dimarts, 31 de març del 2009

UN ALTRE CONTE

La senyora del quart quarta de l’edifici del davant es molt neta.Cada mati, entre vuit i nou del matí, escombra i frega la terrassa.Va encara amb la roba d’estar per casa, o la d’acabar-se de llevar, porta una bata de color rosa llarga fins a mitja cama, que deu ser de llana Pirineus, i sota porta el pijama.Quan surt a la terrassa ja ha fet la feina de dins la casa, s’ha llevat molt d’hora, ha fet l’esmorzar de tothom, per torns, tal com és llevant, iogurt pel fill farcit de cereals, suc de taronja per la noia, cafè fort pel marit... ella d’empeus a la cuina ha anat picant això i allò.Entre esmorzar i esmorzar, anat fent les habitacions, primer, mentre estan al cambra de bany, ventila, això no els agrada als de casa, avui fa molt fred...Quan van marxant als seus respectives tasques, els fa l’habitació...Ja no hi ha ningú, ella ho te tot polit, només son 2/4 de vuit, queda recollir la cuina, i fer el menjador... com que és espavilada amb la feina, poca cosa...Ja només li queda el balcó, és el que més li agrada... hi toca molt el sol, un sol enlluernador...Primer l’escombra..., per tot arreu, el terra, els barrots de la barana..., no mira si hi ha algú abaix, al carrer, els seu mon s’acaba al balcó...Desprès agafa un drap i repassa, més finament...barrots i barrotets...Finalment, agafa l’escombra que ha fet servir, i l’espolsa terrassa avall, si li queda algun floc de pols o de cabell, no dubte en arrencar-lo amb la ma..., balcó avall...! desprès el drap, també, ben espolsat... finalment, frega, ben repassadet tot, no ha de quedar cap racó, una passada, una altra, les que calguin, barrots de la barana... no i queda ni un bri de res... en acabar entra a la casa i està una estona sense sortir, és el moment que aprofita per fer el talladet..., trenqui-la, satisfeta, tot és net i polit...; no s’hi entreten gaire però, just el temps que triga en eixugar-se el terra...; torna a sortir, motxo en ma...; mateixa operació, balcó avall... ben espolsat... només son les 9 del matí, ja acabat la seva feina... ara li queda arreglar-se i sortit a comprar...



A les 10 ja tornarà a ser a casa, avui no ve ningú a dinar, tothom te coses al migdia... fins les set, si no s’entretent, arribarà la noia, els demés arriben, més tart, el noi de vegades truca que no l’esperin per sopar...



Sota el balcó, hi ha una brigada de persones de l’ajuntament, que netegen els carrers, passen l’escombra i miren amunt... com és que aquí ja havíem escombrat i torna a ser brut?

dimecres, 25 de març del 2009

Provaré amb un conte, basat en fets reals; com les pel·lícules



La Ximena és una noia molt segura.
La Ximena es una noia molt independent.
Va marxar del seu país, perquè volia veure mon.
De fet és el que explica, perquè es molt més bonic que dir que al seu país, no tenia cap mena de futur; tenia quatre rals estalviats i va agafar un avió que va aterrar a Barcelona.
Durant tres dies va deambular pels carrers de la ciutat quedant-se embadalida amb tot el que veia. Els diners anaven afluixant i va decidir que s’havia de buscar la vida, aleshores va llogar una habitació i va cercar feina.
Va tenir sort, molta sort, aviat va entrar a treballar a un geriàtric, allà treballava molt, es va aprimar 40 kg. I es va tornar una noia molt bufona.
Més endavant va treballar de noia fixa en una casa de gent amb diners a Sant Cugat, també va tenir sort, va caure bé, els seus senyors li van arreglar els papers per ser ciutadana oficial.
La Ximena, ara, després de 6 anys s’ha casat i és la responsable d’una de les botigues d’una cadena de fleques, te dues persones al seu càrrec.
Desprès de fer una vida relativament errant, desprès de certes peripècies, no dona concessions a ningú.
Si ella pot, tooooots els demés poden...
Li agrada molt manar, no fa massa res, només mana, les companyes, no son companyes, son empleades, han de tenir telepatia, aquestes noies han de saber en tot moment el que vol la Ximena, sinó, no dubta en trucar a l’empresa per dir que no les vol aquestes noies.
Ara ho te tot segur, ara a aconseguit el màxim que és pot aspirar, feina fixa un marit un piset...
L’únic que no sap aquesta noia és que fa molta mandra, que ningú vol treballar amb ella, que totes les noies que han estat sota la seva responsabilitat, la recorden com una malaltia... ella, però això no ho veu... ella sempre te un somriure satisfet... està contenta d’ella mateixa... pobre Ximena, si segueix així es quedarà sola... es clar que ella encara no ho sap...

divendres, 13 de març del 2009

Una Història com moltes (conte)




Vet aquí que una vegada, fa molt i molt temps, una noia es va enamorar d’un noi, ella era molt jove, ell una mica més gran.
Li semblava que era la persona en que havia de passar el resta de la seva vida, que no hi hauria ningú que se l’estimes tant...
L’acaronava, l’anava a buscar, li deia que l’estimava en bogeria... ella no s’ho podia creure.
Va començar a fer tot el que a ell li agradava, intentava no contradir-lo en res...
Ell volia viure a la muntanya, ella era de ciutat, però va anar a viure a la muntanya.
Ell la volia en exclusiva, que no anés a treballar, que no estudies, que no volgués anar a la perruqueria, ni que és volgués comprar vestits... que no tingués amigues, que no veiés a la família, que no tingués diners...
I ella, ho acceptava, n’estava tant d’enamorada!
Creia que tot el que passava era normal, que les parelles funcionaven així, tot i que no ha havia viscut mai. A casa seva, els seus pares, els seus oncles, eren els que eren estranys, no era normal que els diners que guanyaven els marits els administressin les dones, a ella li semblava que lo normal era com ella u vivia; era tant jove!.
Però tot el que ell volia li representava molta responsabilitat, massa, i ell, que tampoc es que fos tant gran, ho pagava estant molt enfadat sempre... tot el que ella feia ho trobava malament, volia el dinar a l’hora el sopar a l’hora, independentment si ell hi arribava a l’hora...
Un dia ella va voler tenir un nen, i ell s’hi va avenir, ella era feliç, va viure l’embaràs com si fos la única dona que estava embarassada, com si fos el més important que podia passar en tot el mon... ell la deixava, estava tranquil, amb aquestes condicions ella estaria al seu costat i no se’n mouria...
Però ell no sabia que l’amor de vegades no dura sempre, que amb la seva actitud aconseguia que ella cada cop estigués més desanimada.
En parlar amb les persones que coneixia, i li feia vergonya dir com era la seva vida, quan demanava diners per coses pel fill, ell no li deia: aquí tens; sinó que li deia: jo que vols que en faci?
Va arribar un punt que no podia més, cada dia tot se li feia massa gros, només volia estar amb el seu nen, li feia mandra que ell tornés a casa, si hagués estat per ella, si no hagués tornat, millor... però tornava i de mal humor.
Quan el bebè va tenir un any, ella no podia més... i li ho va dir...
Ell, que sempre estava enfadat, es va enfadar molt més... li va dir coses molt lletges, però molt!, li va dir que ja se’n podia anar, però que el nen el deixes allà, que era EL SEU FILL!
Que desgraciada es va sentir... plorava pels racons, com podia deixar-li el seu nen?, si ell no se’n ocupava mai!
Va decidir aguantar, però estava tant i tant trista, que ell es va adonar.
Un dia, li va dir que se l’estimava molt, que no podia imaginar-se la vida sense ella, que només en pensar que el deixava se li havien despertat els instints més bàsics, que el perdones, que li prometia que seria diferent, que ella tenia raó, que canviaria...
Se’l va creure.
Durant un temps, tot va ser tranquil, ell parava per casa, i jugava amb el nen..., i ella cada cop estava una mica més contenta, pensava: una crisi, l’estem superant!
De tota manera, la cosa va començar a relaxar-se, un dia, ell no va arribar a sopar a l’hora, i la noia és va adormir al sofà... a les 12 de la nit, en arribar a casa es va menjar el sopar fred i sense despertar-la ni dir-li res va anar-se’n a dormir.
Per primer cop, amb molt de temps la noia es va enfadar, es va sentir molt agreujada, va adonar-se que per ell només era la minyona, que si estava bé o no, no li importava gents. Va despertar-lo i li va cridar... ell va cridar més... el nen va plorar.
Va tornar a començar la rutina de mals humors, i de no parlar...
Quan el nen va fer dos anys, ella li va tornar a dir que ja no podia més, que això s’havia d’acabar, que en tot cas ella i el nen marxaven...
Ja podeu pensar que va passar, aquest cop però ell la va amenaçar... molt malament, ella no sabia on anar, era la nit, només podia plorar, i va començar a sentir por.
Durant unes setmanes no van parlar, ella el defugia, si anava a dormir abans, és feia l’adormida perquè ell no volgués res, no li demanes res...
Un dia però, ell se’n va adonar, va veure que no eren feliços, que ella cada cop estava més trista... i li va dir: que se l’estimava molt, que no podia imaginar-se la vida sense ella, que només en pensar que el deixava se li havien despertat els instints més bàsics, que el perdones, que li prometia que seria diferent, que ella tenia raó, que canviaria...
Durant un temps ell va estar tranquil, parava per casa, jugava amb el nen, li feia carícies a ella, li deia que se l’estimava...
Ella, però, ara no s’ho creia tant, quan li deia que se l’estimava, pensava: quan de temps m’estimarà?.
Quan el fill tenia tres anys, va haver d’anar a l’escola, ell no en va voler saber res.
Ella volia una escola que es preocupes del nen, que se l’estimessin, que el motivessin, que el nen tingués ganes d’anar-hi...
Ell va trobar l’escola massa cara...
Tot i això ella li va dur.
Ella volia estudiar, ell no volia que ella estudies...
Un dia li va dir: perquè no vols?
- perquè no vull que sàpigues més que jo.
Aquí va començar un temps en que les coses les va començar a fer perquè si.
Cada dia ell estava més i més enfadat.
Un dia ja no va donar opció, li va dir: me’n vaig.
Ell la va veure massa segura, es va adonar que ja no podia dir-li paraules maques perquè ja no se les creuria, va intentar estar més amable... però era massa tard, per ella tot li era indiferent...
És va posar malalt! Molt malalt!
A les hores, va començar a donar concessions, vols viure a Barcelona?... busca un pis! Vols estudiar, estudia...
Això va durar del novembre al final de febrer...
Un dia, estant al pis nou, ell va marxar... i no va tornar.
Per ella, va ser una alliberació, encara era molt jove només tenia 25 anys.

dimecres, 11 de març del 2009

La nostra Història

L’altre dia parlant amb Rosa, amiga de la infància, vam estar comentant el que hem hagut de treballar per tirar endavant, les coses que hem arribat a fer, i em què ens han marcat.
Tenim força semblances, les dues ens vam separar molt joves, ella amb tres fills i jo amb un.
Ara tenim 50 anys, els fills grans, i resulta que encara hem de prendre decisions que poden afectar la nostra vida, i també pel fet d’haver-les de prendre, i ser cada cop més grans, tenim més dubtes.
Tant ella com jo, dins dels camps respectius hem hagut de demostrar que amb les nostres capacitats som les millors, això ens ha comportat encara fer més esforç, més capacitat de treball i demostrar en tot moment que podem i que la nostra vida familiar no afectava per res a la nostra vida laboral.
Això m’ha portat a pensar que com nosaltres n’hi ha moltes de dones a l’anonimat, dones com nosaltres, han lluitat per tirar endavant i sempre procurant que la seva família se’n ressentis el menys possible.
De vegades, a les dues ens ha omplert un sentiment de fracàs, tot i que en el mon en que vivim som, se’n podria dir, heroïnes... però només ens ho diem nosaltres...
Tenim dubtes de l’educació que hem transmès als nostres fills, tenim por que els haguem educat amb el no, ara no podem, no hi ha prou diners, parla amb el teu pare per si et pot ajudar amb aquest tema...
Sembla que ens traguéssim el problema de sobre, però si ens ho mirem des de fora veiem que no podíem més, que estàvem cansades que la nostra vida ens esgotava massa... i ara, desprès dels anys n’estem satisfetes, però molt i molt cansades...