més elaborat l’envoltava una mena de coixinets amb una forma especial, que eren d’un color més fort que el resta, era vermell, però molt vermell, fins hi tot semblava que estigues remarcat, o pintat, brillava... encara n’hi havia més de coses en aquest orifici, eren pedres totes més o menys iguals de color blanc... era molt lleig... segur que un primer tindria por...
De tota manera no podia deixar de mirar la cosa... cada cop que entrava al cubicle tenia que obrir el cofre i mirar-la , de vegades passava molta estona mirant, que feia que sempre en tingués tantes ganes?

Notícies de les 11.
La nasa ha fet una nova remesa de llançaments a l’espai de fotografies de voluntaris que les han cedit la seva imatge per que doni voltes pel cosmos... ho han fet a traves de la nau espacial internacional M.I.R. si hi ha alguna persona interessada en que la seva imatge volti encara és farà un nou llançament al primer del mes d’agost...

Estava sola i tenia la ràdio posada, avui tenia torn de tarda, la seva companya li havia demanat, mai s’hi negava, li sabia greu, ella estava sola i tant se li en donava, a la fi encara que plegués tard, a casa no l’esperava ningú... en canvi la Núria, tenia tres criatures... de vegades creia que s’aprofitava de la seva solitud... però de seguida s’ho treia del cap... pobre, no te amb qui deixar els nens!
Va sentir la notícia, ui! Quina gràcia!, crec que enviaré una fotografia, mira, que sap si d’aquí a milers d’anys algú em veurà!

dilluns, 12 d’octubre de 2009

DONES: RITA


Avia trigat molt a recuperar-se del seu últim desengany amorós.
S’havia sentit traïda i enganyada, ara però, estava aprenent ha estar sola i a disfrutar-ho.
Li mancava, però, allò que manca quan no s’està massa acostumat a restar sol. De fet no volia un company per compartir la vida, el que volia era algú amb qui comptar i que de tant en tant li digués que estava maca i volia que tingués il·lusió de veure-la.
Però és clar, tampoc era que anés en llocs que és donessin aquestes oportunitats, de fet anava de casa a la feina i de la feina a casa; quan les amigues o conegudes li deien que anés a tal o quan discoteca, ella pensava: Hi haig d’anar als meus quaranta molts?, no m’agradat mai ni a l’edat que tocava?.
Era un bon dilema.
Aleshores li van parlar d’uns portals d’internet que les persones soles s’apuntaven i posant el que li agradaria d’un home, n’hi havia que et contactaven, i no se sabia mai.
Li va costar, però va acabar apuntant-s’hi...
De fet durant aquesta època s’ho va passar molt bé, descartava segons els criteris que adoptava en aquell moment els que creia que no li convenien, contestava als que li semblaven bé, alguns els tenia molts dies fent xat, i d’altres els donava més pistes per poder conèixer-se en un sopar, o prenent una copa...
En d’altres els contestava impertinències segons el que posava en el full de presentació... per exemple si posava si estava casat, ella no s’ho pensava dues vegades, els hi feia una contesta dient-los-hi que s’havia cregut, perquè cony s’havia apuntat en aquell portal, que buscava fora que no tingués a casa, si tenia problemes, que primer els resolguessin i que desprès si la cosa no funcionava, que si apuntés, però quan estigués sol... Ni havien que no és molestaven en contestar, però n’hi havien que contestaven dient que ella no sabia res, o fins hi tot que estimaven molt a la seva dona, i que n’estava totalment d’acord.
A ella, la Rita, no li interessaven ni els uns ni als altres, els esborrava dels seus contactes i els hi negava l’entrada al seu xat.
Va conèixer força homes per aquests mitjà, però en realitat en va conèixer personalment molt pocs.
Un noi, que de primer li feia molta mandra conèixer, li havia sentit la veu per telèfon i no li havia agradat gents, però desprès d’un parell d’anul·lacions de cites finalment va haver-hi de quedar, i quina sorpresa!, va resultar una cita inoblidable, van parlar molt, es van explicat la vida, van decidir que és coneixerien més profundament, s’ho van passar molt be... tots dos.
L’endemà ella només pensava amb ell, creia que havia trobat la persona, la que buscava... però no contava en que ell tenia força problemes, la seva antiga novia de la que encara no havia superat la seva ruptura, les dues nenes de la seva relació llarga... van estar junts fins passat cap d’any, la pega ve ser que ella se’n va enamorar i ell no... pel que li va dir, és trobava molt be amb ella, veia que s’ho passaven be, però que no se’n havia enamorat, van tallar per telèfon i mai més van saber res l’un de l’altre. Aquí va acabar la història.
La Rita va estar un dies trista, fins que és va adonar que no podia consentir-se tornar a estar dins del pou. Aleshores va tornar a buscar pel xat.
Va conèixer de tot, homes grans que volien princeses, nois que volien rotlles amb dones més madures, etc...
De tot aquest temps va conèixer potser a una altre persona que li va interessar, però tenia tants problemes de “coco”, que sempre van quedar com amics, ella per un cantó veia que no volia una persona a mitges, millor quedar com amics a i a una altre cosa... en aquest cas també li va saber greu, però ja estava més preparada i ja no li va afectar...
Un dia, però, va adonar-se que tenia una persona al costat de la que no hi havia parat mai atenció, aquesta no l’havia conegut pel xat, aquesta la coneixia d’anar-se veient, d’anar a sopars de riure de fer broma i d’acceptar-se amb totes les virtuts i els inconvenients...
És va adonar que no tenia cap ganes de conectar-se a cap d’aquests portals, va adonar-se que si tenia una d’aquestes cites i ell apareixia perdia tot l’interès per la trobada amb el desconegut. Una mica és va adonar que el que buscava ho tenia tot just al davant i havia estat cega, el més increïble i meravellós va ser que ell també li succeïa, ell no l’havia buscat, en principi el que volia era recuperar-se de les seves males emocions passades i fer una vida molt tranquil·la, però que tenia molts de sentiments cap a la Rita.
Ara la Rita, s’adona que per primer cop, i ja madureta, que per fi a triat, que ha buscat i el que ha trobat no li ha agradat, i que no s’ha desesperat per la impaciència de quan era més jove, i que encara el futur amb tranquil·litat, i comoditat, no tant econòmica, que és important, sinó la comoditat de compartir la vida fent equip i decidir conjuntament... la Rita ara és feliç.

dimarts, 1 de setembre de 2009

CASA MAS MILÀ

Família molt catòlica, em educació rígida. Matrimoni i 6 fills; tres nois i tres noies.
El matrimoni estan convençuts de que ho estan fent molt bé, que els estan transmeten valors importantíssims als fills.
A casa seva no hi havia televisió. A l’estiu és delien per anar a alguna casa que n’hi hagués; els demés de la colla no teníem, en molts cops, paciència per esperar-los per anar a jugar. Als altres nens i nenes en teníem a Barcelona, i a l’estiu pensàvem amb tot menys en quedar-nos al davant del televisor.
Ells no es que no en tinguessin per problemes adquisitius, sinó que era per principis dels pares. El que aquests pares no pensaven bé, és el que crec ara als meus 50 anys; era que tenien massa fills per fer-los una vida molt rica perquè no ho necessitessin, no els podien tenir atenció personalitzada.
En aquesta casa, no hi havia altra remei, és funcionava una mica a toc de “pito”, a les 2 a dinar, a les 9 a sopar, sempre havien d’anar a buscar el berenar a la casa...
Aparentment no eren rígids, però si que ho eren.
Podien anar a la piscina com tots, però les nenes no podien anar amb bikini, fins hi tot quan érem tant petites que ens banyàvem només amb les calcetes... això els portava problemes a les nenes, els nens eren diferents, sobre d’ells no hi queien unes normes tant estrictes.
Aquests nanos, però eren molt responsables, els uns s’ocupaven dels altres. Sempre anaven junts. L’adolescència no la vam viure tant ja que van anar a estiuejar a un altra lloc.
Així com els pares de tots els altres també eren amics, els pares de Mas Milà, nom anaven mai amb els altres. Les altres mares anaven a la piscina, els pares Milà, mai.
Les creences religioses dels pares, els feien un munt de repressions, i de tabús que a casa no se’n parlava mai. Anaven tots a missa els diumenges i això era sagrat.
El germà gran, va néixer amb polio, i arrossegava una mena de retard, més aviat de relació. Anys desprès, perquè tot se sap, per mitjà d’uns amics comuns vam saber, que en aquest noi el tenien una mica de racó, segons aquesta font, el tenien com amagat, com si s’avergonyissin.
Evidentment això és només una font.
Molts anys desprès ens hem retrobat, m’he posat al corrent del que fa cada u dels sis. Tots han prosperat, el gran però no, segueix arrossegant un munt de problemes viu amb els pares, una de les germanes se’n ocupa, amb l’excusa que ajuda als pares.
Els altres tots son molt independents s’han casat tenen nens, molts viuen apartats, a quilometres de distància, és veuen a l’estiu, a no ser que faci falta abans, una de les filles no ha volgut ni sentir a parlar de tenir fills.
Crec que tots els pares, davant la manca de manual d’instruccions, fan el que creuen o el que és més adequat a les seves idees o creences, i segons aquestes premisses ho han fet bé.

dijous, 6 d’agost de 2009

DONES: ELS ULLS MÉS TRISTOS


Aquest és un escrit segons el punt de vista de la que escriu, només és una opinió personal. És una opinió que escric perquè durant molt de temps ha fet que em produís un nus molt gros a l’estómac, ara però posant-ho per escrit he cregut que aquest nus s’aniria desfent, potser una mica, però crec que això no passarà del tot fins que desapareixien els ull tristos.
No s’ho podia creure, el que li estava passant, desprès de tants anys d’estar casada s’havia adonat que realment no sabia el que era un orgasme.
La seva vida estava passant per una etapa grisa i s’havia sentit empesa a tenir una aventura. El que no sabia era que descobriria tantes coses, que no en voldria saber res de la vida que havia dut fins ara.
És va enamorar.
Volia aquella vida que li semblava d’aventura i de sorpreses, volia experimentar tots aquests sentits que se li oferien, que tot i tenir-los, no els havia gaudit mai.
Ella era la mateixa de sempre i ara li semblava que era diferent.
Va començar a fer malabarismes per trobar-se amb el seu amant, potser es llevava a les 5 del matí i corria als seus braços; la vida que l’esperava a casa ja no li interessava, tot i que adorava als seus fills, ara se li eren una càrrega.
Era l’estiu, i estava confinada a la casa d’estiueig dels pares, amb tota la família, amb tres nens el seu marit...!
El seu marit! Tant i tant enamorada que n’havia estat!, ara no suportava ni que si li acostés, només volia marxar...
De vegades amb la impossibilitat de marxar parlava per telèfon tota la nit amb el seu amant, al mig del pati, sola ella i sol ell cada u a casa seva...
Evidentment un dia, els de casa, sobretot el seu marit, la van descobrir... molt mes ràpid del previst... i va desencadenar-se el primer gran cataclisme.
De seguida tothom ho va saber, ells no havien estat gents discrets. Els pares, algunes amigues, van posar el crit al cel , com t’atreveixes a enviar tota la teva vida a l’abordatge?; no penses amb els teus fills?; pobre marit teu, encara vols que et faci costat amb els nens?
Era molt estrany, l’amant només plorava, els del voltant no teníem ni idea del que li podia passar, tampoc era normal..., els amics i les persones que l’estimàvem ens ho preguntàvem sovint.
El que ell deia era que havia traït a un amic, en canvi ella, deia que era una persona molt sensible i era per això que l’estimava tant i tant.
Veritablement ell havia estat amic del marit d’ella, bé dels dos, i ara tot havia canviat com una mitja.
Quan li deies a ella, que volia fer, et contestava que l’únic que volia era estar amb ell. Li demanaves si no creia que corria massa, et deia que no, que si havia esperat quasi 40 anys a saber que era l’amor vertader, ara no volia ni esperar un minut més.
El marit, en principi, s’ho va prendre més que malament, no se sap fins a quin punt la violència va apoderar-se d’ell, ella mai ho ha dit del tot, però de paraules ofensives, per la seva boca en van sortit un munt.
De fet això no va durar tant com sembla, el marit al cap de pocs mesos, tres, ja tenia una núvia.
Tot el que va passar a continuació, van ser problemes per ella.
El seu amant, distava molt d’ésser un company que li fes costat, estava sumit en problemes personals que venien de lluny, i costava molt que els pogués superar. Ella s’hi esforçava d’allò més, l’ajudava, se’n ocupava, el mimava...
Però ell anava d’una enfonsada a l’altra.
No tot era dolent, tenien temporades que tot anava com una seda, ella, durant aquestes èpoques revifava, tornava a veure el mon meravellós i es feia il·lusions, començava a fer plans de família, que compensaven el que el seu ex - marit decidia. De seguida van tenir el divorci i ell fen com una gran concessió li va cedir el pis, ella ho va trobar molt bé, encara que els que estàvem prop d’ella vam veure que el que feia era deixar de pagar l’hipoteca cosa que requeia a ella directament, també les escoles dels nens i també la manutenció... però el pitjor de tot, dient que no tenia infrastructura per quedar-se’ls a dormir... pel que mai se’ls enduia el suficient per que ella pogués descansar...
El resultat de tot plegat ella va començar-se a aprimar, més prima que mai ha estat...
Durant dos anys va estar amb la persona que més s’ha estimat, però em més problemes dels que mai havia pensat que tindria...
Actualment està sola amb els nens, el seu amor ja no hi és, el seu ex marit s’ha tornat a casar, amb una noia molt maca que per cert ella s’hi entén, estima els nens, cosa que la fa estar força tranquil·la...
A ella, però li està costant molt refer-se, arrossega massa patiment, dos anys de la seva vida, potser n’hi costaran 4, però és molt forta i se’n sortirà, segueix ocupant-se dels fills que per ella son el més important, son un nens feliços que adoren la seva mare...
El que tothom veu a ella, els que no la coneixen, veuen: els ulls més tristos que mai han vist.