dilluns, 12 d’octubre de 2009

DONES: RITA


Avia trigat molt a recuperar-se del seu últim desengany amorós.
S’havia sentit traïda i enganyada, ara però, estava aprenent ha estar sola i a disfrutar-ho.
Li mancava, però, allò que manca quan no s’està massa acostumat a restar sol. De fet no volia un company per compartir la vida, el que volia era algú amb qui comptar i que de tant en tant li digués que estava maca i volia que tingués il·lusió de veure-la.
Però és clar, tampoc era que anés en llocs que és donessin aquestes oportunitats, de fet anava de casa a la feina i de la feina a casa; quan les amigues o conegudes li deien que anés a tal o quan discoteca, ella pensava: Hi haig d’anar als meus quaranta molts?, no m’agradat mai ni a l’edat que tocava?.
Era un bon dilema.
Aleshores li van parlar d’uns portals d’internet que les persones soles s’apuntaven i posant el que li agradaria d’un home, n’hi havia que et contactaven, i no se sabia mai.
Li va costar, però va acabar apuntant-s’hi...
De fet durant aquesta època s’ho va passar molt bé, descartava segons els criteris que adoptava en aquell moment els que creia que no li convenien, contestava als que li semblaven bé, alguns els tenia molts dies fent xat, i d’altres els donava més pistes per poder conèixer-se en un sopar, o prenent una copa...
En d’altres els contestava impertinències segons el que posava en el full de presentació... per exemple si posava si estava casat, ella no s’ho pensava dues vegades, els hi feia una contesta dient-los-hi que s’havia cregut, perquè cony s’havia apuntat en aquell portal, que buscava fora que no tingués a casa, si tenia problemes, que primer els resolguessin i que desprès si la cosa no funcionava, que si apuntés, però quan estigués sol... Ni havien que no és molestaven en contestar, però n’hi havien que contestaven dient que ella no sabia res, o fins hi tot que estimaven molt a la seva dona, i que n’estava totalment d’acord.
A ella, la Rita, no li interessaven ni els uns ni als altres, els esborrava dels seus contactes i els hi negava l’entrada al seu xat.
Va conèixer força homes per aquests mitjà, però en realitat en va conèixer personalment molt pocs.
Un noi, que de primer li feia molta mandra conèixer, li havia sentit la veu per telèfon i no li havia agradat gents, però desprès d’un parell d’anul·lacions de cites finalment va haver-hi de quedar, i quina sorpresa!, va resultar una cita inoblidable, van parlar molt, es van explicat la vida, van decidir que és coneixerien més profundament, s’ho van passar molt be... tots dos.
L’endemà ella només pensava amb ell, creia que havia trobat la persona, la que buscava... però no contava en que ell tenia força problemes, la seva antiga novia de la que encara no havia superat la seva ruptura, les dues nenes de la seva relació llarga... van estar junts fins passat cap d’any, la pega ve ser que ella se’n va enamorar i ell no... pel que li va dir, és trobava molt be amb ella, veia que s’ho passaven be, però que no se’n havia enamorat, van tallar per telèfon i mai més van saber res l’un de l’altre. Aquí va acabar la història.
La Rita va estar un dies trista, fins que és va adonar que no podia consentir-se tornar a estar dins del pou. Aleshores va tornar a buscar pel xat.
Va conèixer de tot, homes grans que volien princeses, nois que volien rotlles amb dones més madures, etc...
De tot aquest temps va conèixer potser a una altre persona que li va interessar, però tenia tants problemes de “coco”, que sempre van quedar com amics, ella per un cantó veia que no volia una persona a mitges, millor quedar com amics a i a una altre cosa... en aquest cas també li va saber greu, però ja estava més preparada i ja no li va afectar...
Un dia, però, va adonar-se que tenia una persona al costat de la que no hi havia parat mai atenció, aquesta no l’havia conegut pel xat, aquesta la coneixia d’anar-se veient, d’anar a sopars de riure de fer broma i d’acceptar-se amb totes les virtuts i els inconvenients...
És va adonar que no tenia cap ganes de conectar-se a cap d’aquests portals, va adonar-se que si tenia una d’aquestes cites i ell apareixia perdia tot l’interès per la trobada amb el desconegut. Una mica és va adonar que el que buscava ho tenia tot just al davant i havia estat cega, el més increïble i meravellós va ser que ell també li succeïa, ell no l’havia buscat, en principi el que volia era recuperar-se de les seves males emocions passades i fer una vida molt tranquil·la, però que tenia molts de sentiments cap a la Rita.
Ara la Rita, s’adona que per primer cop, i ja madureta, que per fi a triat, que ha buscat i el que ha trobat no li ha agradat, i que no s’ha desesperat per la impaciència de quan era més jove, i que encara el futur amb tranquil·litat, i comoditat, no tant econòmica, que és important, sinó la comoditat de compartir la vida fent equip i decidir conjuntament... la Rita ara és feliç.

dimarts, 1 de setembre de 2009

CASA MAS MILÀ

Família molt catòlica, em educació rígida. Matrimoni i 6 fills; tres nois i tres noies.
El matrimoni estan convençuts de que ho estan fent molt bé, que els estan transmeten valors importantíssims als fills.
A casa seva no hi havia televisió. A l’estiu és delien per anar a alguna casa que n’hi hagués; els demés de la colla no teníem, en molts cops, paciència per esperar-los per anar a jugar. Als altres nens i nenes en teníem a Barcelona, i a l’estiu pensàvem amb tot menys en quedar-nos al davant del televisor.
Ells no es que no en tinguessin per problemes adquisitius, sinó que era per principis dels pares. El que aquests pares no pensaven bé, és el que crec ara als meus 50 anys; era que tenien massa fills per fer-los una vida molt rica perquè no ho necessitessin, no els podien tenir atenció personalitzada.
En aquesta casa, no hi havia altra remei, és funcionava una mica a toc de “pito”, a les 2 a dinar, a les 9 a sopar, sempre havien d’anar a buscar el berenar a la casa...
Aparentment no eren rígids, però si que ho eren.
Podien anar a la piscina com tots, però les nenes no podien anar amb bikini, fins hi tot quan érem tant petites que ens banyàvem només amb les calcetes... això els portava problemes a les nenes, els nens eren diferents, sobre d’ells no hi queien unes normes tant estrictes.
Aquests nanos, però eren molt responsables, els uns s’ocupaven dels altres. Sempre anaven junts. L’adolescència no la vam viure tant ja que van anar a estiuejar a un altra lloc.
Així com els pares de tots els altres també eren amics, els pares de Mas Milà, nom anaven mai amb els altres. Les altres mares anaven a la piscina, els pares Milà, mai.
Les creences religioses dels pares, els feien un munt de repressions, i de tabús que a casa no se’n parlava mai. Anaven tots a missa els diumenges i això era sagrat.
El germà gran, va néixer amb polio, i arrossegava una mena de retard, més aviat de relació. Anys desprès, perquè tot se sap, per mitjà d’uns amics comuns vam saber, que en aquest noi el tenien una mica de racó, segons aquesta font, el tenien com amagat, com si s’avergonyissin.
Evidentment això és només una font.
Molts anys desprès ens hem retrobat, m’he posat al corrent del que fa cada u dels sis. Tots han prosperat, el gran però no, segueix arrossegant un munt de problemes viu amb els pares, una de les germanes se’n ocupa, amb l’excusa que ajuda als pares.
Els altres tots son molt independents s’han casat tenen nens, molts viuen apartats, a quilometres de distància, és veuen a l’estiu, a no ser que faci falta abans, una de les filles no ha volgut ni sentir a parlar de tenir fills.
Crec que tots els pares, davant la manca de manual d’instruccions, fan el que creuen o el que és més adequat a les seves idees o creences, i segons aquestes premisses ho han fet bé.

dijous, 6 d’agost de 2009

DONES: ELS ULLS MÉS TRISTOS


Aquest és un escrit segons el punt de vista de la que escriu, només és una opinió personal. És una opinió que escric perquè durant molt de temps ha fet que em produís un nus molt gros a l’estómac, ara però posant-ho per escrit he cregut que aquest nus s’aniria desfent, potser una mica, però crec que això no passarà del tot fins que desapareixien els ull tristos.
No s’ho podia creure, el que li estava passant, desprès de tants anys d’estar casada s’havia adonat que realment no sabia el que era un orgasme.
La seva vida estava passant per una etapa grisa i s’havia sentit empesa a tenir una aventura. El que no sabia era que descobriria tantes coses, que no en voldria saber res de la vida que havia dut fins ara.
És va enamorar.
Volia aquella vida que li semblava d’aventura i de sorpreses, volia experimentar tots aquests sentits que se li oferien, que tot i tenir-los, no els havia gaudit mai.
Ella era la mateixa de sempre i ara li semblava que era diferent.
Va començar a fer malabarismes per trobar-se amb el seu amant, potser es llevava a les 5 del matí i corria als seus braços; la vida que l’esperava a casa ja no li interessava, tot i que adorava als seus fills, ara se li eren una càrrega.
Era l’estiu, i estava confinada a la casa d’estiueig dels pares, amb tota la família, amb tres nens el seu marit...!
El seu marit! Tant i tant enamorada que n’havia estat!, ara no suportava ni que si li acostés, només volia marxar...
De vegades amb la impossibilitat de marxar parlava per telèfon tota la nit amb el seu amant, al mig del pati, sola ella i sol ell cada u a casa seva...
Evidentment un dia, els de casa, sobretot el seu marit, la van descobrir... molt mes ràpid del previst... i va desencadenar-se el primer gran cataclisme.
De seguida tothom ho va saber, ells no havien estat gents discrets. Els pares, algunes amigues, van posar el crit al cel , com t’atreveixes a enviar tota la teva vida a l’abordatge?; no penses amb els teus fills?; pobre marit teu, encara vols que et faci costat amb els nens?
Era molt estrany, l’amant només plorava, els del voltant no teníem ni idea del que li podia passar, tampoc era normal..., els amics i les persones que l’estimàvem ens ho preguntàvem sovint.
El que ell deia era que havia traït a un amic, en canvi ella, deia que era una persona molt sensible i era per això que l’estimava tant i tant.
Veritablement ell havia estat amic del marit d’ella, bé dels dos, i ara tot havia canviat com una mitja.
Quan li deies a ella, que volia fer, et contestava que l’únic que volia era estar amb ell. Li demanaves si no creia que corria massa, et deia que no, que si havia esperat quasi 40 anys a saber que era l’amor vertader, ara no volia ni esperar un minut més.
El marit, en principi, s’ho va prendre més que malament, no se sap fins a quin punt la violència va apoderar-se d’ell, ella mai ho ha dit del tot, però de paraules ofensives, per la seva boca en van sortit un munt.
De fet això no va durar tant com sembla, el marit al cap de pocs mesos, tres, ja tenia una núvia.
Tot el que va passar a continuació, van ser problemes per ella.
El seu amant, distava molt d’ésser un company que li fes costat, estava sumit en problemes personals que venien de lluny, i costava molt que els pogués superar. Ella s’hi esforçava d’allò més, l’ajudava, se’n ocupava, el mimava...
Però ell anava d’una enfonsada a l’altra.
No tot era dolent, tenien temporades que tot anava com una seda, ella, durant aquestes èpoques revifava, tornava a veure el mon meravellós i es feia il·lusions, començava a fer plans de família, que compensaven el que el seu ex - marit decidia. De seguida van tenir el divorci i ell fen com una gran concessió li va cedir el pis, ella ho va trobar molt bé, encara que els que estàvem prop d’ella vam veure que el que feia era deixar de pagar l’hipoteca cosa que requeia a ella directament, també les escoles dels nens i també la manutenció... però el pitjor de tot, dient que no tenia infrastructura per quedar-se’ls a dormir... pel que mai se’ls enduia el suficient per que ella pogués descansar...
El resultat de tot plegat ella va començar-se a aprimar, més prima que mai ha estat...
Durant dos anys va estar amb la persona que més s’ha estimat, però em més problemes dels que mai havia pensat que tindria...
Actualment està sola amb els nens, el seu amor ja no hi és, el seu ex marit s’ha tornat a casar, amb una noia molt maca que per cert ella s’hi entén, estima els nens, cosa que la fa estar força tranquil·la...
A ella, però li està costant molt refer-se, arrossega massa patiment, dos anys de la seva vida, potser n’hi costaran 4, però és molt forta i se’n sortirà, segueix ocupant-se dels fills que per ella son el més important, son un nens feliços que adoren la seva mare...
El que tothom veu a ella, els que no la coneixen, veuen: els ulls més tristos que mai han vist.

divendres, 31 de juliol de 2009

DONES: TERESETA

No l’entenia, repetia les coses una i una altra vegada, en realitat no sabia que em deia.
El que em passava és que havia de canviar el xip de la normalitat i posar-me en el xip del lloc on era. De cop, però, vaig entendre que em parlava amb català. Un cop entès això, vaig començar a entendre-la.
Vaig deixar-la parlar i em repetia invariablement varies coses: m’estimava molt, i la van enterrar en una fossa comuna.
Em vaig quedar parada, el que em va portar a anar-li estirant la llengua, i preguntar a les educadores que em deia la Tereseta.
Em contestaren: tot el que diu és veritat.

La Tereseta te una memòria limitada, ella recorda coses que li van explicar, i recorda molt poc a la seva família, recorda que anava solta pels llos de la casa on vivia, que de fet, fora del temps que va anar a l’escola, on va aprendre a llegir i escriure, només hi havia una persona que se’n ocupava. L’Antònia.
El seu mon començava i s’acabava amb l’Antònia, ella li cosia roba, dormien al mateix llit, a l’hivern abraçades, feia molt fred allà on dormien, a l’estiu ben separades feia molta calor al seu llit.
L’Antònia m’estima molt.
M’explica contes, m’explica contes que no entenc, però me’ls escolto, la seva veu em deixa ben aplanada al llit, m’agrada sentir-la.
Un dia l’Antònia va dormir molt i molt, va venir la Russita, i m’estirava, i em deia: Tereseta, vine amb mi, jo no volia, a més cridava molt i la despertaria.
Ja no la vaig veure més, perquè se’n va anar?... ara ningú m’explica res, perquè s’enfada tant la Russita quan vaig cap la casa gran?
Allà hi viuen uns senyors, la senyora sempre porta el mateix collaret, sempre fa molt bona olor, i porta un vestit diferent cada dia, jo sempre porto el mateix, els diumenges me’n posen un nou, però només el tinc pels diumenges... de vegades les sabates em fan mal i me les trec, la Russita s’enfada molt.
El senyor, te els cabells blancs, hivern i estiu porta les mànigues de la camisa arremangades, però els vespres va amb un vestit molt elegant. De vagades marxen amb un cotxe, no veig si tornen, perquè la Russita em porta a dormir, ara dormo en un llit sola, aquella habitació tant gran hi ha dos llits, però estan molt lluny... sempre dormo sola, la Russita diu que dorm a l’altre llit però jo no la veig mai.
A aquells senyors no els vaig veure més, se’n van anar, van venir uns treballadors que no havia vist mai, feien forats i van trencar la casa gran.
Un dia, va venir un senyor amb corbata, de color blau, i puntets negres, em va agradar molt la corbata, no la vaig poder tocar, perquè el senyor m’apartava, parlava amb la Russita, feia una cara molt seria, ella deia que si a tot, que li deia aquell senyor?
De cop anava amb el senyor de la corbata, però ja no la tenia aquella, en tenia una altra molt lletja. Ell anava conduint un cotxe negra, i jo seia al darrera lligada amb una cinta molt dura també de color negre, em feia mal, els arbres i els altres cotxes corrien molt, no podia mirar res, tot se’n anava molt de pressa, de cop vaig tenir mal de panxa, i no vaig dir res, aquell senyor, que sembla que tenia molta pressa, es va enfadar molt, va dir que li havia embrutat el cotxe...
Vam anar amb una casa gran que tenia un pati, hi havia persones que seien per aquí i per allà, no deien res alguns, d’altres parlaven molt, era igual si parlaven sols o amb algú.
Unes noies vestides de blanc, que també duien un barret petit blanc. Com se’ls aguanta aquell barretet?
El senyor de la corbata va marxar, i jo vaig quedar-me amb la gent que parlava i la gent que no parlava. Tothom era molt gran, almenys tenien 200 anys, em van posar unes calces gruixudes i molt apretades, jo no les volia, i em van castigar... un dia vaig dir que si que les volia i aleshores ja no em van castigar més.
Cada cop estava més tranquil·la, només m’havia de portar bé a l’hora de dinar i de sopar. Dormia amb unes senyores, bé només amb una, però de vegades marxaven i venia una altre, n’hi havia que no parlaven i d’altres no paraven de parlar, jo em queixava i em renyaven, perquè és veu que si parlaven molt era perquè estaven malaltes, quina malaltia més estranya?
Allà, en aquella casa amb pati i reixes, un dia va venir un senyor que no coneixia de res, i em va voler veure, les noies dels vestits blancs em van posar el vestit del diumenge, i no ho era de diumenge!, a mi em va agradar que em deixessin posar el vestit.
Aquell senyor, em va dir que era el meu cosí, que estrany, mai ningú em va dir que tingués cosins, aleshores vaig pensar que hi havia moltes coses que no em deien, però m’era ben igual, el meu cosí va dir que tornaria un altre dia, i que se m’enduria a una altre lloc, més a prop de casa meva... jo no sabia que tenia una casa... és igual, tampoc m’importava.
Van passar molts hiverns i estius i el meu cosí no venia, jo creia que m’havia enredat, però si que va venir... molt content, les nois del vestit blanc amb van preparar la maleta i el cosí em va agafar de la ma i em va portar a un cotxe petit blanc, i vaig seure el seu costat, però la cinta que apreta me la va posar, l’únic diferent era que tenia un botó que pujava i baixava el vidre, molt maco aquest botó... cada cop que m’agafava mal a la panxa, l’apretava i venia aire i se’n anava aquest maleït molt de panxa...
De tot això ha passat molt de temps, ara vivim només sis, i som amics, dormo amb la Mari, de vegades es queixa molt, però no em toca les coses, cada dia em puc posar el vestit que vulgui, i de tant en tant vaig a la perruqueria, la setmana que ve, alguns que vivim junts anem de colònies, ens han posat al nom a tota la roba, fins hi tot al banyador. Avui fem l’acomiadament per les vacances al taller, i ens fan una festa hem hagut de portar el banyador posat i ens podrem mullar molt... és molt divertit.
A casa, haig de fer coses, de vegades tinc que rentar els plats, i de vegades netejo l’escala, haig de fer el llit, i ajudar a plegar la roba, els divendres podem mirar la tele, del meu pis molts dies em quedo sola, però hi ha la cuidadora que planxa, ens quedem soles, tothom dorm i li puc explicar el que vulgui... m’agrada molt estar al meu pis, puc entrar i sortir, això si, em renyen si els faig enfadar.

divendres, 24 de juliol de 2009

DONES: LA MARE

Una història inventada, però molt real
La noia de can Ramis era la noia més alegre de totes les noies de la seva edat.
El seu sentit de l’humor i la seva rialla oberta i escandalosa, feia posar nervioses a totes les iaies del poble que prenien la fresca.
Quan anaven a l’escola, i a cosir, les mestres s’enfadaven amb ella per què semblava que se’n rigués, tot i que la noia era tant simpàtica que moltes vegades s’havien d’aguantar el riure.
Ella no volia seguir la vida de la seva mare, no volia quedar-se al mas, ella volia veure mon, viatjar, tenir aventures, com les històries que llegia d’amagades dels de casa que ho trobaven bajanades.
De cap manera si volia assemblar, no l’havia sentit mai riure, sempre feia sospirs... fes el que fes. Era rígida i la renyava molt.
Ella d’això no en feia cas, la vida era molt més divertida que la de sa mare.
Sempre tenia projectes, si no era anar a l’escola, era la festa major, sinó el batre, on la casa s’omplia de treballadors i es feien grans taules per dinar...
Sinó el Nadal, quan la casa s’omplia durant deu dies de parents i cosins de la seva edat, quan s’encenien totes les llars de foc de la casa, on participava en els pastorets de la població, on el pessebre de casa seva era tan gran i tant maco que trigaven molts dies a fer-lo, i venien de totes les masies a veure’l.
Les seves ganes de viure i la seva alegria contrastava amb la tristor d’aquella casa, ella sola ho omplia tot, la cuina, les quadres, els treballadors...
S’acostava el seu aniversari, ja en feria 18, com a totes les cases benestants de l’època feien una gran festa, trigaven un any a preparar-la, a la mare li feia molta il·lusió ja que en aquesta festa podia convidar a qui volgués, els parents que feia 20 anys que no veia, a totes les amigues de la nena, i sobre tot als solters de la contrada encara que no els conegués de res.
El pare, no es queixava, tenia que aprofitar l’ocasió per buscar un bon partit a la seva filla, era el moment, no va queixar-se per les grans despeses que representava la festa, menjar a dojo, els vestits de les dones, i sobretot el vestit de la noia, havia de lluir per sobre de tothom.
Amb les seves amigues feien plans, anaven a Barcelona per comprar robes pels vestits, la mare les acompanyava però elles triaven, desprès d’haver triat una peça tallada i comprada, podien canviar d’opinió veient-ne una altre que els hi agradava més, no passava res, també la compraven...
A la sala de dalt va instal·lar-se un taller de costura on hi van arribar les modistes més reconegudes de l’època, ella no podia pujar fins que la cridessin, li van fer tres vestits, i un per cada una de les seves tres amigues que l’acompanyarien.
La noia de can Ramis creia que ja no podria ser més feliç.
En aquells dies, a casa, va desaparèixer el mal humor, les seves inseparables van quedar-se a viure a casa seva al menys durant 15 dies abans, perquè estiguessin juntes els havien preparat una habitació ben gran al cantó est del mas, fins hi tot els hi van decorar, cada llit tenia una vànova del color que les noies van triar, blau cel, groc, taronja i rosa, cada tauleta de nit feia joc amb el racó de cada una...
Si reien fins tard ningú venia a dir-los-hi que l’endemà els homes es llevaven a trenc d’alba, si és llevaven a les 12, no passava res, en anar a la cuina la Antònia els preparava l’esmorzar que més de gust els hi venia...

La noia de can Ramis no pensava en el futur, ella només pensava amb el present, era tant bo el que vivia que ni s’havia plantejat que un dia s’havia de casar, no li agradava cap noi, li agradava més anar a l’hort i enfilar-se als arbres a collir fruita, estirar-se damunt dels prats i inventar-se històries, que les seves amigues escoltaven com si fossin veritat.
No se li havia acudit que el seu pare tenia plans per ella.
Va arribar el dia de la festa, els vestits eren preciosos, en tenia un pel matí, un per la tarda i un altre per la nit... aquell dia van llevar-se d’hora, aquell dia van aparèixer al mas perruqueres i modistes per arreglar a les noies.
La festa va ser tot un èxit, per tot arreu se sentien les rialles de les noies, sobretot la d’ella.
En acabar de sopar, abans del ball, el pare la va cridar al despatx, sola, ella i va anar remugant i rient, que vol ara?
El despatx era un lloc on ella no hi podia entrar, allà els homes feien tractes de bestiar i reunions on fumaven cigars, el pare pensava que ella no hi havia entrat mai, però ja feia anys que de nit s’hi escapava a buscar llibres de les grans lleixes que el rodejaven, llibres de moltes èpoques que son pare no havia llegit mai.
El pare tenia un aire rigorós però se’l veia content, ho dissimulava, però ella ho sabia, assegut a la butaca d’orelles i sortia fum d’un gran cigar hi havia un home, però inicialment no n’hi va fer cas, va entrar amb el seu somriure i el seu perfum que ho omplia tot.
Seriós el pare li va dir, mira el presento l’hereu de Can Solà.
Noi va pensar ella, si és tant gran com el pare, això li va produir una rialla llarguissima; el pare la va cridar a l’ordre, va callar intentant aguantar-se el riure, estava massa contenta per posar-se seria.
Aquest xicot, va contestar el pare, serà el teu marit!
No creia el que sentia, li va agafar un atac de riure, és creia que li feia broma.
El pare se li va acostar i agafant-la pel braç ben fort, amb el to que lla tant temia, li va dir, si està decidit us caseu la segona quinzena de setembre.
De cop el ulls de la noia es van apagar, el seu somriure és va glaçar i només va poder dir.
...Jo encara no em vull casar...
El pare empipat l’acompanya a la porta i li va clavar una plantufada.
No li va caure ni una llàgrima, va començar a caminar sense saber on anava; a l’era i al menjador se sentien rialles de la festa, els músics començaven a tocar un bolero...
Va trobar-se a la cuina, amb la cara tant pàl·lida que l’Antònia va deixar el que estava fent... nena, nena que tens?, que has vist un fantasma?, quin disgust tens?...
A partir d’aquell dia ella ja no va ser la mateixa, anaven a comprar l’aixovar i tant li feia, no reia, sempre mirava a l’horitzó, les seves amigues no podien fer-hi res, encara que l’anessin a buscar per anar a l’hort...
Ja li ho deien la mare i l’Antònia que totes les noies s’havien de casar, que tenia d’estar contenta de casar-se amb l’hereu de can Solà, que quan portés un temps ja l’estimaria, que ella tindria l’honor de donar-li un hereu, ja que la seva difunta esposa no ho va aconseguir...
Anaven passant els dies i cada cop estava més trista, els de casa no sabien que fer, la mare li ho deia al pare, vols dir que no ens hem precipitat?, ell contestava: collonades!, si segueix així li ho faré passar amb un cop de bastó.
En arribar el dia del casament tota la ciutat estava pendent de les noces, els hereus més important de la població es casaven, segur que farien una parella formosa...
Res més lluny del que la gent pensava, el nuvi va arribar a la parròquia molt mudat però amb cara de pocs amics...
Ella va arribar amb el vestit més preciós que mai ningú havia vist, amb la cara tapada per un vel i les llàgrimes galtes avall.
La gent deia, però que li passa?, mai hem vist una núvia tant trista!

A can Solà, mai hi havien tingut una noia tan bufona i tant trista, el xicot dormia en unes habitacions i ella en unes altres, ell entrava a l’hora que volia per exercir el seu dret de matrimoni, aleshores ella és feia la adormida.
Ell de vegades la prenia adormida i tot, un dia va deixar de tenir-hi interès, i comença a viatjar a comprar bestià on hi hagués l’oferta més bona, li era igual cent que mil quilòmetres...
En aquells moments que ell no hi era la noia feina una petita revifalla, sortia a passejar, anava a cercar fruites, s’estava a la fresca per la nit a l’estiu i a l’hivern, es passava tots els vespres i matinades llegint a les seves habitacions.
La noia no donava cap hereu al xicot de can Solà.
L’Antònia, que havia anat amb ella el dia que és va casar, li explicava que havia de tenir al marit content, que si li donava una criatura, ella també en seria de feliç... se la mirava i no deia res...

Al cap d’uns anys, quan l’hereu era de viatge, i estant asseguda a l’ombra d’una figuera va sentir un xiuxiueig, algú estava prop, més enllà, al rierol i havia un xicot jove, alt, musculat... que s’estava refrescant...
Ell com si li haguessin tocat l’espatlla amb un dit, va girar-se de cop, va veure que algú el mirava però no va saber qui... ella fugia prat avall cames ajudeu-me...
La setmana següent i va tornar, i assegut en una roca d’esquenes al riu, hi era ell, no va tenir temps de fugir, amb tota la tranquil·litat del mon li va dir: No marxis, encara no m’he menjat mai a ningú!
Cada dia, desprès de les 7 anava caminant cap el rierol, i cada dia se’l trobava, parlaven hi estaven poc, ella tenia por...
Cada cop, però, la cara se li anava posant més somrient, poc a poc els ulls li començaven a brillar una mica més, un dia va trobar-se cantant, els colors li van tornar, se li feia etern esperar a les 7, corria com una esperitada del mas al riu. No s’havien ni tocat la ma, sempre parlaven amb una distància d’un parell de metres, però poc a poc aquesta distància s’anava escurçant, ja sabia força coses d’ell, era el segon germà de can Sauquè, i havia estat estudiant a la Universitat de Barcelona per ser enginyer...; en no ser l’hereu el pare li muntava un despatx d’ingeniería al centre de la ciutat, i li arranjava la vivenda del damunt.
El riu, l’hora, la conversa la feien sentir cada cop més atreta pel noi de Can Sauquè; sabia que això no podia ser i ell també ho sabia. Ella s’anava confiant cada cop més a ell, li va explicar d’on era, com era, com la van casar, el que sentia pel marit, que només estava tranquil·la quan ell no hi era...
60 anys enrere les coses no eren com les d’ara, i no és podia ni pensar amb deixar al marit i fugir, això seria un dalt abaix per a molta gent, i tots els pactes econòmics que anaven al davant del seu matrimoni.
Ell era valent, i va dir que una noia de tant just vint anys no podia estar comdemnada de per vida, que no era just, que ell se l’estimava i que estava disposat a enfrontar-se amb el que calgués. Tots dos s’estimaven.
Ho van fer, però no va resultar ben be com esperaven, Can Ramis i a Can Solà, van renyir i tornaren a separar les terres, quina vergonya!
A casa d’ella li van dir que no s’hi tornés a acostar mai mes, van acceptar de nou l’Antònia per que ja començava a ser gran i ella no en tenia la culpa.
Els de Can Sauquè, per pressions, van repudiar al fill, van trobar-se al carrer sense res... ni casa, ni diners, ni feina...
Per postres ella estava embarassada.
Al barri dels pescadors, on van anar a cercar feina, els van proporcionar un piset vell amb goteres, que a ells els va semblar un palau; eren feliços, per la nit allà les 10h, ell marxava amb les barques a la sardina, quan ell arribava a casa, ella en sortia per anar a reparar xarxes... dinar, si, dinaven plegats...
A l’hivern, amb l’embaràs més avançat, ella no és trobava bé, la casa era freda i humida, les hores asseguda a terra reparant les xarxes, fes fred, sol, vent o pluja... anaven maltractant el seu cos, la panxa cada cop era més grossa i ella cada cop més prima.
El part va avançar-se, només la van poder ajudar les altres dones dels pescadors, estava massa dèbil per aguantar els dos dies de dolors...
Ella, no se’n va sortir, va tenir una nena rossa preciosa, però la criatura també havia patit...
El noi de Can Sauquè va demanar ajut a la família, li van negar. Va anar a Can Ramis a dir que la noia era morta, que l’ajudessin a que tingués un enterrament digne com és mereixia... li ho van negar...
Un dia plujós, acompanyat d’aquell nadó estrany i uns quants pescadors la van enterrar en una fossa comuna del cementi de la ciutat.

Van passar els anys, ell seguia feinejant al mar, sense cap alegria, sense cap il·lusió, demanant favors a les dones perquè es quedessin la nena, no tenia cap ganes de viure.
Un dia un cop de mar, se’l va endur, les males llengües diuen que es va llençar... això no ho sabrem mai.

Us preguntareu: que se’n va fer de la nena?
Doncs les dones dels pescadors la van dur a Can Ramis, allà no en volien saber res, l’Antònia, ja gran, va demanar per caritat que li deixessin pujar, no van dir ni que si ni que no...
Aquí comença la historia d’aquesta nena que és diu Teresa, però això és una altra història.










dilluns, 20 de juliol de 2009

DONES: VANESSA

Al company de pis de la seva millor amiga, se li va morir el pare d’una manera terrible. Ella i tota la colla, van començar a ocupar-se’n perquè no estigués ni un moment sol.
Li va fer tanta companyia que un dia van decidir buscar-se un pis o una casa i anar a viure junts.
Fan una parella de cine, tots dos son molt guapos, simpàtics i amics dels seus amics, sempre hi ha gent a casa seva, tothom compta amb ells. La seva parella aporta el 70% dels amics, però ja ho son de tots dos.
Ella però és una noia fràgil, sempre te algun o un altre problema de salut; quan encara no feia ni sis mesos que estaven junts, va caure en una depressió pel que els metges li van donar la baixa, durant 2 anys, no volia sortir de casa, no entrava a la cuina, no anava a comprar i evidentment no feia cap menjar, si estava sola no menjava, li havien de posar el plat a la taula si volien que fes un àpat.
Ell estava preocupat però se’n ocupava i molt. Un dia però, em va dir que n’estava una mica tip, però que en aquells moments no la podia deixar que estava massa delicada.
Va millorar, li van donar l’alta, i va renéixer una noia força nova.
Ara, però, desprès de set anys, torna a estar malalta, malalta amb part físicament, produït per un dolor d’esquena que la deixa fora de combat, i la seva fragilitat l’ha portat a una crisi d’angoixa...
Ell està a punt d’explotar, l’estima, però ja en te prou, no la deixa,a està molt delicada, és fràgil, i extremadament prima.
Ahir dinant, va menjar mig plat de macarrons i ja no li va cabre res més, tot seguit va tenir arcades. Va haver de seure al sofà quan els demés encara no havíem acabat... tota l’estona s’escolta, tota l’estona està pendent del seu cos, no ho pot deixar de banda, no sap disfrutar del que te al davant.
Ell ens mira amb cara de pena, està “agobiat”, ara se li estan acabant les piles.
S’adonarà la Vanessa que si no hi posa remei podrà perdre el que més s’estima?

Que li passa vist d’un punt de vista poc professional.
És la petita de casa, la germana gran va espavilar, va estudiar i sempre ha estat independent sense demanar res a ningú.
Ella no, a casa seva la van mimar molt, la petita, malaltissa, mal menjadora.
Els pares sempre fan el que creuen correcta, i l’ajudaven amb tot, més aviat la sobre protegien.
S’anava fent gran, estudiava això i allò, un fotimé de coses que no li han servit per guanyar-se la vida, en vista de que no s’independitzava, li van construir al garatge un petit i coquetó apartament .
Fins els 28 anys, no és va ocupar de res, ni del llum, ni del lloguer, ni del menjar...
Al dia que va haver de fer pinya amb la persona que estimava, el dia que va haver de preocupar-se a pagar un lloguer, de tenir la nevera plena... aquest dia va caure malalta.

divendres, 17 de juliol de 2009

DONES:DOLORS

Està avorrida de la seva vida.
Li agrada rondinar i criticar-ho tot; li agrada manar.
No sap parlar a to normal, tot el que ella ha previst, si no es fa, està malament!
En tot moment, fa notar que la seva experiència és la millor.
És cuidadora d’un dels pisos assistits pels qual treballo, i no li pots rebati res de les coses que diu, encara que siguin les burrades més grans que hagis sentit.
A mi personalment em sembla una persona totalment histèrica, que jo no li agrado, o que li molesta que me’n surti.
Cada dia, quan arriba al matí, busca alguna cosa que no li agradi.
Ara ja sé el que haig de fer, quan arribi o marxo a un altre pis o bé no li contesto les burrades; les companyes en preguntar-los-hi, que és el que li passa, em diuen que és així amb tothom i que no li faci cas.
A deixat de banda la humanitat de les persones, potser perquè està cremada, però diu ben orgullosament que s’ha institunialitzat; quina llàstima!
De vegades em pregunto, com deu ser la seva vida?, és feliç, les coses, ella que ho vol manegar tot, tothom fa el que ella tenia previst!, te fills?
No haig de preocupar-me, per un quant d’hora que la veig, no cal fer-me mala sang.

dilluns, 13 de juliol de 2009

DONES: BÀRBARA

Se molt poc de la seva vida, només unes pinzellades.
Te els ulls clars i el cabell ros, de joveneta havia d’ésser una nina.
Va néixer a Palma i va venir a Barcelona a estudiar.
Aquí va conèixer a un noi del que és va enamorar profundament i s’hi va casar.
Com que eren joves sortien i s’ho passaven molt bé; en aquestes sortides bevien, com tots el joves, fins que ella no va poder deixar de fer-ho.
Va començar un calvari per ella i per les persones que l’envoltaven.
Un dia va tocar fons, tant fons que la van ingressar a l’únic centre, que aleshores fa més de 35 anys, hi havia, el frenopàtic.
Allà li van practicar una cura de desintoxicació que actualment ja no és practica. Ho recorda com un terror, com alguna cosa que mai més a la seva vida vol tornar ha haver de passar.
Abans de l’ingrés havien tingut una nena, ella no en gaudia, es va perdre els primers anys de la seva vida, d’això encara se’n lamenta. El noi em que és va casar, va aguantar estoicament amb l’ajut dels seus pares, perquè amb tot el procés s’ocupaven de la nena.
En tornar a casa, la Bàrbara va refer la seva vida, recuperada, va estudiar i va acabar la carrera, actualment és una bona professora d’institut, els alumnes l’aprecien i l’estimen, la tenen amb compte...
Fa cosa de cinc anys, va veure que amb el seu marit, que tant la va ajudar, les coses no podien anar pitjor. Ja feia més de 15 anys que no tenia feina, no la buscava, s’estava a casa esperant que el telefonessin; cosa que no succeïa, a sobre era exigent i és creia que qui no el contractava s’ho perdia.
Bàrbara, s’ho passava malament, va anar-se engreixant, les seves migranyes la torturaven i a sobre la seva filla s’havia casat amb un noi que va haver de separar-se, s’havia tornat a casar amb un home que era fet i pastat que el seu marit, bé una diferència, el marit de la Bàrbara tenia molts estudis i es un erudit amb les coses que l’interessen, pedant, però a la fi amb cultura. Aquell noi, el de la filla, tenia tots els defectes i cap cultura.
La Bàrbara te molts amics, però està sola, les migranyes cada cop son més fortes i no està de molt bon humor; li passa una pensió econòmica al ex i ajuda a la filla tot el que pot, el gendre no treballa, tot és cíclic.
Fa molts anys, van haver d’ajudar-la molt, i ella n’està agraïda i molt, però sembla que ho ha de pagar el resta de la seva vida, per postres, la filla estimada, està dins del cercle del que ella en va fugir.
És intel·ligent i culta, però no és feliç.
No vol estar prop de les persones que coneixen el seu ex marit, li cou massa, n’estava molt d’ell, va haver de fer servir la força de voluntat per sortir-se’n... no ha estimat mai més a ningú d’aquella manera... ni ho farà.

dilluns, 6 de juliol de 2009

HOMES: XAVIER II

Ahir volia parlar d’en Xavier, i el que vaig fer va ser una descripció de fets que últimament han ocorregut.
Avui faig aquest annexa per intentar donar una visió un pel més global.
És un noi amb conviccions solides, les seves.
Ha conduït la seva vida amb rudesa i creient que ell ho feia tot molt be.
Els seus principis estan per sobra de qualsevol, persona, grup, família, etc.
Ha educat als seus fills amb certa repressió, cosa que ha contrastat bastant amb les seves parelles, que mai els ha exigit res. Amb elles no ha dubtat en arremangar-se i fer el que calgués a casa per tal de no agobiar-les. És un bon amo de casa seva, no li cauen els anells per planxar, fregar, anar a comprar, fer els dinars i sopars, etc.
En canvi la comunicació amb els fills ha estat pràcticament nul·la. Aquests nois han crescut sense dir-li-ho tot al pare, sembla que la seva severitat l’únic que ha aconseguit ha estat que li diguessin mentides.
Des de fora, la meva visió i la informació que m’arriba, en Xavier és gelós. De fet només segueix essent una percepció, però te enveja de la seva germana que fa 35 anys que està casada amb el mateix marit, te gelos de que els fills de la germana és guanyin molt be la vida fent el que han volgut, te gelos de la relació que hi ha entre pares i fills, i de la relació de la parella que forma la seva germana.
Ell sempre està com enfadat, a casa la noia sempre hi ha rialles.
La seva germana s’ocupa diàriament de la mare malalta, ell no en te ganes de fer-ho i vol imposar el que pensa per sobra de tot.
En canvi en Xavier sap donar imatges diferents en cada cas, sap com parlar a les seves ties que l’adoren des de que va néixer.
El resultat és que alguns el disculpen i els que en sabem sovint veiem el mal que pot fer justament als que més se l’estimen.

diumenge, 5 de juliol de 2009

HOMES: XAVIER

Va ser el primer nebot que arribava a aquella casa de tantes dones.
Les tietes, l’adoraven, l’estimaven i el malcriaven.
Te una germana que va néixer 5 anys desprès.
En aquella casa, quan eren petits i fins hi tot ara que tothom és gran, es portava la premissa de que el nen era de la mare i la nena del pare.
És i ha estat un noi molt espavilat, potser no una gran intel·ligència però amb vista per fer molt bé una feina en la que te molt de prestigi i és guanya molt la vida. També va comptar amb l’exemple de casa seva que mai van gastar res que no fos necessari i res superflu.
Actualment s’ha separat de la seva segona dona, i ell viu sol, va ser tant autoritari amb els seus filla que li han fugit així que han pogut, l’estimen, es clar, però per veure’l només de tant en tant. Entre nosaltres, la seva última dona tampoc era cap meravella.
Els problemes familiars han vingut arrel de que els pares s’han fet grans. Tot va començar quan el seu pare va començar a estar malament i finalment va caure i trencar-se el fèmur, va estar dos mesos ingressat i ja no va sortit viu de l’hospital. En aquella època, la mare, ja no estava be, començava a imaginar-se coses, i a tenir menes d’al·lucinacions, que la feien estar en contra del marit; la germana s’adonava de que el panorama començava a ser pelut i veia que els pares necessitarien una persona que els ajudés.
Ell, però, va posar-se totalment en contra, deia que si el pare necessitava recuperació el tancaria en una residència a la SS.SS., la germana més pendent d’ells que en Xavier, deia que li podrien buscar un lloc més adient ja que tenien diners i s’ho podien permetre perquè la mare s’hi pogués quedar i així ell estigués més com a casa, no va haver-hi manera de fer-li entendre.
El pare va morir, i la mare va quedar-se sola, ell hi anava a dinar quasi cada dia amb 20 minuts, però durant aquella estona l’atabalava criticant el dinar, mirant on tenia les llibretes i dient-li que és quedaria amb una pensió molt i molt petita, cosa que ella es creia i ho deia a tothom.
La davallada de la mare en aquests moments és molt evident, i està clar que sola no pot quedar-se, i s’ha proposat que tingui una persona per viure amb ella, però la germana considera, que tenint 2 mesos de vacances com te, se la queda ella tot l’estiu.
Ell, però vol tenir un estiu tranquil i demana tenir una persona ja!.
Aquí comença una discussió, el que vol ell, es que la mare tingui una persona per poder fer vacances tranquil, ja que si sa germana se l’endú ell és veurà amb l’obligació d’emportar-se-la alguns dies...
Però el que té en Xavier, és que en sap molt de parlar i te a tot el resta de la família a la butxaca, les tietes sobretot, que creuen que ell te raó.
Sap en cada moment com ha de dir las coses a cada u, i ho fa tant bé que se’l creuen.
Ell s’ha ocupat molt poc de la seva mare, una de les tietes diu que és cosa d’homes, que ja se sap, la germana s’ocupa d’ella contínuament, cada tarda la treu de casa per fer que camini, ara que ha pres mal la te a casa, la fa banyar i és preocupa de que tingui suficient de tot, que vagi a la perruqueria, que faci goig, que li expliqui coses i ella també els hi explica... ell, en canvi, fora d’algun cap de setmana i dels 20’ que hi va a dinar creu que ja ha complert, s’assabenta del que li passa quan ja fa dos anys que la germana l’avisa i ara creu que ell te la solució del mals, tenir a la mare colocada per que ell no s’hagi de preocupar mai més.
En sap tant, que fa quedar malament a la noia, el disculpen i diuen que ell te raó.
Des de la meva petita opinió, veig que el masclisme arriba, fins hi tot, amb dones que ens han fet creure quasi tota la vida, que eren feministes...
Sembla ser que en ple 2009, els homes per poc que facin ja ho fan tot.

divendres, 3 de juliol de 2009

DONES:HURACÀ

MARIA JOSÉ
La vaig conèixer ahir. La veritat que va ser com un huracà que em passava per sobre.
M’havia d’ensenyar el funcionament dels pisos , i si em va ensenyar però com que al mig m’explicava la seva vida, avui tinc un batibull que no sé pas com me’n sortiré.
Es una noia que només fa tres anys que és va separar, i sembla que hagi descobert el mon per un forat... crec que al estar tantes hores sola a la feina, ha fet que, a la que pot parlar no para.
Al final tenia moltissimes ganes d’anar-me’n que avui he necessitat un parell d’hores per posar amb ordre totes les notes.
És una noia de 53 anys, bufona, va al gimnàs cada dia i te un amant, del que s’ha enamorat, ell li diu que no n’està, i ara s’està plantejant que se’n vagi.
S’ha afeccionat als xats d’internet i a conegut un home, que segons ella, el te a la butxaca, deu ser molt bon noi perquè li ha buscat el telèfon d’un antic novio que ella va deixar...
Com és pot comprovar, jo ahir vaig anar unes hores per que em poses al corrent de la feina i una mica si que m’hi va posar, però vaig sortir sabent més de la seva vida que de la feina.
En fi, confio en que avui vingui la noia que substitueixo i que m’acabi de solucionar els dubtes...
Avui m’estreno 12 hores seguides.

dimecres, 1 de juliol de 2009

DONES: TESTOS I OLLES



De vegades diuen que els testos s’assemblen a les olles, però per la meva senzilla experiència veig que no és del tot cert.
Tinc varis models de persones que no tenen res a veure amb els seus progenitors.
Per seguir la tasca d’aquest bloc d’escriure sobre dones, donaré l’opinió de filles que no tenen res a veure amb les seves mares. Encara que parli de les diferències no vol dir que aquestes filles no adorin a les mares, sinó tot el contrari.
Ahir vaig retrobar una amiga que feia al menys 35 anys que no la veia.
Ve d’una família de 6 germans i ella és la tercera.
Els records que tinc de la mare de la meva amiga s’acaba als meus 15 anys, pel que serà només una aproximació a la realitat.
Aquesta senyora, tenia, o té uns principis cristians i practicants, és clar, aleshores tot el que sortia dels seus cànons estava mal fet. A casa seva no hi havia tele, perquè ho consideraven una cosa supèrflua i mal educadora, el resultat era que aquelles criatures quan és trobaven davant d’un televisor s’hi quedaven enganxats i els altres nanos que ja en teníem durant tot l’any no ens feia peça quedar-nos a veure qualsevol cosa i volíem jugar. Les nenes tenien prohibit anar amb bikini, quan sempre hi anàvem totes i quan erem petites potser només portàvem les calcetes i prou.
Tot el que tingués el més petit indici a sexe, parlem de quan érem uns nens, era jutjat i rebutjat...
La meva amiga, és totalment diferent, per començar no ha volgut tenir fills, és una treballadora incansable, no s’ha casat, no crec que pensi amb la religió en cap moment de la seva vida, és tolerant amb tot el que l’envolta i accepta les maneres d’ésser de tothom.
Un altre cas.
Una cosina germana meva, que per cert som molt i molt amigues.
La meva tia, ha sigut d’aquelles persones que de 4 pessetes n’ha fet un duro, a portat la casa i a administrat els diners que hi entraven amb ma ferma, en aquella casa no s’ha gastat ni res que no fos absolutament necessari, en èpoques fins hi tot va treballar, que de ben segur aquests diners van anar ben guardats, quan el seu marit va morir, a ella li ha quedat un bon recò més que interessant. És estat una molt bona persona, però el primer era el primer.
La seva filla en canvi, entre ella i el seu marit és guanyen molt bé la vida, però son despresos, generosos, i sempre corren per tothom.
No mira prim, si pot fer un regal encara que no sigui sant res, ho fa, si pot convidar a sopar convida...
Una altre amiga meva.
La seva mare, una senyora molt fina, amb un “porte” molt elegant, enamorada de les seves filles, però sense perdre el seu esperit de tota la vida.
Seria el que en diríem una persona d’alcurnia, una senyora molt mimada, per la família i pel marit, en tot cas és la visió que tinc d’ella, encara que la seva filla em digui que és molt diferent del que sembla, no ho dubto gents; molts coneguts creuen el mateix que jo, s’ha de dir que últimament m’ha sorprès agradablement amb algunes opinions que en principi no semblava que ella pogués tenir.
En canvi, la seva filla, ha tingut una vida molt diferent, va separar-se amb els fills molt petits i ha hagut d’esforçar-se molt per tirar endavant, la veig com una gran lluitadora, s’ha professionalitzat moltissim, i ho ha tirat tot endavant, no està per coses supèrflues, no està per tonteries, de la mare potser ha heretat el bon gust, a casa seva tot està molt ben posat però és nota que s’hi fa vida, separa el ben estar amb les coses que no calen... és una persona acollidora que ve de gust estar amb ella.
Jo
La meva mare és una senyora molt presumida, no sembla que tingui l’edat que te; les seves prioritats a part de les intel·lectuals és que les persones que estima facin molt de goig i que estiguin molt primes.
És susceptible amb extrem, això jo ho he heretat una mica, però crec que no em la seva exageració. El que ella acostuma a creure és inamovible, en canvi jo sempre penso que potser no estic ben fixada. És força rancuniosa, li costa canviar d’opinió ni que sigui al cap dels anys, sobre algú que li ha fet una mala passada, sempre que ho cregui convenient és clar, pot tenir una amiga que li va fer força grossa, i ara que li ha demanat ajut, canviar tota la seva ràbia inicial, però amb la gran majoria no oblida i ho retreu cada cop que en té oportunitat. De vegades no escolta, la seva excusa és que no ho he dit. En canvi és molt i molt generosa, ara està jubilada i te menys poder adquisitiu, però quan n’ha tingut no ha mirat prim, sempre corre per qui la necessita.
Jo, que evidentment no soc cap meravella, no soc em general rancuniosa, fins hi tot de vegades m’ho diu, per esborrar de la meva vida a algú me l’ha de fer molt i molt grossa, si faig memòria potser només hi ha una persona, tot i que si un dia per casualitat la veig, faig com si res. Però també haig de dir que si la persona amb qüestió fes un apropament cap a mi estic segura que o oblidaria tot.
El meu aspecte físic em preocupa relativament, si que m’agrada estar bufona, però no és el que més em preocupa, si vaig amb roba antiga, intento posar-la al dia i ja està. Moltes vegades dubto de mi, si sé que algú sobre un tema en sap més que jo, em costa donar la meva opinió la veritat és que em fa vergonya. No em costa dir per exemple que vaig justa de diners, ella troba que això no s’ha de dir mai. Ella, sempre t’anima a fer coses que creu que saps fer, per exemple parlar anglès, ella creu que no he agafat feines podent per culpa de dubtar de mi amb l’anglès, no creu que tinc clar els meus límits.
Amb moltes coses ella creu que ho fa molt bé, jo en canvi penso que tot és pot millorar, encara que ella m’alabi davant dels demés.
Bé ho deixo, crec que he fet un petit tast del que jo conec.

dilluns, 29 de juny de 2009

DONES: ANÈCDOTES M. ANTÒNIA


LA MARI
La Mari patia síndrome de dawn.
Això va passar molt al principi de l’escola Ton i Guida; la seva germana un parell d’anys menys que ella, anava a l’Escola; cada matí acompanyava a la Carmen, amb la mare, a quedar-se al cole; ella havia de marxar, però mentre la porta quedava oberta la Mari és mirava amb la boca oberta tot el material de montessori, aquest material acostuma a ser de colors i a ella li semblava com màgia.
La M. Antònia, estava preocupada per la Mari, va veure que aquella criatura cada cop estaria més apartada, a més era la riota del barri, com que era tant innocent sempre se’n reien d’ella.
La M. Antònia, va anar a veure un metge conegut per que li informes de que és podria fer amb un cas així, el metge, però, va demanar que li portés la nena amb la mare.
Va haver de convèncer-la molt a la mare perquè s’hi avenís. El metge va dir que la nena tenia força retard mental però que hi havia escoles especialitzades per casos com el seu.
La Marian va arremangar-se per trobar una escola per la Mari, en aquella època n’hi havia poques i no hi havia places, aquesta tasca va durar molts mesos, potser ja estaven a mig curs; aleshores li va dir a la mare que la portés a l’escola que ja s’ocuparia ella, la mare, esgarrifada, li deia que no sabia on és ficava, que tindria molt follón, que la nena no sabia ni anar al wàter sola... la Marian, però va dir que li ho deixés provar al menys...
S’ha de pensar que la nena era una mica un panorama, bavejava, no caminava bé, quasi no parlava..., van quedar que algun matí li demanaria que se la quedés a casa per poder posar en solfa els altres nens.
Va arribar el dia en que la nena va començar, va ser bastant dur, ja que tots els nens se’n reien d’ella... era el que tenien per costum... ho havien vist fins hi tot amb les persones grans.
Això contrastava amb l’alegria de La Mari, que quan va saber que aniria a l’escola, es dedicava a entrar en totes les botigues que passava, dient que ella aniria a l’escola, ho deia molt malament...
L’endemà del primer dia, la Marian, va avisar la mare per què se la quedes a casa, volia parlar amb els nens.
Va asseure tots els nens i les nenes amb rodó, i els va preguntar, quin problema hi havia amb la Mari?
A lo que els nens contestaven:
- Però Senyo, que no veu que és tonta?
- Fa riure...
- No sap fer res...
La Marian, que ja prometia, els va dir:
Molt bé, i perquè veniu vosaltres a l’escola?
- Perquè els meus pares volien...
- Perquè jo volia...
I un munt de respostes més.
Doncs heu de saber que ja està molt bé que els pares o vosaltres volguéssiu, però per més que ho haguessin volgut si jo NO HAGUÉS VOLGUT VENIR EN AQUEST BARRI A FER UNA ESCOLA, vosaltres no serieu aquí.
Tota la classe va quedar amb silenci.
Això vol dir, va continuar, que mano jo, i jo decideixo qui ve a l’escola o qui no, i si algú torna a riures de la Mari, no tornarà a l’escola per què jo el faré fora.
No se sentia ni una mosca.
Aleshores la Marian els va explicar que li passava a la Mari, els va explicar que era la síndrome de down; molt a la seva manera, ja que avui dia confessa que no sap exactament que és aquesta malaltia.
Va continuar, explicant-los-hi que ja hi ha escoles per nens i nenes com La Mari, però que no hi ha places i és per això que ve a Ton i Guida; i que entre tots la podríem ensenyar...
Un altre cop un murmuri de preguntes, el més espavilat va dir, i nosaltres que podem fer amb la Mari, si no en sabem...
Si que en sabeu, el primer que heu de fer és ensenyar-li a pujar be les escales...
Ah!, van dir...
Des d’aquell moment els nens no van riure més i s’esforçaven a ensenyar a la Mari... al cap de poc ja ho feia bé.
I ara qué?
Doncs ara li heu d’ensenyar a baixar-les.
S’ha de dir que la tasca d’anar al wàter se’n va ocupar la Marian, li va ensenyar a baixar-se les calcetes i a pujar-se-les... i fer el pipí on s’havia de fer...
La gent del barri va notar molt la diferència, la mare de la Mari, n’estava molt agraïda... contínuament li ho deia a la Maria Antònia...
La nena va anar evolucionant a mida que anaven passant els dies, dins de les seves grans limitacions, ja no bavejava, se l’entenia més... li deixaven agafar el material de les escola, ella sempre agafava la lletra C, va omplir pissarres i pissarres amb la lletra C; un nen li va preguntar a la Marian: senyo la Mari només fa aquesta lletra, no n’agafa cap altra, quin avorriment! (el sistema montessori, pels profans, és una manera en que els nens trien amb quin material treballen, és lliure, les lletres estan enganxades en una fullola i son com de paper de vidre suau, a les hores primer la repassen amb els dits i quan la saben de memòria l’escriuen en una pissarra petita, quan ja la fan bé, la comencen a escriure en un paper).
La Mari va omplir pàgines i pàgines d’aquesta lletra.
En aquests sistema d’ensenyament hi ha uns blocs de fusta pintats d’un color vistos, hi cubs, boles, piràmides... dues de cada.
La Marian, va intentar que els aparelles, i no hi havia manera, finalment va pensar que potser no arribava a fer aquesta feina i li va dir, molt bé Mari, ho has fet bé, ara desa-ho al seu lloc. Encara se’n fa creus, la Mari va anar a la lleixa i les va desar aparellar-les totes, els cubs amb els cubs, les boles em les boles...
Quan va acabar el curs, el pare de la Mari, va aconseguir una feina a França; pel que deixaven el barri i l’escola; la Marian va donar molts consells als pares per cercar una escola per la Mari, allà aquestes coses estaven molt més controlades, hi havia molta més disponibilitat que aquí al nostre país...
No n’ha sabut mai més res, sempre és pregunta que se’n deu haver fet.
Imatges: Mostra de material Montessori.

dimecres, 17 de juny de 2009

DONES: ROSER

Va néixer quan els seus peres portaven 3 anys de casats; no era massa normal en una època que les noies es casaven i abans de l’any ja tenien una criatura.
Al cap d’uns cinc anys van tenir al seu germà.
A partir d’aquell moments els pares no van tornar a dormir mai més junts.
A casa seva sempre hi havia crits i mals rotlles.
Era una noia molt bufona i molt activa, va aprendre a tocar la guitarra i era part activa en el seu grup, va fer-se d’un grup sardanista i voltava per tot Catalunya. La qüestió era estar el menys temps possible a casa. Per aquesta regla de tres va conèixer un noi, en aquest grup i de seguida van voler casar-se. Ella només tenia 21 anys. Van fer el gran casament, tothom semblava molt feliç, sobretot ella.
Va tornar del viatge de noces embarassada i abans de l’any ja tenia un nen.
La Roser és va proposar que no viuria com la seva mare, i quan van començar la vida plegats, va deixar la feina i va decidir que treballaria per la família nova, que tenien una petita botiga de comestibles a una zona ben estant de Barcelona.
Les coses van començar a anar malament ja que aquella botiga petita anava be per una família, però per dues era massa just.
Com tots sabem els problemes de diners son els que causen moltes separacions, en el cas d’ella no va ser diferent.
Va anar a petar a casa dels seus peres, en aquella família desestructurada on tothom vivia malament, van ser uns anys terribles.
Va aconseguir una feina de cuinera en un hospital mental, una feina que li anava com anell al dit, per accedir-hi va haver de fer unes oposicions en que va quedar primera. L’alegria va ser per tota la família, fins hi tots pels que la veiem poc.
La Roser, però, va deixar-se anar, i adquirí una addició, L’ALCOHOL.
Bevia a tota hora i el seu nen, ja més gran, s’adonava de tot. Aquesta dependència no la deixava veure més enllà del seu nas, el que feia era que s’emboliqués amb persones gents apropiades, i va tornar-se a quedar embarassada.
Entre borratxeres, va tenir una nena prematura amb síndrome d’abstinència, amb diagnòstic greu. La nena, pobreta, estava ingressada a l’hospital en una incubadora, un dia, la Roser va anar-la a buscar i va demanar l’alta voluntària, la criatura és viva per què l’avia durant un any va fer el que li va dir el metge i li va donar menjar cada tres hores nit i dia, tenia un estómac massa petit i cada cop menjava només una miqueta, calia despertar-la per què la criatura no tenia prou força per demanar l’aliment.
La Roser va acabar a l’hospital, i li van fer una cura de desintoxicació, va semblar que és refeia, que ho tenia clar, va despatxar a la parella i va anar, un altre cop, a casa dels seus pares.
Un dia va tenir moltissima sort, i li va tocar un pis de protecció oficial, això li passava a poca gent, tothom la va ajudar a pagar la paga i senyal, el seu germà sobretot.
Ella deia amb la boca ben plena, que ho feia pel futur de la seva filla.
Aquí va començar un altre calvari, va tornar a veure i els fills ho veien, la nena que no sap expressar molt bé el que sent, va començar a auto agredir-se, no volia estar amb la mare, de vegades passava llargues temporades amb l’avia, per què ella ho demanava... aquesta no era la solució, però anaven passant els anys, el noi que era més gran, de primer, la seva reacció era la d’estar en contra de la mare, això provocava grans batusses y que la Roser parles sempre molt malament del noi; procurava que semblés un dimoni, el noi només es defensava, a la que va poder va marxar.
La Roser, ara no beu, te una parella nova, un noi bastant senzill, però semblen feliços, ara sembla que les coses estan força encaminades, tot i que segueix tenint unes prioritats molt estranyes, és important tenir la casa molt neta, és important tenir un sofà nou, és important tenir una TV de pantalla plana... I la nena?

divendres, 12 de juny de 2009

TRENCAR LA TRADICIÓ

Va néixer en una casa d’homes. Va ser la primera nena desprès de moltes generacions. Els homes de la família tots havien estat i son Gondolers. Els seus jocs de petita eren dins la gòndola, netejant, arreglar-la posar-hi flors al gerro...
Ho tenia clar ella també ho seria.
De tota manera la mare i el pare, somniaven en que fes un casament ben gran i és dediques a ser mestressa de casa i a tenir nois que seguissin la tradició. Ella d’això i de ben petita, no volia ni sentir-ne parlar, perquè el seu destí era tenir el dinar a punt?, perquè s’havia de quedar a casa esperant els homes que vinguessin a dinar?... perquè li havia de tocar ser un element passiu en funció dels homes?... ella no volia la vida de la seva mare, no volia quedar-se esperant a casa... volia ser Gondolera.
Els seus germans i els seu pare, sempre reien, parlaven idiomes, tenien anècdotes, només parlaven entre ells, les dones no podien dir res, les seves vivències eren la casa, tenir la roba ben blanca i els uniformes de gondolers ben nets, i sobre tot tenir el dinar i sopar a punt per quan vinguessin a dinar, que quasi mai feien a junts, tot depenia dels passejos que havien de fer als turistes... molts dies a les 12 arribava un i l’últim potser venia quan eren ja les 4 de la tarda.
Mentre anava a l’escola, tot era més fàcil, marxava d’hora, dinava corrents i tornava a marxar... però ara ja tenia 16 anys i volia ser gondolera, a casa, la mare posava el crit al cel, deia que no n’hi havia de dones que en portessin. Li deia, estudia alguna cosa curta fins que et casis, secretariat, esteticista, si vols, fes-te mestre, però ni se t’acudeixi comentar als homes de casa el que vols fer...
El seu germà gran s’havia casat amb una noia que feia exactament com la seva mare, ella, però la veia trista, només la va veure feliç quan va tenir el primer noi, ara ja en tenia tres...
Un dia que el pare estava cansat i el germà mitjà era fora fent una ruta llarga per uns estrangers, va veure que era la seva, podia escapolir-se amb l’uniforme del pare, ell s’havia estirat per descansar, la mare com sempre era a la cuina feinejant...
Va anar a la parada amb la gòndola, amb la samarreta de ratlles i el barret ben encastat. Els companys del pare li deien, que fas aquí?, ella va dir que substituïa el pare, tots van començar a fer-li bromes, no veus que no podràs girar?, no veus que si van més de 4 hauràs de fer molta força?, pots donar un cop a la gòndola en una corba difícil?... ella és mossegava la llengua per no contestar?, de cop uns alemanys, en veure-la van trobar que era un curiositat, la van contractar, els companys deien que s’equivocaven, que no anirien massa lluny amb una dona... però ells ho van voler... va negociar el preu i va sortir a fer el vol, quan va tornar a la parada sana i estalvia, un altre grup, en veure-la, la van voler a ella. Els companys del para van començar a posar-se nerviosos. En tornar la van fer fora.
En arribar a casa, amb la rialla a la boca, més contenta que no havia estat mai... va trobar-se la mare, el pare i el germà asseguts a la taula, amb cara de pocs amics... molt i molt enfadats...
Però que t’has cregut!, a qui li has demanat permís?, les dones no porten gòndoles, els companys han vingut a queixar-se? Que vols fer, que ens vagin deixant de costat?
No s’ho podia creure, amb quin dret podien dir-li tot això, portava molts diners a la butxaca, eren per casa, eren per tots...
L’endemà al matí, la van despertar amb un bitllet per anar a Roma, en una residència de monges, que li buscarien una feina de dependenta...
Quina tristor, no entenia res, JO NO VULL SER DEPENDENTA I VIURE AMB LES MONGES!.
A l’aeroport, en quedar-se un moment sola, va apropar-se al taulell de la seva companyia aèria, va demanar si podia canviar el bitllet. On vol canviar-lo?, a la primera destinació que surti fora d’Itàlia, hi ha un avió que surt d’aquí a 40 minuts a París... d’acord, agafaré aquest.

dilluns, 1 de juny de 2009

DONES: ANA

Fa molt poc que ha entrat a la meva vida.
Ja te 84 anys.
No l’entenc, diu que m’estima, m’ho crec, però segueixo sense entendre-la.
Va tenir el marit tota la vida molt malalt, però tot i això va viure fins l’edat que te ara ella, ja fa quasi 5 anys.
Pel que sé i m’han explicat, va estar tot el seu matrimoni pendent del seu amor. Va tenir 2 fills, amb 10 anys de diferència, però pel que sembla per ella això era una cosa secundària, primer era el primer.
Diu que van passar misèria, però pel que he anat esbrinant, no més de la que vam passar a casa, però els meus pares eren molt diferents, vivien al dia, els diners els disfrutavem a mida del que podíem, vam anar a escoles bones, vam anar de vacances, no ens va faltar mai res, de vegades, o quasi be sempre, no arribàvem a final de mes, però tampoc era tant tràgic.
Ella no, ara te dinerons als banc, per sorpresa dels seus fills en morir el pare, fins hi tot amb la pensió de viduïtat i la seva li queden molts més diners com per exemple ma mare.
No van tenir mai cotxe, no van anar mai de vacances, no és va gastar res superflu, no es comprava menjar extra, només el que calia cada dia, i si havia oferta millor.
El germà gran va marxar de casa així que va poder, va casar-se i va tenir una nena, això però seria una altre història.
No té un pel de tonta, llegeix tot el que arreplega, però el seu mon s’acaba dins de casa seva, anar a comprar i trucar un cop al dia a la seva cosina, que està sorda, i per parlar ha de cridar molt. Parla amb pena d’ella, perquè no està prou fina i segons l’Ana, està molt sola.
Em pregunto, i ella?, també ho està, però estic convençuda de que ho està per què vol, no se’n adona.
Segons el seu fill, ella és ella, i porta la vida que vol tenir.
Jo segueixo sense entendre res.
De vegades li preguntes que vol i et diu una cosa, els seus fills te’n diuen una altre, jo no entenc per què em diu que si quan vol dir que no.
M’expliquen que és la seva manera, per no quedar malament, no s’adona que a mi em fa un garbuix al meu coco. Però és clar jo no tinc 84 anys; no puc entendreu encara que vulgui, i no l’he conegut fins ara fa 3 anys.
Es considera intel·ligent, i ho és, però no te massa sentit comú. Em diuen que quan eren petits, i venia una visita, primer feien bona cara el pare i la mare, però quan portava, la visita, un quant d’hora, ja frisaven per què marxessin.
Els nois, tenen moltes coses que volen retreure a la seva mare, encara que crec que no és el moment, ara està gran i ni ho entendria.
De vegades està en una conversa com absent, que li deu passar pel cap? Qui ho podria dir?, a ella no cal preguntar-li, et dirà que res, potser per no dir-te que no t’interessa.
Ara, que va amb bastó, des de ja fa un temps, no s’adona que el necessita, diu que el porta per les pujades de casa seva, però tot i amb això cau moltes vegades, la última va ser força grossa, el dia del nostra casament, no va acceptar ajuda de ningú quan li oferien, el seu orgull no la va deixa... i no va poder-se quedar, una ambulància després de curar-la a l’hospital, la va dur a casa seva, que va haver de fer llit força dies, no s’havia trencat res, però va quedar molt i molt masegada, és clar amb 84 anys.
El seu fill petit, el meu marit, pateix, però no hi pot fer res.
Jo des de fora, veig que té moltes coses mal enteses, però en aquestes alçades ja no hi ha res a fer.
L’Ana és la meva sogra, em produeix una tendresa infinita, però jo no m’hi puc acostar, amb mi i amb tothom posa una tanca impenetrable.

divendres, 29 de maig de 2009

DONES: FRANCINA

La Francina és la quinta de sis germans, millor dit, a casa seva van néixer 5 noies i 1 noi.És diu Francina, perquè l’avia desprès de tenir tantes netes, va suplicar que li posessin el seu nom: Francisca; nom força lleig pels pares, però van acceptar amb la condició de que sempre i sempre li diguessin Francina.Era menuda, bufona, malaltissa, i molt i molt espavilada.A casa seva vivien moltes persones, el pare els 6 germans i dues avies, una d’elles va ser la que va pujar-los, la seva mare havia mort quan només tenia 6 anys. Sempre se sortia amb la seva, feia anar de corcoll les avies.Ella i la seva germana de 7 anys, el dia de l’enterrament, en veure que tothom plorava, i elles no, van decidir tapar-se la cara amb les mans, i fer-ho veure, de fet eren massa petites per entendre ben be el que passava.La iaia que les va criar era una dona molt autoritària i dura, malgrat tot elles se l’estimaven.Era una noia amb molt sentit de l’humor, te un munt d’anècdotes, un dia anant amb bicicleta per un carrer prop del mercat, de cop no li van funcionar els frens, el que va fer que anés a parar tant llarga com era al damunt d’una parada de tomàquets, la pagesa es va enfadar tant i tant que a ella només li va quedar fer un gran drama, plorant i plorant fins que els de les parades del costat van posar-se en contra de pla pagesa dient que ja estava bé de cridar la pobre nena que és fixes quin disgust tenia; pel que la pagesa la va deixar marxar força avergonyida; en girar la cantonada i adonar-se que no la mirava ningú, va enfilar-se a la bicicleta i tant contenta va marxar a casa.Amb la seva germana ho feien tot juntes, fins hi tot és posaven malaltes a l’hora, de fet van passar juntes totes les malalties típiques de la infància.Fins hi tot van conèixer als seus futurs marits a l’hora.Ella però no tenia massa pressa per casar-se i ho va fer en una edat que per l’època era considerada gran, ja veieu, només tenia 25 anys.La Francina ha viscut de la manera que ella ha volgut, s’ho ha passat molt bé, no ha desaprofitat cap oportunitat, per viatjar, per anar a espectacles, per conèixer gent interessat, per anar a la platja, una de les seves grans passions, per estimar molt als seus fills i als seus nets, i als seus nebots...Als trenta i pico va decidir que no havia d’esperar que la mantinguessin i va posar-se a treballar, però no per això va deixar de fer res del que li agradava.A la seva feina va aconseguir ser tota una institució, va treballar-hi fins que va jubilar-se. Te moltissimes amigues de l’època que encara hi mantent molt de contacte. Va ser enllaç sindical durant molts d’anys i va ajudar a tothom que va poder, els caps, creiem, la temien; justa, sincera i molt feminista.Evidentment la Francina te defectes com tothom, de vegades es tant segura que no entra en segons quines raons... pels que la coneixem be, això no es cap problema, la deixem estar, potser un dia entrarà amb raó, i sinó ens és ben igual...Això, però, xoca amb algunes persones, que no la coneixen prou, o potser no la poden entendre.Per ella lo seu, la seva família, es el millor, el demés no li importa massa, ella és així.Podria parlar de la Franci, com li diem moltes vegades els seus, fins l’any que ve, però no clar hi ha coses que les tenim dins nostre i no ho compartim amb ningú.
Peu de foto: la Francina als 2 anys a la falda de la mare

dimecres, 27 de maig de 2009

DONES: M. CARMEN

La M. Carmen és filla de mare soltera, però això quasi ningú ho sap.
Quan la seva mare la va tenir, la va deixar amb unes tietes en una ciutat del nord d’Espanya, i ella va anar a treballar a França.
Allà la van estimar, però amb la rigidesa de l’època, religiosa i franquista. Quan tenia sis anys, la mare va tornar del bracet d’un senyor que s’hi havia casat, van agafar la nena i la van dur a Barcelona.
Aquest Senyor, des del primer moment va fer-se dir pare, i ella va a passar a ser la seva filla, amb rigidesa i duresa.
La mare va tenir 3 fills més, aquests nois avui dia, no saben que la M. Carmen només és filla de la mare.
La M. Carmen va quedar marcada pel resta de la seva vida, submisa, sense massa alegria.
Va casar-se amb el novio de sempre, un noi guapo amb una feina atractiva.
Ella, però, no podia superar les ensenyances familiars, el sexe i moltes maneres d’educar als seus fills xocaven molt sovint amb el seu marit, ell cada dia agafava feines que el fessin viatjar més.
Un dia, li va dir que marxava de casa definitivament, això la va enfonsar tant que 20 anys desprès, els que la coneixem, creiem que no ha superat.
Ella ja no era la mateixa, plorava i suplicava al seu marit que tornés, fes-ho per la nena!, deia la M. Carmen.
Ell va tornar, va voler tornar a intentar-ho.
Ella, però, va empescar-se la manera de retenir-lo, quedant-se embarassada, ell no ho volia. El resultat va ser que va tornar a marxar abans que neixes el bebè.
La M. Carmen va tenir la criatura sola, bé els seus peres l’acompanyaven, però sensiblement molestos, per la història de la seva filla. Ella no havia sigut prou enèrgica amb el seu marit, i segons ells, pel seu mal cap, es trobava em aquesta situació.
Avui dia és una noia queixosa, tot li surt malament, la salut tampoc l’acompanya, el seu mon és tant reduït que quan parla amb les amigues només explica els metges que ha anat, els autobusos que ha agafat, com li fa mal la cama en baixar escales...
Les amigues, amb paciència, intentem donar-li ànims, ajudar-la a buscar solucions per la seva solitud, però ella està massa acostumada a queixar-se i per tot te excuses per no fer coses que l’animin.
És una noia bufona, passa amb molt pocs diners, però sap administrar-se molt bé, la filla s’ha independitzat i el noi, navega entre casa seva i a casa del seu pare. Ara amb moltes ocasions passa dies i dies sola.
La seva educació l’ha marcat tant, que pateix per patir, pateix abans que passin coses, que segurament no passaran mai...
Sovint pensem que és que no té altre cosa a fer... patir.
Quan no està amb confiança, és una noia encantadora, és riu d’ella mateixa, però si està en confiança només és ella i ella...
Cansa la M. Carmen...
Demana ajuda, però no és deixa ajudar...
De tant en tant, les amigues sopem amb ella, perquè és desfogui... quan acaba el sopar, i marxem a casa, pensem: Sort que fins d’aquí uns mesos no tornarem a quedar amb ella...



dissabte, 23 de maig de 2009

DONES: CECÍLIA

M’he resistit molt a explicar res de la Cecília; la veritat es que per parlar d’ella objectivament hauria de passar més temps, però no sé per què avui m’he llevat pensant que havia d’escriure sobre ella.

La Cecília és una noia bufona, molt alta de 1’74 cm, i amb vint quilos de sobre pes. Ella es la segona filla d’un matrimoni amb dos fills, la seva mare, presumida i dominant, el seu pare el que en diríem un bon jan. El seu germà és una altre història, de fet segons aquesta família és el que va donar problemes, és bohemi, restaura mobles i porta els cabells llargs...

Ella ha estat la filla desitjada, sobretot per la mare, sempre al seu costat, sempre accedint a tots els seus requeriments...

La Cecília, sempre ha fet el que ha casa li han dit, no se n'ha sortit ni un mil·límetre, per això es una dona molt i molt segura del que pensa i del que creu. Quan la coneixes una mica te’n canses de que tingui la veritat del mon.
La te, bé és el que ella creu, quan parles de temes que preocupen a les persones en general, ella te les coses tant i tant clares que tanca la boca a tothom.

. No compris mai a una botiga de xinesos.
. Els emigrants que és quedin al seu país.
. No anem al centre de la ciutat, per que al barri si està molt bé i allà roben molt, es clar amb tanta immigració.
. Els pares no saben educar als seus fills, és clar quan els nens ens veuen a nosaltres es tornen bojos, per què nosaltres i juguem.

I així fins a l’infinit, ja li pots dir que la majoria de pares treballen com a negres i que quan arriben a casa han d’anar per feina i no els queda temps per jugar; que no hi ha tants robatoris, n’hi ha però no de la manera ella pensa, ja que ara tenim molta informació i qualsevol petita cosa se sap de seguida... res ella ja ha dit la seva i pot arribar a discutir-se fins hi tot amb qui acabi de conèixer i en quedar escandalitzat o escandalitzada, li faci veure el seu punt de vista...

Ella sempre mana, és fan les coses que decideix, no val rebatre, es així i punt.

Normalment ella és la bona amiga, es això el que et confon, hi és quan estàs fotuda, t’ajuda si has de fer un trasllat de casa, et convida a sopar per què no et sentis sola... et presenta amics i coneguts...

Tot va molt bé mentre ella domina la situació, no se li pot escapar res, ella sap més que ningú, fins hi tot de la vida dels altres, fins hi tot més que tu, de la teva pròpia vida...
Un dia, però les coses comença a no dominar-les, ja que aquells amics que va presentar, que li omplien els divendres a la nit que tot era molt light... comencen a volar pel seu compte...

Davant de la incredulitat dels amics, ella treu tot aquell mal geni i és capaç d’arribar al insult més cruel, i com sempre per ella, no hi ha volta de full...

Els seus amics l’han traït.
Traït de què? Ens preguntem.
Però que li hem fet? No en trèiem l’aigua clara.
Canvia com una mitja, ja no és aquella amiga que tenies el costat, ben plegat tot a durat un any, s’ha acabat, ja no vol saber res més d'aquests amics...
S’inventa coses, és creu les seves idees, segueix manant.

El que em fa gràcia de tot plegat es que degut a la meva afecció de llegir els horòscops dels diaris, sempre em deien que anés amb compte de les noves amistats... per un cop crec que tenien raó.

divendres, 22 de maig de 2009

DONES: M. ANTÒNIA

La M. Antònia és la gran de tres germans.
És l’única noia.
Quan tenia 16 anys havia de triar quina carrera volia estudiar, la seva mare ja havia fet plans per ella; dels que evidentment no n’estava d’acord.
La mamà, volia que estudiés farmàcia, i ella volia estudiar matemàtiques... s’ha d’entendre que d’això fa exactament 62 anys; corria l’any 1947.
En aquells temps les dones no estudiaven, les educaven per casar-se i per ser mestresses de casa, pel que cal destacar que la Mamà ja tenia la ment oberta, volia que estudies; però volia assegurar el futur de la M. Antònia que no li faltés mai de res...
La M. Antònia era tossuda, era un a noia que en aquella època feia coses que les noies no feien; li agradava la muntanya, tant que practicava l’escalada... a la Mamà no li agradava gaire, la feia patir... esquiava i sempre que volia marxava d’excursió...
Va sortir-se amb la seva, va enfrontar-s’hi, va dir-li que no li podia condicionar el futur fent-li estudiar el que ella no volia. La mamà va claudicar.
Quan va acabar els estudis enlloc de fer oposicions per treballar a la universitat donant classe, va decidir anar a fer de educació infantil de 3 a 5 anys, en una escola pionera a la ciutat en ensenyança activa. La mamà, a disgust ho va acceptar, ja s’havia adonat que no hi podia lluitar.
El que la M. Antònia barrinava, és que durant els anys que havia estudiat va adonar-se que l’ensenyament de les “mates”, s’havia de fer molt bé, que era bàsic que s’aprenguessin molt bé des de que els nens son petits, que la base és molt important, i allí podia desenvolupar les seves idees.
La M. Antònia, és molt religiosa, en aquella època resava molt, tot i que el sentit comú la superava, creia que podia fer dues tasques molt importants, estar amb Deu, i treballar per les persones, aquí al nostre país el que ella volia no existia, en canvi a França si; va posar-s’hi en contacte i fins hi tot va estar-hi una setmana de preparació; en tornar a casa la Mamà va posar el crit al cel... aquí la mamà va sortir-se amb la seva, aquesta noia la feia anar pel camí de l’amargura, ja tens a la Marian, desfent el camí i anar a veure aquella congregació per dir-los-hi que la família s’oposava; on li van dir que d’aquesta manera no l’acceptaven... Pobra M. Antònia, va tenir un gran disgust, també li van dir que havien de passar cinc anys abans de tornar-ho a intentar...
De mena optimista, va decidir que el que ella volia, ho podia fer sola, i va ser quan va decidir que aquella escola tant maca on treballava, podria fer-se en un barri humil, que així la seva tasca religiosa podria completar-se ajudant a persones amb menys recursos i portar-los-hi un ensenyament de qualitat.
Va fundar Ton i Guida.
Continuarà...

dimecres, 20 de maig de 2009

DONES: ISABEL

Ens coneixem des dels 13 anys, i som amigues.
Hem tingut temporades de distanciament, degut a un munt de coses, viure a fora per part meva, i l’una i l’altre matrimonis força difícils.
Va tenir un novio que va morir en un accident, aleshores el millor amic del seu company, li va fer molta companyia fins que va sorgir l’amor, un dia van decidir casar-se, érem molt joves, ell encara havia d’anar a fer el servei i tot i que de seguida esperaven una criatura, va haver d’anar-hi igualment.
Aleshores ella va haver de traslladar-se a casa dels seus pares.
La Isabel no ho ha tingut massa fàcil, però ella és molt optimista i molt, massa treballadora...
Durant el temps que va estar casada, ella arribava a tot, tenien un Bar, que portava ella, una agència de missatgers, que portava ella, i encara anava a fer feines a “vagons lits”; mai li ha caigut cap anell, encara ara, amb els nostres 50, treballa en tot el que pot, te una feina fixa, però com que no li arriba treballa a hores en un bar, on s’ha fet la reina del barri... és que la Isa és així, simpàtica de mena.
Quan va separar-se del seu marit, va haver de tornar a casa dels pares, que encara hi és; aleshores ja tenia dos fills una nena més gran i un nen, que per cert li va donar molta feina per criar... els seus fills és duen 10 anys.
El que ha aconseguit, treballant d’aquesta manera ha estat: donar carrera als dos fills, ocupar-se dels seus pares i del seu germà, i estar molt i molt prima.
Els que l’estimem li diem que ha de frenar, que un dia farà paf, però no escolta... segueix fent la seva... la seva teoria és que mentre pugui ha de fer el que calgui, ho farà.
L’acabo de batejar, Mare Universal, per què no només és preocupa dels de casa, sinó que de tothom...

dilluns, 4 de maig de 2009

DONES: MARTA

La Marta va estudiar medicina.
Ho va fer em el màxim de temps permès per aprovar la carrera. Va fer-se patòleg, no queda clar per que va triar aquesta especialitat, però un dia va dir-me confidencialment que ho feia per què així no hauria de fer guàrdies; ara desprès dels anys es dedica a l’ensenyament, y ha descobert que li agrada més que res.
Ella, la petita de tres germans, va saber aprendre dels que tenia al davant i no va consentir que la marquessin tal com havien fet amb la seva germana.
S’ho va prendre tot amb calma, més calma de lo que l’edat definia.
Anava a esquiar sempre que en tenia l’oportunitat, sortia tot el que volia si no l’apressava un últim examen, feia excursions a les muntanyes...
És una noia contenta, va tenir pretendents, però ella és feia pregar, el que passava es que no n’hi havia cap que li fes el pes pel que ella volia.
Un cop acabada la carrera el va trobar, un noi com ella, sense pressa, amb les mateixes inquietuds que ella, el complement ideal.
És van casar un dia molt bonic del juliol, en un marc incomparable.
Recordo que hi havia uns músics que li van tocar la Rossó, i ella va aguantar “estoicament”, per que a la Marta aquestes sensibleries li fan força riure...
Van disfrutar força el seu marit i ella, de la vida de parella sense fills, van viatjar, van voltar, van seguir fent la vida divertida dels solters, un dia va adonar-se que si volia tenir fills s’havia de posar les piles, i ho van fer, amb dos anys van tenir dues nenes, la seva vida va canviar només fins a cert punt, ja que les nenes de ven petites, van caminar, van viatjar... son unes nenes fetes i pastades a les inquietuds que els han transmès els pares.
Les amigues sempre hem pensat que és la que n’ha sabut més, que la tranquil·litat dona temps de tot, que no cal correr... Crec que és un bon exemple.

dimarts, 28 d’abril de 2009

DONES: ENCARNA

L’Encarna ha estat una dona feliç.
Va néixer en un poblet al Pirineus, tant i tant petit, que fins fa quatre dies no sortia ni els mapes.
A casa seva, pagesos, l’enviaven ben petita a recollir les vaques que pasturaven, te anècdotes gracioses, com amb cinc anys no tenia gaires ganes de caminar, s’enfilava al damunt d’alguna de les vaques anant-hi a cavall.
La van enviar a Barcelona, no sé si per servir o a casa d’algun parent, i aquí va conèixer el que seria el seu marit per més de 50 anys.
Va casar-se molt i molt enamorada.
Ell era un senyor molt presumit i elegant, i ella el va seguir, essent presumida i elegant.
Ara, amb quasi 80 anys, i fent-ne tres que ja és viuda, li ha sortit tot el que ella és.
Viu amb els fills, be amb dos, el gran desprès d’algunes dificultats a la seva vida, ha quedat clar que hi viurà sempre... l’altre, la filla, que li soluciona tot de tot, ella és refia de la filla, per tot.
La filla ja s’ha acostumat i ja no és planteja res.
Molts dies te molt mal humor, ningú no sap per què, però aquell dia fa les coses de manera que tothom corre. És brusca, rondina, protesta i s’enfada amb les noticies del televisor...
Els de casa ja n’estant acostumats, els dames no n’estem.
Ens sorprèn amb la confiança que et diu segons quines barbaritats; ahir per exemple donava lliçons d’economia a una persona que no coneix només que d’oïdes...
Ella, és perfecta.
Ella ho fa tot molt bé.
S’administra, compra bé, i no li costa treure el geni amb el que sigui. Ella és la millor.
Penso: que fantàstic creure això de tu mateixa!, que bo que tot el de les altres persones estigui tant malament! Quina satisfacció anar-se’n a dormir amb la consciència tant tranquil·la, de que tens la raó de tot!
Pobre Encarna, no sap quina és la impressió que fa a les persones que de vegades ens l'escoltem!