dilluns, 29 de juny de 2009

DONES: ANÈCDOTES M. ANTÒNIA


LA MARI
La Mari patia síndrome de dawn.
Això va passar molt al principi de l’escola Ton i Guida; la seva germana un parell d’anys menys que ella, anava a l’Escola; cada matí acompanyava a la Carmen, amb la mare, a quedar-se al cole; ella havia de marxar, però mentre la porta quedava oberta la Mari és mirava amb la boca oberta tot el material de montessori, aquest material acostuma a ser de colors i a ella li semblava com màgia.
La M. Antònia, estava preocupada per la Mari, va veure que aquella criatura cada cop estaria més apartada, a més era la riota del barri, com que era tant innocent sempre se’n reien d’ella.
La M. Antònia, va anar a veure un metge conegut per que li informes de que és podria fer amb un cas així, el metge, però, va demanar que li portés la nena amb la mare.
Va haver de convèncer-la molt a la mare perquè s’hi avenís. El metge va dir que la nena tenia força retard mental però que hi havia escoles especialitzades per casos com el seu.
La Marian va arremangar-se per trobar una escola per la Mari, en aquella època n’hi havia poques i no hi havia places, aquesta tasca va durar molts mesos, potser ja estaven a mig curs; aleshores li va dir a la mare que la portés a l’escola que ja s’ocuparia ella, la mare, esgarrifada, li deia que no sabia on és ficava, que tindria molt follón, que la nena no sabia ni anar al wàter sola... la Marian, però va dir que li ho deixés provar al menys...
S’ha de pensar que la nena era una mica un panorama, bavejava, no caminava bé, quasi no parlava..., van quedar que algun matí li demanaria que se la quedés a casa per poder posar en solfa els altres nens.
Va arribar el dia en que la nena va començar, va ser bastant dur, ja que tots els nens se’n reien d’ella... era el que tenien per costum... ho havien vist fins hi tot amb les persones grans.
Això contrastava amb l’alegria de La Mari, que quan va saber que aniria a l’escola, es dedicava a entrar en totes les botigues que passava, dient que ella aniria a l’escola, ho deia molt malament...
L’endemà del primer dia, la Marian, va avisar la mare per què se la quedes a casa, volia parlar amb els nens.
Va asseure tots els nens i les nenes amb rodó, i els va preguntar, quin problema hi havia amb la Mari?
A lo que els nens contestaven:
- Però Senyo, que no veu que és tonta?
- Fa riure...
- No sap fer res...
La Marian, que ja prometia, els va dir:
Molt bé, i perquè veniu vosaltres a l’escola?
- Perquè els meus pares volien...
- Perquè jo volia...
I un munt de respostes més.
Doncs heu de saber que ja està molt bé que els pares o vosaltres volguéssiu, però per més que ho haguessin volgut si jo NO HAGUÉS VOLGUT VENIR EN AQUEST BARRI A FER UNA ESCOLA, vosaltres no serieu aquí.
Tota la classe va quedar amb silenci.
Això vol dir, va continuar, que mano jo, i jo decideixo qui ve a l’escola o qui no, i si algú torna a riures de la Mari, no tornarà a l’escola per què jo el faré fora.
No se sentia ni una mosca.
Aleshores la Marian els va explicar que li passava a la Mari, els va explicar que era la síndrome de down; molt a la seva manera, ja que avui dia confessa que no sap exactament que és aquesta malaltia.
Va continuar, explicant-los-hi que ja hi ha escoles per nens i nenes com La Mari, però que no hi ha places i és per això que ve a Ton i Guida; i que entre tots la podríem ensenyar...
Un altre cop un murmuri de preguntes, el més espavilat va dir, i nosaltres que podem fer amb la Mari, si no en sabem...
Si que en sabeu, el primer que heu de fer és ensenyar-li a pujar be les escales...
Ah!, van dir...
Des d’aquell moment els nens no van riure més i s’esforçaven a ensenyar a la Mari... al cap de poc ja ho feia bé.
I ara qué?
Doncs ara li heu d’ensenyar a baixar-les.
S’ha de dir que la tasca d’anar al wàter se’n va ocupar la Marian, li va ensenyar a baixar-se les calcetes i a pujar-se-les... i fer el pipí on s’havia de fer...
La gent del barri va notar molt la diferència, la mare de la Mari, n’estava molt agraïda... contínuament li ho deia a la Maria Antònia...
La nena va anar evolucionant a mida que anaven passant els dies, dins de les seves grans limitacions, ja no bavejava, se l’entenia més... li deixaven agafar el material de les escola, ella sempre agafava la lletra C, va omplir pissarres i pissarres amb la lletra C; un nen li va preguntar a la Marian: senyo la Mari només fa aquesta lletra, no n’agafa cap altra, quin avorriment! (el sistema montessori, pels profans, és una manera en que els nens trien amb quin material treballen, és lliure, les lletres estan enganxades en una fullola i son com de paper de vidre suau, a les hores primer la repassen amb els dits i quan la saben de memòria l’escriuen en una pissarra petita, quan ja la fan bé, la comencen a escriure en un paper).
La Mari va omplir pàgines i pàgines d’aquesta lletra.
En aquests sistema d’ensenyament hi ha uns blocs de fusta pintats d’un color vistos, hi cubs, boles, piràmides... dues de cada.
La Marian, va intentar que els aparelles, i no hi havia manera, finalment va pensar que potser no arribava a fer aquesta feina i li va dir, molt bé Mari, ho has fet bé, ara desa-ho al seu lloc. Encara se’n fa creus, la Mari va anar a la lleixa i les va desar aparellar-les totes, els cubs amb els cubs, les boles em les boles...
Quan va acabar el curs, el pare de la Mari, va aconseguir una feina a França; pel que deixaven el barri i l’escola; la Marian va donar molts consells als pares per cercar una escola per la Mari, allà aquestes coses estaven molt més controlades, hi havia molta més disponibilitat que aquí al nostre país...
No n’ha sabut mai més res, sempre és pregunta que se’n deu haver fet.
Imatges: Mostra de material Montessori.

dimecres, 17 de juny de 2009

DONES: ROSER

Va néixer quan els seus peres portaven 3 anys de casats; no era massa normal en una època que les noies es casaven i abans de l’any ja tenien una criatura.
Al cap d’uns cinc anys van tenir al seu germà.
A partir d’aquell moments els pares no van tornar a dormir mai més junts.
A casa seva sempre hi havia crits i mals rotlles.
Era una noia molt bufona i molt activa, va aprendre a tocar la guitarra i era part activa en el seu grup, va fer-se d’un grup sardanista i voltava per tot Catalunya. La qüestió era estar el menys temps possible a casa. Per aquesta regla de tres va conèixer un noi, en aquest grup i de seguida van voler casar-se. Ella només tenia 21 anys. Van fer el gran casament, tothom semblava molt feliç, sobretot ella.
Va tornar del viatge de noces embarassada i abans de l’any ja tenia un nen.
La Roser és va proposar que no viuria com la seva mare, i quan van començar la vida plegats, va deixar la feina i va decidir que treballaria per la família nova, que tenien una petita botiga de comestibles a una zona ben estant de Barcelona.
Les coses van començar a anar malament ja que aquella botiga petita anava be per una família, però per dues era massa just.
Com tots sabem els problemes de diners son els que causen moltes separacions, en el cas d’ella no va ser diferent.
Va anar a petar a casa dels seus peres, en aquella família desestructurada on tothom vivia malament, van ser uns anys terribles.
Va aconseguir una feina de cuinera en un hospital mental, una feina que li anava com anell al dit, per accedir-hi va haver de fer unes oposicions en que va quedar primera. L’alegria va ser per tota la família, fins hi tots pels que la veiem poc.
La Roser, però, va deixar-se anar, i adquirí una addició, L’ALCOHOL.
Bevia a tota hora i el seu nen, ja més gran, s’adonava de tot. Aquesta dependència no la deixava veure més enllà del seu nas, el que feia era que s’emboliqués amb persones gents apropiades, i va tornar-se a quedar embarassada.
Entre borratxeres, va tenir una nena prematura amb síndrome d’abstinència, amb diagnòstic greu. La nena, pobreta, estava ingressada a l’hospital en una incubadora, un dia, la Roser va anar-la a buscar i va demanar l’alta voluntària, la criatura és viva per què l’avia durant un any va fer el que li va dir el metge i li va donar menjar cada tres hores nit i dia, tenia un estómac massa petit i cada cop menjava només una miqueta, calia despertar-la per què la criatura no tenia prou força per demanar l’aliment.
La Roser va acabar a l’hospital, i li van fer una cura de desintoxicació, va semblar que és refeia, que ho tenia clar, va despatxar a la parella i va anar, un altre cop, a casa dels seus pares.
Un dia va tenir moltissima sort, i li va tocar un pis de protecció oficial, això li passava a poca gent, tothom la va ajudar a pagar la paga i senyal, el seu germà sobretot.
Ella deia amb la boca ben plena, que ho feia pel futur de la seva filla.
Aquí va començar un altre calvari, va tornar a veure i els fills ho veien, la nena que no sap expressar molt bé el que sent, va començar a auto agredir-se, no volia estar amb la mare, de vegades passava llargues temporades amb l’avia, per què ella ho demanava... aquesta no era la solució, però anaven passant els anys, el noi que era més gran, de primer, la seva reacció era la d’estar en contra de la mare, això provocava grans batusses y que la Roser parles sempre molt malament del noi; procurava que semblés un dimoni, el noi només es defensava, a la que va poder va marxar.
La Roser, ara no beu, te una parella nova, un noi bastant senzill, però semblen feliços, ara sembla que les coses estan força encaminades, tot i que segueix tenint unes prioritats molt estranyes, és important tenir la casa molt neta, és important tenir un sofà nou, és important tenir una TV de pantalla plana... I la nena?

divendres, 12 de juny de 2009

TRENCAR LA TRADICIÓ

Va néixer en una casa d’homes. Va ser la primera nena desprès de moltes generacions. Els homes de la família tots havien estat i son Gondolers. Els seus jocs de petita eren dins la gòndola, netejant, arreglar-la posar-hi flors al gerro...
Ho tenia clar ella també ho seria.
De tota manera la mare i el pare, somniaven en que fes un casament ben gran i és dediques a ser mestressa de casa i a tenir nois que seguissin la tradició. Ella d’això i de ben petita, no volia ni sentir-ne parlar, perquè el seu destí era tenir el dinar a punt?, perquè s’havia de quedar a casa esperant els homes que vinguessin a dinar?... perquè li havia de tocar ser un element passiu en funció dels homes?... ella no volia la vida de la seva mare, no volia quedar-se esperant a casa... volia ser Gondolera.
Els seus germans i els seu pare, sempre reien, parlaven idiomes, tenien anècdotes, només parlaven entre ells, les dones no podien dir res, les seves vivències eren la casa, tenir la roba ben blanca i els uniformes de gondolers ben nets, i sobre tot tenir el dinar i sopar a punt per quan vinguessin a dinar, que quasi mai feien a junts, tot depenia dels passejos que havien de fer als turistes... molts dies a les 12 arribava un i l’últim potser venia quan eren ja les 4 de la tarda.
Mentre anava a l’escola, tot era més fàcil, marxava d’hora, dinava corrents i tornava a marxar... però ara ja tenia 16 anys i volia ser gondolera, a casa, la mare posava el crit al cel, deia que no n’hi havia de dones que en portessin. Li deia, estudia alguna cosa curta fins que et casis, secretariat, esteticista, si vols, fes-te mestre, però ni se t’acudeixi comentar als homes de casa el que vols fer...
El seu germà gran s’havia casat amb una noia que feia exactament com la seva mare, ella, però la veia trista, només la va veure feliç quan va tenir el primer noi, ara ja en tenia tres...
Un dia que el pare estava cansat i el germà mitjà era fora fent una ruta llarga per uns estrangers, va veure que era la seva, podia escapolir-se amb l’uniforme del pare, ell s’havia estirat per descansar, la mare com sempre era a la cuina feinejant...
Va anar a la parada amb la gòndola, amb la samarreta de ratlles i el barret ben encastat. Els companys del pare li deien, que fas aquí?, ella va dir que substituïa el pare, tots van començar a fer-li bromes, no veus que no podràs girar?, no veus que si van més de 4 hauràs de fer molta força?, pots donar un cop a la gòndola en una corba difícil?... ella és mossegava la llengua per no contestar?, de cop uns alemanys, en veure-la van trobar que era un curiositat, la van contractar, els companys deien que s’equivocaven, que no anirien massa lluny amb una dona... però ells ho van voler... va negociar el preu i va sortir a fer el vol, quan va tornar a la parada sana i estalvia, un altre grup, en veure-la, la van voler a ella. Els companys del para van començar a posar-se nerviosos. En tornar la van fer fora.
En arribar a casa, amb la rialla a la boca, més contenta que no havia estat mai... va trobar-se la mare, el pare i el germà asseguts a la taula, amb cara de pocs amics... molt i molt enfadats...
Però que t’has cregut!, a qui li has demanat permís?, les dones no porten gòndoles, els companys han vingut a queixar-se? Que vols fer, que ens vagin deixant de costat?
No s’ho podia creure, amb quin dret podien dir-li tot això, portava molts diners a la butxaca, eren per casa, eren per tots...
L’endemà al matí, la van despertar amb un bitllet per anar a Roma, en una residència de monges, que li buscarien una feina de dependenta...
Quina tristor, no entenia res, JO NO VULL SER DEPENDENTA I VIURE AMB LES MONGES!.
A l’aeroport, en quedar-se un moment sola, va apropar-se al taulell de la seva companyia aèria, va demanar si podia canviar el bitllet. On vol canviar-lo?, a la primera destinació que surti fora d’Itàlia, hi ha un avió que surt d’aquí a 40 minuts a París... d’acord, agafaré aquest.

dilluns, 1 de juny de 2009

DONES: ANA

Fa molt poc que ha entrat a la meva vida.
Ja te 84 anys.
No l’entenc, diu que m’estima, m’ho crec, però segueixo sense entendre-la.
Va tenir el marit tota la vida molt malalt, però tot i això va viure fins l’edat que te ara ella, ja fa quasi 5 anys.
Pel que sé i m’han explicat, va estar tot el seu matrimoni pendent del seu amor. Va tenir 2 fills, amb 10 anys de diferència, però pel que sembla per ella això era una cosa secundària, primer era el primer.
Diu que van passar misèria, però pel que he anat esbrinant, no més de la que vam passar a casa, però els meus pares eren molt diferents, vivien al dia, els diners els disfrutavem a mida del que podíem, vam anar a escoles bones, vam anar de vacances, no ens va faltar mai res, de vegades, o quasi be sempre, no arribàvem a final de mes, però tampoc era tant tràgic.
Ella no, ara te dinerons als banc, per sorpresa dels seus fills en morir el pare, fins hi tot amb la pensió de viduïtat i la seva li queden molts més diners com per exemple ma mare.
No van tenir mai cotxe, no van anar mai de vacances, no és va gastar res superflu, no es comprava menjar extra, només el que calia cada dia, i si havia oferta millor.
El germà gran va marxar de casa així que va poder, va casar-se i va tenir una nena, això però seria una altre història.
No té un pel de tonta, llegeix tot el que arreplega, però el seu mon s’acaba dins de casa seva, anar a comprar i trucar un cop al dia a la seva cosina, que està sorda, i per parlar ha de cridar molt. Parla amb pena d’ella, perquè no està prou fina i segons l’Ana, està molt sola.
Em pregunto, i ella?, també ho està, però estic convençuda de que ho està per què vol, no se’n adona.
Segons el seu fill, ella és ella, i porta la vida que vol tenir.
Jo segueixo sense entendre res.
De vegades li preguntes que vol i et diu una cosa, els seus fills te’n diuen una altre, jo no entenc per què em diu que si quan vol dir que no.
M’expliquen que és la seva manera, per no quedar malament, no s’adona que a mi em fa un garbuix al meu coco. Però és clar jo no tinc 84 anys; no puc entendreu encara que vulgui, i no l’he conegut fins ara fa 3 anys.
Es considera intel·ligent, i ho és, però no te massa sentit comú. Em diuen que quan eren petits, i venia una visita, primer feien bona cara el pare i la mare, però quan portava, la visita, un quant d’hora, ja frisaven per què marxessin.
Els nois, tenen moltes coses que volen retreure a la seva mare, encara que crec que no és el moment, ara està gran i ni ho entendria.
De vegades està en una conversa com absent, que li deu passar pel cap? Qui ho podria dir?, a ella no cal preguntar-li, et dirà que res, potser per no dir-te que no t’interessa.
Ara, que va amb bastó, des de ja fa un temps, no s’adona que el necessita, diu que el porta per les pujades de casa seva, però tot i amb això cau moltes vegades, la última va ser força grossa, el dia del nostra casament, no va acceptar ajuda de ningú quan li oferien, el seu orgull no la va deixa... i no va poder-se quedar, una ambulància després de curar-la a l’hospital, la va dur a casa seva, que va haver de fer llit força dies, no s’havia trencat res, però va quedar molt i molt masegada, és clar amb 84 anys.
El seu fill petit, el meu marit, pateix, però no hi pot fer res.
Jo des de fora, veig que té moltes coses mal enteses, però en aquestes alçades ja no hi ha res a fer.
L’Ana és la meva sogra, em produeix una tendresa infinita, però jo no m’hi puc acostar, amb mi i amb tothom posa una tanca impenetrable.