DONES: TERESETA

No l’entenia, repetia les coses una i una altra vegada, en realitat no sabia que em deia.
El que em passava és que havia de canviar el xip de la normalitat i posar-me en el xip del lloc on era. De cop, però, vaig entendre que em parlava amb català. Un cop entès això, vaig començar a entendre-la.
Vaig deixar-la parlar i em repetia invariablement varies coses: m’estimava molt, i la van enterrar en una fossa comuna.
Em vaig quedar parada, el que em va portar a anar-li estirant la llengua, i preguntar a les educadores que em deia la Tereseta.
Em contestaren: tot el que diu és veritat.

La Tereseta te una memòria limitada, ella recorda coses que li van explicar, i recorda molt poc a la seva família, recorda que anava solta pels llos de la casa on vivia, que de fet, fora del temps que va anar a l’escola, on va aprendre a llegir i escriure, només hi havia una persona que se’n ocupava. L’Antònia.
El seu mon començava i s’acabava amb l’Antònia, ella li cosia roba, dormien al mateix llit, a l’hivern abraçades, feia molt fred allà on dormien, a l’estiu ben separades feia molta calor al seu llit.
L’Antònia m’estima molt.
M’explica contes, m’explica contes que no entenc, però me’ls escolto, la seva veu em deixa ben aplanada al llit, m’agrada sentir-la.
Un dia l’Antònia va dormir molt i molt, va venir la Russita, i m’estirava, i em deia: Tereseta, vine amb mi, jo no volia, a més cridava molt i la despertaria.
Ja no la vaig veure més, perquè se’n va anar?... ara ningú m’explica res, perquè s’enfada tant la Russita quan vaig cap la casa gran?
Allà hi viuen uns senyors, la senyora sempre porta el mateix collaret, sempre fa molt bona olor, i porta un vestit diferent cada dia, jo sempre porto el mateix, els diumenges me’n posen un nou, però només el tinc pels diumenges... de vegades les sabates em fan mal i me les trec, la Russita s’enfada molt.
El senyor, te els cabells blancs, hivern i estiu porta les mànigues de la camisa arremangades, però els vespres va amb un vestit molt elegant. De vagades marxen amb un cotxe, no veig si tornen, perquè la Russita em porta a dormir, ara dormo en un llit sola, aquella habitació tant gran hi ha dos llits, però estan molt lluny... sempre dormo sola, la Russita diu que dorm a l’altre llit però jo no la veig mai.
A aquells senyors no els vaig veure més, se’n van anar, van venir uns treballadors que no havia vist mai, feien forats i van trencar la casa gran.
Un dia, va venir un senyor amb corbata, de color blau, i puntets negres, em va agradar molt la corbata, no la vaig poder tocar, perquè el senyor m’apartava, parlava amb la Russita, feia una cara molt seria, ella deia que si a tot, que li deia aquell senyor?
De cop anava amb el senyor de la corbata, però ja no la tenia aquella, en tenia una altra molt lletja. Ell anava conduint un cotxe negra, i jo seia al darrera lligada amb una cinta molt dura també de color negre, em feia mal, els arbres i els altres cotxes corrien molt, no podia mirar res, tot se’n anava molt de pressa, de cop vaig tenir mal de panxa, i no vaig dir res, aquell senyor, que sembla que tenia molta pressa, es va enfadar molt, va dir que li havia embrutat el cotxe...
Vam anar amb una casa gran que tenia un pati, hi havia persones que seien per aquí i per allà, no deien res alguns, d’altres parlaven molt, era igual si parlaven sols o amb algú.
Unes noies vestides de blanc, que també duien un barret petit blanc. Com se’ls aguanta aquell barretet?
El senyor de la corbata va marxar, i jo vaig quedar-me amb la gent que parlava i la gent que no parlava. Tothom era molt gran, almenys tenien 200 anys, em van posar unes calces gruixudes i molt apretades, jo no les volia, i em van castigar... un dia vaig dir que si que les volia i aleshores ja no em van castigar més.
Cada cop estava més tranquil·la, només m’havia de portar bé a l’hora de dinar i de sopar. Dormia amb unes senyores, bé només amb una, però de vegades marxaven i venia una altre, n’hi havia que no parlaven i d’altres no paraven de parlar, jo em queixava i em renyaven, perquè és veu que si parlaven molt era perquè estaven malaltes, quina malaltia més estranya?
Allà, en aquella casa amb pati i reixes, un dia va venir un senyor que no coneixia de res, i em va voler veure, les noies dels vestits blancs em van posar el vestit del diumenge, i no ho era de diumenge!, a mi em va agradar que em deixessin posar el vestit.
Aquell senyor, em va dir que era el meu cosí, que estrany, mai ningú em va dir que tingués cosins, aleshores vaig pensar que hi havia moltes coses que no em deien, però m’era ben igual, el meu cosí va dir que tornaria un altre dia, i que se m’enduria a una altre lloc, més a prop de casa meva... jo no sabia que tenia una casa... és igual, tampoc m’importava.
Van passar molts hiverns i estius i el meu cosí no venia, jo creia que m’havia enredat, però si que va venir... molt content, les nois del vestit blanc amb van preparar la maleta i el cosí em va agafar de la ma i em va portar a un cotxe petit blanc, i vaig seure el seu costat, però la cinta que apreta me la va posar, l’únic diferent era que tenia un botó que pujava i baixava el vidre, molt maco aquest botó... cada cop que m’agafava mal a la panxa, l’apretava i venia aire i se’n anava aquest maleït molt de panxa...
De tot això ha passat molt de temps, ara vivim només sis, i som amics, dormo amb la Mari, de vegades es queixa molt, però no em toca les coses, cada dia em puc posar el vestit que vulgui, i de tant en tant vaig a la perruqueria, la setmana que ve, alguns que vivim junts anem de colònies, ens han posat al nom a tota la roba, fins hi tot al banyador. Avui fem l’acomiadament per les vacances al taller, i ens fan una festa hem hagut de portar el banyador posat i ens podrem mullar molt... és molt divertit.
A casa, haig de fer coses, de vegades tinc que rentar els plats, i de vegades netejo l’escala, haig de fer el llit, i ajudar a plegar la roba, els divendres podem mirar la tele, del meu pis molts dies em quedo sola, però hi ha la cuidadora que planxa, ens quedem soles, tothom dorm i li puc explicar el que vulgui... m’agrada molt estar al meu pis, puc entrar i sortir, això si, em renyen si els faig enfadar.

DONES: LA MARE

Una història inventada, però molt real
La noia de can Ramis era la noia més alegre de totes les noies de la seva edat.
El seu sentit de l’humor i la seva rialla oberta i escandalosa, feia posar nervioses a totes les iaies del poble que prenien la fresca.
Quan anaven a l’escola, i a cosir, les mestres s’enfadaven amb ella per què semblava que se’n rigués, tot i que la noia era tant simpàtica que moltes vegades s’havien d’aguantar el riure.
Ella no volia seguir la vida de la seva mare, no volia quedar-se al mas, ella volia veure mon, viatjar, tenir aventures, com les històries que llegia d’amagades dels de casa que ho trobaven bajanades.
De cap manera si volia assemblar, no l’havia sentit mai riure, sempre feia sospirs... fes el que fes. Era rígida i la renyava molt.
Ella d’això no en feia cas, la vida era molt més divertida que la de sa mare.
Sempre tenia projectes, si no era anar a l’escola, era la festa major, sinó el batre, on la casa s’omplia de treballadors i es feien grans taules per dinar...
Sinó el Nadal, quan la casa s’omplia durant deu dies de parents i cosins de la seva edat, quan s’encenien totes les llars de foc de la casa, on participava en els pastorets de la població, on el pessebre de casa seva era tan gran i tant maco que trigaven molts dies a fer-lo, i venien de totes les masies a veure’l.
Les seves ganes de viure i la seva alegria contrastava amb la tristor d’aquella casa, ella sola ho omplia tot, la cuina, les quadres, els treballadors...
S’acostava el seu aniversari, ja en feria 18, com a totes les cases benestants de l’època feien una gran festa, trigaven un any a preparar-la, a la mare li feia molta il·lusió ja que en aquesta festa podia convidar a qui volgués, els parents que feia 20 anys que no veia, a totes les amigues de la nena, i sobre tot als solters de la contrada encara que no els conegués de res.
El pare, no es queixava, tenia que aprofitar l’ocasió per buscar un bon partit a la seva filla, era el moment, no va queixar-se per les grans despeses que representava la festa, menjar a dojo, els vestits de les dones, i sobretot el vestit de la noia, havia de lluir per sobre de tothom.
Amb les seves amigues feien plans, anaven a Barcelona per comprar robes pels vestits, la mare les acompanyava però elles triaven, desprès d’haver triat una peça tallada i comprada, podien canviar d’opinió veient-ne una altre que els hi agradava més, no passava res, també la compraven...
A la sala de dalt va instal·lar-se un taller de costura on hi van arribar les modistes més reconegudes de l’època, ella no podia pujar fins que la cridessin, li van fer tres vestits, i un per cada una de les seves tres amigues que l’acompanyarien.
La noia de can Ramis creia que ja no podria ser més feliç.
En aquells dies, a casa, va desaparèixer el mal humor, les seves inseparables van quedar-se a viure a casa seva al menys durant 15 dies abans, perquè estiguessin juntes els havien preparat una habitació ben gran al cantó est del mas, fins hi tot els hi van decorar, cada llit tenia una vànova del color que les noies van triar, blau cel, groc, taronja i rosa, cada tauleta de nit feia joc amb el racó de cada una...
Si reien fins tard ningú venia a dir-los-hi que l’endemà els homes es llevaven a trenc d’alba, si és llevaven a les 12, no passava res, en anar a la cuina la Antònia els preparava l’esmorzar que més de gust els hi venia...

La noia de can Ramis no pensava en el futur, ella només pensava amb el present, era tant bo el que vivia que ni s’havia plantejat que un dia s’havia de casar, no li agradava cap noi, li agradava més anar a l’hort i enfilar-se als arbres a collir fruita, estirar-se damunt dels prats i inventar-se històries, que les seves amigues escoltaven com si fossin veritat.
No se li havia acudit que el seu pare tenia plans per ella.
Va arribar el dia de la festa, els vestits eren preciosos, en tenia un pel matí, un per la tarda i un altre per la nit... aquell dia van llevar-se d’hora, aquell dia van aparèixer al mas perruqueres i modistes per arreglar a les noies.
La festa va ser tot un èxit, per tot arreu se sentien les rialles de les noies, sobretot la d’ella.
En acabar de sopar, abans del ball, el pare la va cridar al despatx, sola, ella i va anar remugant i rient, que vol ara?
El despatx era un lloc on ella no hi podia entrar, allà els homes feien tractes de bestiar i reunions on fumaven cigars, el pare pensava que ella no hi havia entrat mai, però ja feia anys que de nit s’hi escapava a buscar llibres de les grans lleixes que el rodejaven, llibres de moltes èpoques que son pare no havia llegit mai.
El pare tenia un aire rigorós però se’l veia content, ho dissimulava, però ella ho sabia, assegut a la butaca d’orelles i sortia fum d’un gran cigar hi havia un home, però inicialment no n’hi va fer cas, va entrar amb el seu somriure i el seu perfum que ho omplia tot.
Seriós el pare li va dir, mira el presento l’hereu de Can Solà.
Noi va pensar ella, si és tant gran com el pare, això li va produir una rialla llarguissima; el pare la va cridar a l’ordre, va callar intentant aguantar-se el riure, estava massa contenta per posar-se seria.
Aquest xicot, va contestar el pare, serà el teu marit!
No creia el que sentia, li va agafar un atac de riure, és creia que li feia broma.
El pare se li va acostar i agafant-la pel braç ben fort, amb el to que lla tant temia, li va dir, si està decidit us caseu la segona quinzena de setembre.
De cop el ulls de la noia es van apagar, el seu somriure és va glaçar i només va poder dir.
...Jo encara no em vull casar...
El pare empipat l’acompanya a la porta i li va clavar una plantufada.
No li va caure ni una llàgrima, va començar a caminar sense saber on anava; a l’era i al menjador se sentien rialles de la festa, els músics començaven a tocar un bolero...
Va trobar-se a la cuina, amb la cara tant pàl·lida que l’Antònia va deixar el que estava fent... nena, nena que tens?, que has vist un fantasma?, quin disgust tens?...
A partir d’aquell dia ella ja no va ser la mateixa, anaven a comprar l’aixovar i tant li feia, no reia, sempre mirava a l’horitzó, les seves amigues no podien fer-hi res, encara que l’anessin a buscar per anar a l’hort...
Ja li ho deien la mare i l’Antònia que totes les noies s’havien de casar, que tenia d’estar contenta de casar-se amb l’hereu de can Solà, que quan portés un temps ja l’estimaria, que ella tindria l’honor de donar-li un hereu, ja que la seva difunta esposa no ho va aconseguir...
Anaven passant els dies i cada cop estava més trista, els de casa no sabien que fer, la mare li ho deia al pare, vols dir que no ens hem precipitat?, ell contestava: collonades!, si segueix així li ho faré passar amb un cop de bastó.
En arribar el dia del casament tota la ciutat estava pendent de les noces, els hereus més important de la població es casaven, segur que farien una parella formosa...
Res més lluny del que la gent pensava, el nuvi va arribar a la parròquia molt mudat però amb cara de pocs amics...
Ella va arribar amb el vestit més preciós que mai ningú havia vist, amb la cara tapada per un vel i les llàgrimes galtes avall.
La gent deia, però que li passa?, mai hem vist una núvia tant trista!

A can Solà, mai hi havien tingut una noia tan bufona i tant trista, el xicot dormia en unes habitacions i ella en unes altres, ell entrava a l’hora que volia per exercir el seu dret de matrimoni, aleshores ella és feia la adormida.
Ell de vegades la prenia adormida i tot, un dia va deixar de tenir-hi interès, i comença a viatjar a comprar bestià on hi hagués l’oferta més bona, li era igual cent que mil quilòmetres...
En aquells moments que ell no hi era la noia feina una petita revifalla, sortia a passejar, anava a cercar fruites, s’estava a la fresca per la nit a l’estiu i a l’hivern, es passava tots els vespres i matinades llegint a les seves habitacions.
La noia no donava cap hereu al xicot de can Solà.
L’Antònia, que havia anat amb ella el dia que és va casar, li explicava que havia de tenir al marit content, que si li donava una criatura, ella també en seria de feliç... se la mirava i no deia res...

Al cap d’uns anys, quan l’hereu era de viatge, i estant asseguda a l’ombra d’una figuera va sentir un xiuxiueig, algú estava prop, més enllà, al rierol i havia un xicot jove, alt, musculat... que s’estava refrescant...
Ell com si li haguessin tocat l’espatlla amb un dit, va girar-se de cop, va veure que algú el mirava però no va saber qui... ella fugia prat avall cames ajudeu-me...
La setmana següent i va tornar, i assegut en una roca d’esquenes al riu, hi era ell, no va tenir temps de fugir, amb tota la tranquil·litat del mon li va dir: No marxis, encara no m’he menjat mai a ningú!
Cada dia, desprès de les 7 anava caminant cap el rierol, i cada dia se’l trobava, parlaven hi estaven poc, ella tenia por...
Cada cop, però, la cara se li anava posant més somrient, poc a poc els ulls li començaven a brillar una mica més, un dia va trobar-se cantant, els colors li van tornar, se li feia etern esperar a les 7, corria com una esperitada del mas al riu. No s’havien ni tocat la ma, sempre parlaven amb una distància d’un parell de metres, però poc a poc aquesta distància s’anava escurçant, ja sabia força coses d’ell, era el segon germà de can Sauquè, i havia estat estudiant a la Universitat de Barcelona per ser enginyer...; en no ser l’hereu el pare li muntava un despatx d’ingeniería al centre de la ciutat, i li arranjava la vivenda del damunt.
El riu, l’hora, la conversa la feien sentir cada cop més atreta pel noi de Can Sauquè; sabia que això no podia ser i ell també ho sabia. Ella s’anava confiant cada cop més a ell, li va explicar d’on era, com era, com la van casar, el que sentia pel marit, que només estava tranquil·la quan ell no hi era...
60 anys enrere les coses no eren com les d’ara, i no és podia ni pensar amb deixar al marit i fugir, això seria un dalt abaix per a molta gent, i tots els pactes econòmics que anaven al davant del seu matrimoni.
Ell era valent, i va dir que una noia de tant just vint anys no podia estar comdemnada de per vida, que no era just, que ell se l’estimava i que estava disposat a enfrontar-se amb el que calgués. Tots dos s’estimaven.
Ho van fer, però no va resultar ben be com esperaven, Can Ramis i a Can Solà, van renyir i tornaren a separar les terres, quina vergonya!
A casa d’ella li van dir que no s’hi tornés a acostar mai mes, van acceptar de nou l’Antònia per que ja començava a ser gran i ella no en tenia la culpa.
Els de Can Sauquè, per pressions, van repudiar al fill, van trobar-se al carrer sense res... ni casa, ni diners, ni feina...
Per postres ella estava embarassada.
Al barri dels pescadors, on van anar a cercar feina, els van proporcionar un piset vell amb goteres, que a ells els va semblar un palau; eren feliços, per la nit allà les 10h, ell marxava amb les barques a la sardina, quan ell arribava a casa, ella en sortia per anar a reparar xarxes... dinar, si, dinaven plegats...
A l’hivern, amb l’embaràs més avançat, ella no és trobava bé, la casa era freda i humida, les hores asseguda a terra reparant les xarxes, fes fred, sol, vent o pluja... anaven maltractant el seu cos, la panxa cada cop era més grossa i ella cada cop més prima.
El part va avançar-se, només la van poder ajudar les altres dones dels pescadors, estava massa dèbil per aguantar els dos dies de dolors...
Ella, no se’n va sortir, va tenir una nena rossa preciosa, però la criatura també havia patit...
El noi de Can Sauquè va demanar ajut a la família, li van negar. Va anar a Can Ramis a dir que la noia era morta, que l’ajudessin a que tingués un enterrament digne com és mereixia... li ho van negar...
Un dia plujós, acompanyat d’aquell nadó estrany i uns quants pescadors la van enterrar en una fossa comuna del cementi de la ciutat.

Van passar els anys, ell seguia feinejant al mar, sense cap alegria, sense cap il·lusió, demanant favors a les dones perquè es quedessin la nena, no tenia cap ganes de viure.
Un dia un cop de mar, se’l va endur, les males llengües diuen que es va llençar... això no ho sabrem mai.

Us preguntareu: que se’n va fer de la nena?
Doncs les dones dels pescadors la van dur a Can Ramis, allà no en volien saber res, l’Antònia, ja gran, va demanar per caritat que li deixessin pujar, no van dir ni que si ni que no...
Aquí comença la historia d’aquesta nena que és diu Teresa, però això és una altra història.

DONES: VANESSA

Al company de pis de la seva millor amiga, se li va morir el pare d’una manera terrible. Ella i tota la colla, van començar a ocupar-se’n perquè no estigués ni un moment sol.
Li va fer tanta companyia que un dia van decidir buscar-se un pis o una casa i anar a viure junts.
Fan una parella de cine, tots dos son molt guapos, simpàtics i amics dels seus amics, sempre hi ha gent a casa seva, tothom compta amb ells. La seva parella aporta el 70% dels amics, però ja ho son de tots dos.
Ella però és una noia fràgil, sempre te algun o un altre problema de salut; quan encara no feia ni sis mesos que estaven junts, va caure en una depressió pel que els metges li van donar la baixa, durant 2 anys, no volia sortir de casa, no entrava a la cuina, no anava a comprar i evidentment no feia cap menjar, si estava sola no menjava, li havien de posar el plat a la taula si volien que fes un àpat.
Ell estava preocupat però se’n ocupava i molt. Un dia però, em va dir que n’estava una mica tip, però que en aquells moments no la podia deixar que estava massa delicada.
Va millorar, li van donar l’alta, i va renéixer una noia força nova.
Ara, però, desprès de set anys, torna a estar malalta, malalta amb part físicament, produït per un dolor d’esquena que la deixa fora de combat, i la seva fragilitat l’ha portat a una crisi d’angoixa...
Ell està a punt d’explotar, l’estima, però ja en te prou, no la deixa,a està molt delicada, és fràgil, i extremadament prima.
Ahir dinant, va menjar mig plat de macarrons i ja no li va cabre res més, tot seguit va tenir arcades. Va haver de seure al sofà quan els demés encara no havíem acabat... tota l’estona s’escolta, tota l’estona està pendent del seu cos, no ho pot deixar de banda, no sap disfrutar del que te al davant.
Ell ens mira amb cara de pena, està “agobiat”, ara se li estan acabant les piles.
S’adonarà la Vanessa que si no hi posa remei podrà perdre el que més s’estima?

Que li passa vist d’un punt de vista poc professional.
És la petita de casa, la germana gran va espavilar, va estudiar i sempre ha estat independent sense demanar res a ningú.
Ella no, a casa seva la van mimar molt, la petita, malaltissa, mal menjadora.
Els pares sempre fan el que creuen correcta, i l’ajudaven amb tot, més aviat la sobre protegien.
S’anava fent gran, estudiava això i allò, un fotimé de coses que no li han servit per guanyar-se la vida, en vista de que no s’independitzava, li van construir al garatge un petit i coquetó apartament .
Fins els 28 anys, no és va ocupar de res, ni del llum, ni del lloguer, ni del menjar...
Al dia que va haver de fer pinya amb la persona que estimava, el dia que va haver de preocupar-se a pagar un lloguer, de tenir la nevera plena... aquest dia va caure malalta.

DONES:DOLORS

Està avorrida de la seva vida.
Li agrada rondinar i criticar-ho tot; li agrada manar.
No sap parlar a to normal, tot el que ella ha previst, si no es fa, està malament!
En tot moment, fa notar que la seva experiència és la millor.
És cuidadora d’un dels pisos assistits pels qual treballo, i no li pots rebati res de les coses que diu, encara que siguin les burrades més grans que hagis sentit.
A mi personalment em sembla una persona totalment histèrica, que jo no li agrado, o que li molesta que me’n surti.
Cada dia, quan arriba al matí, busca alguna cosa que no li agradi.
Ara ja sé el que haig de fer, quan arribi o marxo a un altre pis o bé no li contesto les burrades; les companyes en preguntar-los-hi, que és el que li passa, em diuen que és així amb tothom i que no li faci cas.
A deixat de banda la humanitat de les persones, potser perquè està cremada, però diu ben orgullosament que s’ha institunialitzat; quina llàstima!
De vegades em pregunto, com deu ser la seva vida?, és feliç, les coses, ella que ho vol manegar tot, tothom fa el que ella tenia previst!, te fills?
No haig de preocupar-me, per un quant d’hora que la veig, no cal fer-me mala sang.

DONES: BÀRBARA

Se molt poc de la seva vida, només unes pinzellades.
Te els ulls clars i el cabell ros, de joveneta havia d’ésser una nina.
Va néixer a Palma i va venir a Barcelona a estudiar.
Aquí va conèixer a un noi del que és va enamorar profundament i s’hi va casar.
Com que eren joves sortien i s’ho passaven molt bé; en aquestes sortides bevien, com tots el joves, fins que ella no va poder deixar de fer-ho.
Va començar un calvari per ella i per les persones que l’envoltaven.
Un dia va tocar fons, tant fons que la van ingressar a l’únic centre, que aleshores fa més de 35 anys, hi havia, el frenopàtic.
Allà li van practicar una cura de desintoxicació que actualment ja no és practica. Ho recorda com un terror, com alguna cosa que mai més a la seva vida vol tornar ha haver de passar.
Abans de l’ingrés havien tingut una nena, ella no en gaudia, es va perdre els primers anys de la seva vida, d’això encara se’n lamenta. El noi em que és va casar, va aguantar estoicament amb l’ajut dels seus pares, perquè amb tot el procés s’ocupaven de la nena.
En tornar a casa, la Bàrbara va refer la seva vida, recuperada, va estudiar i va acabar la carrera, actualment és una bona professora d’institut, els alumnes l’aprecien i l’estimen, la tenen amb compte...
Fa cosa de cinc anys, va veure que amb el seu marit, que tant la va ajudar, les coses no podien anar pitjor. Ja feia més de 15 anys que no tenia feina, no la buscava, s’estava a casa esperant que el telefonessin; cosa que no succeïa, a sobre era exigent i és creia que qui no el contractava s’ho perdia.
Bàrbara, s’ho passava malament, va anar-se engreixant, les seves migranyes la torturaven i a sobre la seva filla s’havia casat amb un noi que va haver de separar-se, s’havia tornat a casar amb un home que era fet i pastat que el seu marit, bé una diferència, el marit de la Bàrbara tenia molts estudis i es un erudit amb les coses que l’interessen, pedant, però a la fi amb cultura. Aquell noi, el de la filla, tenia tots els defectes i cap cultura.
La Bàrbara te molts amics, però està sola, les migranyes cada cop son més fortes i no està de molt bon humor; li passa una pensió econòmica al ex i ajuda a la filla tot el que pot, el gendre no treballa, tot és cíclic.
Fa molts anys, van haver d’ajudar-la molt, i ella n’està agraïda i molt, però sembla que ho ha de pagar el resta de la seva vida, per postres, la filla estimada, està dins del cercle del que ella en va fugir.
És intel·ligent i culta, però no és feliç.
No vol estar prop de les persones que coneixen el seu ex marit, li cou massa, n’estava molt d’ell, va haver de fer servir la força de voluntat per sortir-se’n... no ha estimat mai més a ningú d’aquella manera... ni ho farà.

HOMES: XAVIER II

Ahir volia parlar d’en Xavier, i el que vaig fer va ser una descripció de fets que últimament han ocorregut.
Avui faig aquest annexa per intentar donar una visió un pel més global.
És un noi amb conviccions solides, les seves.
Ha conduït la seva vida amb rudesa i creient que ell ho feia tot molt be.
Els seus principis estan per sobra de qualsevol, persona, grup, família, etc.
Ha educat als seus fills amb certa repressió, cosa que ha contrastat bastant amb les seves parelles, que mai els ha exigit res. Amb elles no ha dubtat en arremangar-se i fer el que calgués a casa per tal de no agobiar-les. És un bon amo de casa seva, no li cauen els anells per planxar, fregar, anar a comprar, fer els dinars i sopars, etc.
En canvi la comunicació amb els fills ha estat pràcticament nul·la. Aquests nois han crescut sense dir-li-ho tot al pare, sembla que la seva severitat l’únic que ha aconseguit ha estat que li diguessin mentides.
Des de fora, la meva visió i la informació que m’arriba, en Xavier és gelós. De fet només segueix essent una percepció, però te enveja de la seva germana que fa 35 anys que està casada amb el mateix marit, te gelos de que els fills de la germana és guanyin molt be la vida fent el que han volgut, te gelos de la relació que hi ha entre pares i fills, i de la relació de la parella que forma la seva germana.
Ell sempre està com enfadat, a casa la noia sempre hi ha rialles.
La seva germana s’ocupa diàriament de la mare malalta, ell no en te ganes de fer-ho i vol imposar el que pensa per sobra de tot.
En canvi en Xavier sap donar imatges diferents en cada cas, sap com parlar a les seves ties que l’adoren des de que va néixer.
El resultat és que alguns el disculpen i els que en sabem sovint veiem el mal que pot fer justament als que més se l’estimen.

HOMES: XAVIER

Va ser el primer nebot que arribava a aquella casa de tantes dones.
Les tietes, l’adoraven, l’estimaven i el malcriaven.
Te una germana que va néixer 5 anys desprès.
En aquella casa, quan eren petits i fins hi tot ara que tothom és gran, es portava la premissa de que el nen era de la mare i la nena del pare.
És i ha estat un noi molt espavilat, potser no una gran intel·ligència però amb vista per fer molt bé una feina en la que te molt de prestigi i és guanya molt la vida. També va comptar amb l’exemple de casa seva que mai van gastar res que no fos necessari i res superflu.
Actualment s’ha separat de la seva segona dona, i ell viu sol, va ser tant autoritari amb els seus filla que li han fugit així que han pogut, l’estimen, es clar, però per veure’l només de tant en tant. Entre nosaltres, la seva última dona tampoc era cap meravella.
Els problemes familiars han vingut arrel de que els pares s’han fet grans. Tot va començar quan el seu pare va començar a estar malament i finalment va caure i trencar-se el fèmur, va estar dos mesos ingressat i ja no va sortit viu de l’hospital. En aquella època, la mare, ja no estava be, començava a imaginar-se coses, i a tenir menes d’al·lucinacions, que la feien estar en contra del marit; la germana s’adonava de que el panorama començava a ser pelut i veia que els pares necessitarien una persona que els ajudés.
Ell, però, va posar-se totalment en contra, deia que si el pare necessitava recuperació el tancaria en una residència a la SS.SS., la germana més pendent d’ells que en Xavier, deia que li podrien buscar un lloc més adient ja que tenien diners i s’ho podien permetre perquè la mare s’hi pogués quedar i així ell estigués més com a casa, no va haver-hi manera de fer-li entendre.
El pare va morir, i la mare va quedar-se sola, ell hi anava a dinar quasi cada dia amb 20 minuts, però durant aquella estona l’atabalava criticant el dinar, mirant on tenia les llibretes i dient-li que és quedaria amb una pensió molt i molt petita, cosa que ella es creia i ho deia a tothom.
La davallada de la mare en aquests moments és molt evident, i està clar que sola no pot quedar-se, i s’ha proposat que tingui una persona per viure amb ella, però la germana considera, que tenint 2 mesos de vacances com te, se la queda ella tot l’estiu.
Ell, però vol tenir un estiu tranquil i demana tenir una persona ja!.
Aquí comença una discussió, el que vol ell, es que la mare tingui una persona per poder fer vacances tranquil, ja que si sa germana se l’endú ell és veurà amb l’obligació d’emportar-se-la alguns dies...
Però el que té en Xavier, és que en sap molt de parlar i te a tot el resta de la família a la butxaca, les tietes sobretot, que creuen que ell te raó.
Sap en cada moment com ha de dir las coses a cada u, i ho fa tant bé que se’l creuen.
Ell s’ha ocupat molt poc de la seva mare, una de les tietes diu que és cosa d’homes, que ja se sap, la germana s’ocupa d’ella contínuament, cada tarda la treu de casa per fer que camini, ara que ha pres mal la te a casa, la fa banyar i és preocupa de que tingui suficient de tot, que vagi a la perruqueria, que faci goig, que li expliqui coses i ella també els hi explica... ell, en canvi, fora d’algun cap de setmana i dels 20’ que hi va a dinar creu que ja ha complert, s’assabenta del que li passa quan ja fa dos anys que la germana l’avisa i ara creu que ell te la solució del mals, tenir a la mare colocada per que ell no s’hagi de preocupar mai més.
En sap tant, que fa quedar malament a la noia, el disculpen i diuen que ell te raó.
Des de la meva petita opinió, veig que el masclisme arriba, fins hi tot, amb dones que ens han fet creure quasi tota la vida, que eren feministes...
Sembla ser que en ple 2009, els homes per poc que facin ja ho fan tot.

DONES:HURACÀ

MARIA JOSÉ

La vaig conèixer ahir. La veritat que va ser com un huracà que em passava per sobre.
M’havia d’ensenyar el funcionament dels pisos , i si em va ensenyar però com que al mig m’explicava la seva vida, avui tinc un batibull que no sé pas com me’n sortiré.
Es una noia que només fa tres anys que és va separar, i sembla que hagi descobert el mon per un forat... crec que al estar tantes hores sola a la feina, ha fet que, a la que pot parlar no para.
Al final tenia moltissimes ganes d’anar-me’n que avui he necessitat un parell d’hores per posar amb ordre totes les notes.
És una noia de 53 anys, bufona, va al gimnàs cada dia i te un amant, del que s’ha enamorat, ell li diu que no n’està, i ara s’està plantejant que se’n vagi.
S’ha afeccionat als xats d’internet i a conegut un home, que segons ella, el te a la butxaca, deu ser molt bon noi perquè li ha buscat el telèfon d’un antic novio que ella va deixar...
Com és pot comprovar, jo ahir vaig anar unes hores per que em poses al corrent de la feina i una mica si que m’hi va posar, però vaig sortir sabent més de la seva vida que de la feina.
En fi, confio en que avui vingui la noia que substitueixo i que m’acabi de solucionar els dubtes...
Avui m’estreno 12 hores seguides.

DONES: TESTOS I OLLES

De vegades diuen que els testos s’assemblen a les olles, però per la meva senzilla experiència veig que no és del tot cert.
Tinc varis models de persones que no tenen res a veure amb els seus progenitors.
Per seguir la tasca d’aquest bloc d’escriure sobre dones, donaré l’opinió de filles que no tenen res a veure amb les seves mares. Encara que parli de les diferències no vol dir que aquestes filles no adorin a les mares, sinó tot el contrari.
Ahir vaig retrobar una amiga que feia al menys 35 anys que no la veia.
Ve d’una família de 6 germans i ella és la tercera.
Els records que tinc de la mare de la meva amiga s’acaba als meus 15 anys, pel que serà només una aproximació a la realitat.
Aquesta senyora, tenia, o té uns principis cristians i practicants, és clar, aleshores tot el que sortia dels seus cànons estava mal fet. A casa seva no hi havia tele, perquè ho consideraven una cosa supèrflua i mal educadora, el resultat era que aquelles criatures quan és trobaven davant d’un televisor s’hi quedaven enganxats i els altres nanos que ja en teníem durant tot l’any no ens feia peça quedar-nos a veure qualsevol cosa i volíem jugar. Les nenes tenien prohibit anar amb bikini, quan sempre hi anàvem totes i quan erem petites potser només portàvem les calcetes i prou.
Tot el que tingués el més petit indici a sexe, parlem de quan érem uns nens, era jutjat i rebutjat...
La meva amiga, és totalment diferent, per començar no ha volgut tenir fills, és una treballadora incansable, no s’ha casat, no crec que pensi amb la religió en cap moment de la seva vida, és tolerant amb tot el que l’envolta i accepta les maneres d’ésser de tothom.
Un altre cas.
Una cosina germana meva, que per cert som molt i molt amigues.
La meva tia, ha sigut d’aquelles persones que de 4 pessetes n’ha fet un duro, a portat la casa i a administrat els diners que hi entraven amb ma ferma, en aquella casa no s’ha gastat ni res que no fos absolutament necessari, en èpoques fins hi tot va treballar, que de ben segur aquests diners van anar ben guardats, quan el seu marit va morir, a ella li ha quedat un bon recò més que interessant. És estat una molt bona persona, però el primer era el primer.
La seva filla en canvi, entre ella i el seu marit és guanyen molt bé la vida, però son despresos, generosos, i sempre corren per tothom.
No mira prim, si pot fer un regal encara que no sigui sant res, ho fa, si pot convidar a sopar convida...
Una altre amiga meva.
La seva mare, una senyora molt fina, amb un “porte” molt elegant, enamorada de les seves filles, però sense perdre el seu esperit de tota la vida.
Seria el que en diríem una persona d’alcurnia, una senyora molt mimada, per la família i pel marit, en tot cas és la visió que tinc d’ella, encara que la seva filla em digui que és molt diferent del que sembla, no ho dubto gents; molts coneguts creuen el mateix que jo, s’ha de dir que últimament m’ha sorprès agradablement amb algunes opinions que en principi no semblava que ella pogués tenir.
En canvi, la seva filla, ha tingut una vida molt diferent, va separar-se amb els fills molt petits i ha hagut d’esforçar-se molt per tirar endavant, la veig com una gran lluitadora, s’ha professionalitzat moltissim, i ho ha tirat tot endavant, no està per coses supèrflues, no està per tonteries, de la mare potser ha heretat el bon gust, a casa seva tot està molt ben posat però és nota que s’hi fa vida, separa el ben estar amb les coses que no calen... és una persona acollidora que ve de gust estar amb ella.
Jo
La meva mare és una senyora molt presumida, no sembla que tingui l’edat que te; les seves prioritats a part de les intel·lectuals és que les persones que estima facin molt de goig i que estiguin molt primes.
És susceptible amb extrem, això jo ho he heretat una mica, però crec que no em la seva exageració. El que ella acostuma a creure és inamovible, en canvi jo sempre penso que potser no estic ben fixada. És força rancuniosa, li costa canviar d’opinió ni que sigui al cap dels anys, sobre algú que li ha fet una mala passada, sempre que ho cregui convenient és clar, pot tenir una amiga que li va fer força grossa, i ara que li ha demanat ajut, canviar tota la seva ràbia inicial, però amb la gran majoria no oblida i ho retreu cada cop que en té oportunitat. De vegades no escolta, la seva excusa és que no ho he dit. En canvi és molt i molt generosa, ara està jubilada i te menys poder adquisitiu, però quan n’ha tingut no ha mirat prim, sempre corre per qui la necessita.
Jo, que evidentment no soc cap meravella, no soc em general rancuniosa, fins hi tot de vegades m’ho diu, per esborrar de la meva vida a algú me l’ha de fer molt i molt grossa, si faig memòria potser només hi ha una persona, tot i que si un dia per casualitat la veig, faig com si res. Però també haig de dir que si la persona amb qüestió fes un apropament cap a mi estic segura que o oblidaria tot.
El meu aspecte físic em preocupa relativament, si que m’agrada estar bufona, però no és el que més em preocupa, si vaig amb roba antiga, intento posar-la al dia i ja està. Moltes vegades dubto de mi, si sé que algú sobre un tema en sap més que jo, em costa donar la meva opinió la veritat és que em fa vergonya. No em costa dir per exemple que vaig justa de diners, ella troba que això no s’ha de dir mai. Ella, sempre t’anima a fer coses que creu que saps fer, per exemple parlar anglès, ella creu que no he agafat feines podent per culpa de dubtar de mi amb l’anglès, no creu que tinc clar els meus límits.
Amb moltes coses ella creu que ho fa molt bé, jo en canvi penso que tot és pot millorar, encara que ella m’alabi davant dels demés.
Bé ho deixo, crec que he fet un petit tast del que jo conec.