divendres, 29 de maig de 2009

DONES: FRANCINA

La Francina és la quinta de sis germans, millor dit, a casa seva van néixer 5 noies i 1 noi.És diu Francina, perquè l’avia desprès de tenir tantes netes, va suplicar que li posessin el seu nom: Francisca; nom força lleig pels pares, però van acceptar amb la condició de que sempre i sempre li diguessin Francina.Era menuda, bufona, malaltissa, i molt i molt espavilada.A casa seva vivien moltes persones, el pare els 6 germans i dues avies, una d’elles va ser la que va pujar-los, la seva mare havia mort quan només tenia 6 anys. Sempre se sortia amb la seva, feia anar de corcoll les avies.Ella i la seva germana de 7 anys, el dia de l’enterrament, en veure que tothom plorava, i elles no, van decidir tapar-se la cara amb les mans, i fer-ho veure, de fet eren massa petites per entendre ben be el que passava.La iaia que les va criar era una dona molt autoritària i dura, malgrat tot elles se l’estimaven.Era una noia amb molt sentit de l’humor, te un munt d’anècdotes, un dia anant amb bicicleta per un carrer prop del mercat, de cop no li van funcionar els frens, el que va fer que anés a parar tant llarga com era al damunt d’una parada de tomàquets, la pagesa es va enfadar tant i tant que a ella només li va quedar fer un gran drama, plorant i plorant fins que els de les parades del costat van posar-se en contra de pla pagesa dient que ja estava bé de cridar la pobre nena que és fixes quin disgust tenia; pel que la pagesa la va deixar marxar força avergonyida; en girar la cantonada i adonar-se que no la mirava ningú, va enfilar-se a la bicicleta i tant contenta va marxar a casa.Amb la seva germana ho feien tot juntes, fins hi tot és posaven malaltes a l’hora, de fet van passar juntes totes les malalties típiques de la infància.Fins hi tot van conèixer als seus futurs marits a l’hora.Ella però no tenia massa pressa per casar-se i ho va fer en una edat que per l’època era considerada gran, ja veieu, només tenia 25 anys.La Francina ha viscut de la manera que ella ha volgut, s’ho ha passat molt bé, no ha desaprofitat cap oportunitat, per viatjar, per anar a espectacles, per conèixer gent interessat, per anar a la platja, una de les seves grans passions, per estimar molt als seus fills i als seus nets, i als seus nebots...Als trenta i pico va decidir que no havia d’esperar que la mantinguessin i va posar-se a treballar, però no per això va deixar de fer res del que li agradava.A la seva feina va aconseguir ser tota una institució, va treballar-hi fins que va jubilar-se. Te moltissimes amigues de l’època que encara hi mantent molt de contacte. Va ser enllaç sindical durant molts d’anys i va ajudar a tothom que va poder, els caps, creiem, la temien; justa, sincera i molt feminista.Evidentment la Francina te defectes com tothom, de vegades es tant segura que no entra en segons quines raons... pels que la coneixem be, això no es cap problema, la deixem estar, potser un dia entrarà amb raó, i sinó ens és ben igual...Això, però, xoca amb algunes persones, que no la coneixen prou, o potser no la poden entendre.Per ella lo seu, la seva família, es el millor, el demés no li importa massa, ella és així.Podria parlar de la Franci, com li diem moltes vegades els seus, fins l’any que ve, però no clar hi ha coses que les tenim dins nostre i no ho compartim amb ningú.
Peu de foto: la Francina als 2 anys a la falda de la mare

dimecres, 27 de maig de 2009

DONES: M. CARMEN

La M. Carmen és filla de mare soltera, però això quasi ningú ho sap.
Quan la seva mare la va tenir, la va deixar amb unes tietes en una ciutat del nord d’Espanya, i ella va anar a treballar a França.
Allà la van estimar, però amb la rigidesa de l’època, religiosa i franquista. Quan tenia sis anys, la mare va tornar del bracet d’un senyor que s’hi havia casat, van agafar la nena i la van dur a Barcelona.
Aquest Senyor, des del primer moment va fer-se dir pare, i ella va a passar a ser la seva filla, amb rigidesa i duresa.
La mare va tenir 3 fills més, aquests nois avui dia, no saben que la M. Carmen només és filla de la mare.
La M. Carmen va quedar marcada pel resta de la seva vida, submisa, sense massa alegria.
Va casar-se amb el novio de sempre, un noi guapo amb una feina atractiva.
Ella, però, no podia superar les ensenyances familiars, el sexe i moltes maneres d’educar als seus fills xocaven molt sovint amb el seu marit, ell cada dia agafava feines que el fessin viatjar més.
Un dia, li va dir que marxava de casa definitivament, això la va enfonsar tant que 20 anys desprès, els que la coneixem, creiem que no ha superat.
Ella ja no era la mateixa, plorava i suplicava al seu marit que tornés, fes-ho per la nena!, deia la M. Carmen.
Ell va tornar, va voler tornar a intentar-ho.
Ella, però, va empescar-se la manera de retenir-lo, quedant-se embarassada, ell no ho volia. El resultat va ser que va tornar a marxar abans que neixes el bebè.
La M. Carmen va tenir la criatura sola, bé els seus peres l’acompanyaven, però sensiblement molestos, per la història de la seva filla. Ella no havia sigut prou enèrgica amb el seu marit, i segons ells, pel seu mal cap, es trobava em aquesta situació.
Avui dia és una noia queixosa, tot li surt malament, la salut tampoc l’acompanya, el seu mon és tant reduït que quan parla amb les amigues només explica els metges que ha anat, els autobusos que ha agafat, com li fa mal la cama en baixar escales...
Les amigues, amb paciència, intentem donar-li ànims, ajudar-la a buscar solucions per la seva solitud, però ella està massa acostumada a queixar-se i per tot te excuses per no fer coses que l’animin.
És una noia bufona, passa amb molt pocs diners, però sap administrar-se molt bé, la filla s’ha independitzat i el noi, navega entre casa seva i a casa del seu pare. Ara amb moltes ocasions passa dies i dies sola.
La seva educació l’ha marcat tant, que pateix per patir, pateix abans que passin coses, que segurament no passaran mai...
Sovint pensem que és que no té altre cosa a fer... patir.
Quan no està amb confiança, és una noia encantadora, és riu d’ella mateixa, però si està en confiança només és ella i ella...
Cansa la M. Carmen...
Demana ajuda, però no és deixa ajudar...
De tant en tant, les amigues sopem amb ella, perquè és desfogui... quan acaba el sopar, i marxem a casa, pensem: Sort que fins d’aquí uns mesos no tornarem a quedar amb ella...



dissabte, 23 de maig de 2009

DONES: CECÍLIA

M’he resistit molt a explicar res de la Cecília; la veritat es que per parlar d’ella objectivament hauria de passar més temps, però no sé per què avui m’he llevat pensant que havia d’escriure sobre ella.

La Cecília és una noia bufona, molt alta de 1’74 cm, i amb vint quilos de sobre pes. Ella es la segona filla d’un matrimoni amb dos fills, la seva mare, presumida i dominant, el seu pare el que en diríem un bon jan. El seu germà és una altre història, de fet segons aquesta família és el que va donar problemes, és bohemi, restaura mobles i porta els cabells llargs...

Ella ha estat la filla desitjada, sobretot per la mare, sempre al seu costat, sempre accedint a tots els seus requeriments...

La Cecília, sempre ha fet el que ha casa li han dit, no se n'ha sortit ni un mil·límetre, per això es una dona molt i molt segura del que pensa i del que creu. Quan la coneixes una mica te’n canses de que tingui la veritat del mon.
La te, bé és el que ella creu, quan parles de temes que preocupen a les persones en general, ella te les coses tant i tant clares que tanca la boca a tothom.

. No compris mai a una botiga de xinesos.
. Els emigrants que és quedin al seu país.
. No anem al centre de la ciutat, per que al barri si està molt bé i allà roben molt, es clar amb tanta immigració.
. Els pares no saben educar als seus fills, és clar quan els nens ens veuen a nosaltres es tornen bojos, per què nosaltres i juguem.

I així fins a l’infinit, ja li pots dir que la majoria de pares treballen com a negres i que quan arriben a casa han d’anar per feina i no els queda temps per jugar; que no hi ha tants robatoris, n’hi ha però no de la manera ella pensa, ja que ara tenim molta informació i qualsevol petita cosa se sap de seguida... res ella ja ha dit la seva i pot arribar a discutir-se fins hi tot amb qui acabi de conèixer i en quedar escandalitzat o escandalitzada, li faci veure el seu punt de vista...

Ella sempre mana, és fan les coses que decideix, no val rebatre, es així i punt.

Normalment ella és la bona amiga, es això el que et confon, hi és quan estàs fotuda, t’ajuda si has de fer un trasllat de casa, et convida a sopar per què no et sentis sola... et presenta amics i coneguts...

Tot va molt bé mentre ella domina la situació, no se li pot escapar res, ella sap més que ningú, fins hi tot de la vida dels altres, fins hi tot més que tu, de la teva pròpia vida...
Un dia, però les coses comença a no dominar-les, ja que aquells amics que va presentar, que li omplien els divendres a la nit que tot era molt light... comencen a volar pel seu compte...

Davant de la incredulitat dels amics, ella treu tot aquell mal geni i és capaç d’arribar al insult més cruel, i com sempre per ella, no hi ha volta de full...

Els seus amics l’han traït.
Traït de què? Ens preguntem.
Però que li hem fet? No en trèiem l’aigua clara.
Canvia com una mitja, ja no és aquella amiga que tenies el costat, ben plegat tot a durat un any, s’ha acabat, ja no vol saber res més d'aquests amics...
S’inventa coses, és creu les seves idees, segueix manant.

El que em fa gràcia de tot plegat es que degut a la meva afecció de llegir els horòscops dels diaris, sempre em deien que anés amb compte de les noves amistats... per un cop crec que tenien raó.

divendres, 22 de maig de 2009

DONES: M. ANTÒNIA

La M. Antònia és la gran de tres germans.
És l’única noia.
Quan tenia 16 anys havia de triar quina carrera volia estudiar, la seva mare ja havia fet plans per ella; dels que evidentment no n’estava d’acord.
La mamà, volia que estudiés farmàcia, i ella volia estudiar matemàtiques... s’ha d’entendre que d’això fa exactament 62 anys; corria l’any 1947.
En aquells temps les dones no estudiaven, les educaven per casar-se i per ser mestresses de casa, pel que cal destacar que la Mamà ja tenia la ment oberta, volia que estudies; però volia assegurar el futur de la M. Antònia que no li faltés mai de res...
La M. Antònia era tossuda, era un a noia que en aquella època feia coses que les noies no feien; li agradava la muntanya, tant que practicava l’escalada... a la Mamà no li agradava gaire, la feia patir... esquiava i sempre que volia marxava d’excursió...
Va sortir-se amb la seva, va enfrontar-s’hi, va dir-li que no li podia condicionar el futur fent-li estudiar el que ella no volia. La mamà va claudicar.
Quan va acabar els estudis enlloc de fer oposicions per treballar a la universitat donant classe, va decidir anar a fer de educació infantil de 3 a 5 anys, en una escola pionera a la ciutat en ensenyança activa. La mamà, a disgust ho va acceptar, ja s’havia adonat que no hi podia lluitar.
El que la M. Antònia barrinava, és que durant els anys que havia estudiat va adonar-se que l’ensenyament de les “mates”, s’havia de fer molt bé, que era bàsic que s’aprenguessin molt bé des de que els nens son petits, que la base és molt important, i allí podia desenvolupar les seves idees.
La M. Antònia, és molt religiosa, en aquella època resava molt, tot i que el sentit comú la superava, creia que podia fer dues tasques molt importants, estar amb Deu, i treballar per les persones, aquí al nostre país el que ella volia no existia, en canvi a França si; va posar-s’hi en contacte i fins hi tot va estar-hi una setmana de preparació; en tornar a casa la Mamà va posar el crit al cel... aquí la mamà va sortir-se amb la seva, aquesta noia la feia anar pel camí de l’amargura, ja tens a la Marian, desfent el camí i anar a veure aquella congregació per dir-los-hi que la família s’oposava; on li van dir que d’aquesta manera no l’acceptaven... Pobra M. Antònia, va tenir un gran disgust, també li van dir que havien de passar cinc anys abans de tornar-ho a intentar...
De mena optimista, va decidir que el que ella volia, ho podia fer sola, i va ser quan va decidir que aquella escola tant maca on treballava, podria fer-se en un barri humil, que així la seva tasca religiosa podria completar-se ajudant a persones amb menys recursos i portar-los-hi un ensenyament de qualitat.
Va fundar Ton i Guida.
Continuarà...

dimecres, 20 de maig de 2009

DONES: ISABEL

Ens coneixem des dels 13 anys, i som amigues.
Hem tingut temporades de distanciament, degut a un munt de coses, viure a fora per part meva, i l’una i l’altre matrimonis força difícils.
Va tenir un novio que va morir en un accident, aleshores el millor amic del seu company, li va fer molta companyia fins que va sorgir l’amor, un dia van decidir casar-se, érem molt joves, ell encara havia d’anar a fer el servei i tot i que de seguida esperaven una criatura, va haver d’anar-hi igualment.
Aleshores ella va haver de traslladar-se a casa dels seus pares.
La Isabel no ho ha tingut massa fàcil, però ella és molt optimista i molt, massa treballadora...
Durant el temps que va estar casada, ella arribava a tot, tenien un Bar, que portava ella, una agència de missatgers, que portava ella, i encara anava a fer feines a “vagons lits”; mai li ha caigut cap anell, encara ara, amb els nostres 50, treballa en tot el que pot, te una feina fixa, però com que no li arriba treballa a hores en un bar, on s’ha fet la reina del barri... és que la Isa és així, simpàtica de mena.
Quan va separar-se del seu marit, va haver de tornar a casa dels pares, que encara hi és; aleshores ja tenia dos fills una nena més gran i un nen, que per cert li va donar molta feina per criar... els seus fills és duen 10 anys.
El que ha aconseguit, treballant d’aquesta manera ha estat: donar carrera als dos fills, ocupar-se dels seus pares i del seu germà, i estar molt i molt prima.
Els que l’estimem li diem que ha de frenar, que un dia farà paf, però no escolta... segueix fent la seva... la seva teoria és que mentre pugui ha de fer el que calgui, ho farà.
L’acabo de batejar, Mare Universal, per què no només és preocupa dels de casa, sinó que de tothom...

dilluns, 4 de maig de 2009

DONES: MARTA

La Marta va estudiar medicina.
Ho va fer em el màxim de temps permès per aprovar la carrera. Va fer-se patòleg, no queda clar per que va triar aquesta especialitat, però un dia va dir-me confidencialment que ho feia per què així no hauria de fer guàrdies; ara desprès dels anys es dedica a l’ensenyament, y ha descobert que li agrada més que res.
Ella, la petita de tres germans, va saber aprendre dels que tenia al davant i no va consentir que la marquessin tal com havien fet amb la seva germana.
S’ho va prendre tot amb calma, més calma de lo que l’edat definia.
Anava a esquiar sempre que en tenia l’oportunitat, sortia tot el que volia si no l’apressava un últim examen, feia excursions a les muntanyes...
És una noia contenta, va tenir pretendents, però ella és feia pregar, el que passava es que no n’hi havia cap que li fes el pes pel que ella volia.
Un cop acabada la carrera el va trobar, un noi com ella, sense pressa, amb les mateixes inquietuds que ella, el complement ideal.
És van casar un dia molt bonic del juliol, en un marc incomparable.
Recordo que hi havia uns músics que li van tocar la Rossó, i ella va aguantar “estoicament”, per que a la Marta aquestes sensibleries li fan força riure...
Van disfrutar força el seu marit i ella, de la vida de parella sense fills, van viatjar, van voltar, van seguir fent la vida divertida dels solters, un dia va adonar-se que si volia tenir fills s’havia de posar les piles, i ho van fer, amb dos anys van tenir dues nenes, la seva vida va canviar només fins a cert punt, ja que les nenes de ven petites, van caminar, van viatjar... son unes nenes fetes i pastades a les inquietuds que els han transmès els pares.
Les amigues sempre hem pensat que és la que n’ha sabut més, que la tranquil·litat dona temps de tot, que no cal correr... Crec que és un bon exemple.