dimarts, 28 d’abril del 2009

DONES: ENCARNA

L’Encarna ha estat una dona feliç.
Va néixer en un poblet al Pirineus, tant i tant petit, que fins fa quatre dies no sortia ni els mapes.
A casa seva, pagesos, l’enviaven ben petita a recollir les vaques que pasturaven, te anècdotes gracioses, com amb cinc anys no tenia gaires ganes de caminar, s’enfilava al damunt d’alguna de les vaques anant-hi a cavall.
La van enviar a Barcelona, no sé si per servir o a casa d’algun parent, i aquí va conèixer el que seria el seu marit per més de 50 anys.
Va casar-se molt i molt enamorada.
Ell era un senyor molt presumit i elegant, i ella el va seguir, essent presumida i elegant.
Ara, amb quasi 80 anys, i fent-ne tres que ja és viuda, li ha sortit tot el que ella és.
Viu amb els fills, be amb dos, el gran desprès d’algunes dificultats a la seva vida, ha quedat clar que hi viurà sempre... l’altre, la filla, que li soluciona tot de tot, ella és refia de la filla, per tot.
La filla ja s’ha acostumat i ja no és planteja res.
Molts dies te molt mal humor, ningú no sap per què, però aquell dia fa les coses de manera que tothom corre. És brusca, rondina, protesta i s’enfada amb les noticies del televisor...
Els de casa ja n’estant acostumats, els dames no n’estem.
Ens sorprèn amb la confiança que et diu segons quines barbaritats; ahir per exemple donava lliçons d’economia a una persona que no coneix només que d’oïdes...
Ella, és perfecta.
Ella ho fa tot molt bé.
S’administra, compra bé, i no li costa treure el geni amb el que sigui. Ella és la millor.
Penso: que fantàstic creure això de tu mateixa!, que bo que tot el de les altres persones estigui tant malament! Quina satisfacció anar-se’n a dormir amb la consciència tant tranquil·la, de que tens la raó de tot!
Pobre Encarna, no sap quina és la impressió que fa a les persones que de vegades ens l'escoltem!

dissabte, 18 d’abril del 2009

DONES: ELLA

Sempre volia haver fet teatre, de fet pràcticament era l’única de la família que no s’hi dedicava, no és cert del tot, durant molts anys de la seva vida va fer de tècnic en teatre professional, ara però treballava en una empresa que estava molt ben considerada però li faltava allò, aquell cuquet que l’anava rosegant.
Al venir d’una família que s’hi dedicava, va parlar amb qui donava classes, per veure si la podia incloure en un dels seus grups... La resposta va ésser que si, però millor que busqués persones de la seva edat, ja que els grups que en aquell moment tenia eren gent molt jove i podria ser que no s’hi trobes be.
Ella és va posar mans a l’obra. No va parar fins que va tenir 10 persones interessades...
Van començar a treballar els dimarts al vespre, tota la setmana esperava aquest dia, s’ho passava molt i molt bé, gaudia, i no li venia d’una hora.
De 10 persones al grup, sis les havia buscat ella mateixa.
És creia en família, la confiança i el bon “rollu”, era el que valorava encara més.
Tots eren amics, de vegades en acabar la classe anaven tots a sopar alguna cosa.
Van començar a preparar un espectacle per estrenar davant de públic en un teatre alternatiu del barri vell...
Tot va ser fantàstic, tots estaven nerviosos i esverats... estudiàvem el text i les hores ens semblaven curtes per la feinada que ens venia al damunt.
Ella, però, tenia un esquetx amb un company, l’entusiasme d’ella, contrastava amb l’apatia d’ell. Això la posava nerviosa i agressiva, ja que el que no volia fer de cap de les maneres era el ridícul, ell no se sabia el paper, i els assajos duraven més del previst per culpa de que ell no sabia el text.

Però bé, va venir el dia de l’estrena i tot va anar molt i molt bé.
Vam tenir tant d’èxit que al teatre van considerar que hi havíem d’anar un cop al mes... imagineu com és va sentir!

Com que ja arribava l’estiu, el grup va dispersar-se una mica.
Un dia la seva amiga la va trucar per que es veiessin, ja que tenia una cosa important per dir-li; evidentment ella va córrer a veure que passava, pensant un fotimé de coses sense imaginar-se ni per un moment el que li havia de dir.
Quan van ser juntes, em va explicar que havien fet una reunió tots els companys, per parlar d’ella!
La noia no s’ho podia creure, ¿perquè havien de parlar d’ella?
Sembla ser que els companys creien que ella no era una persona grata al grup!
Que el seu mal humor i la manera de fer els molestava.
Què?... jo els molesto?... però que he fet?... perquè s’han reunit sense dir-me res?...
L’amiga d’ella quan li ho explicava, plorava, va dir que en aquella reunió l’havien deixat fatal, que ella és va sentir molt malament i que malaia el dia en que va decidir anar-hi...
Ella, això no la consolava, va parlar amb un altre amic per telèfon i no li va aclarir res...
Un company, que havia anat a fer teatre perquè ella l’havia avisat, va anar a veure-la a casa seva, em pla paternal... cada cop se sentia més i més agredida, tot era tant desproporcionat!
Ella només volia fer teatre, ella tenia il·lusió, i li estaven tirant la il·lusió per terra...
Ho va voler arreglar, però cada cop era més i més complicat...
Fins hi tot va anar a una reunió que van tornar a convocar en la que 8 persones van posar-se fins hi tot en la seva manera de vestir...
Se sentia, com és diu “ALUCINADA” encara va entendre menys... el disgust era tant i tant gran que només podia plorar...
En arribar el setembre i en re emprendre les classes, va afegir un cop de valor a la seva tristesa i va presentar-se... va ser pitjor, un dels companys va marxar perquè hi era ella...
Ella parlava per telèfon amb la seva amiga, que havia decidit no anar-hi més, asseguda al mig de la plaça de Sants, plorant com una magdalena...
Els que l’estimaven, deien: deixa’ls, no et preocupis, no s’ho valen... son envejosos... Ella això l’afligia encara més, ¿perquè li passava això? si ella NOMÉS HAVIA VOLGUT FER TEATRE D’ACFECCIONATS!
Hores d’ara i desprès de molts anys, ella encara no entén res.

divendres, 17 d’abril del 2009

DONES: AMÈLIA

Era la noia més bufona de la colla.
Els seus ulls de gat, grisos, preciosos, lleugerament allargats.
Només tenia un parell d’anys menys que la resta.
A l’estiu, els pares, la instal·laven a la casa pairal amb l’avia.
L’Avia, una senyora vestida de negre, havia lluitat, estava acostumada a estalviar, i molt; no és que hagués viscut a la misèria, sinó tot el contrari, el que passa és que en aquella època que li va tocar viure, era el que s’estilava, havia de casar bé a les filles, fen grans casaments.
Doncs aquí tenim a l’Amèlia passat els llargs tres mesos de vacances, amb l’avia, severa, estricte, vigilant, que l’Amèlia no se li menges les galetes, ni res que no toques, a les dues a dinar, fos on fos, ja teniu l’Amèlia corrents encara que estigués al poble del costat.
Dinava massa d’hora, els demés érem diferents, a les nostres cases tenien més clar que estàvem de vacances, i és dinava quan el dinar estava fet, les 3, o 2/4 de quatre.
A casa nostre paràvem la taula amb una cadira de més, per l’Amèlia, de vegades menjava els postres, si li venien de gust.
A casa seva, la trobaven tant maca, que volien per ella el millor del millor, ella era la que havia d’estudiar, no qualsevol carrera sense futur, la nena, havia d’ésser advocat, casar-se, a poder ser amb el noi amb més diners disponible...
Com en el cas de moltes noies, a casa seva havien li havien previst el futur.
Les coses no van anar com els pares volien, als 18 anys va conèixer un noi, en el que va descobrir un mon per un forat, a casa seva al principi no en sabien res, es clar que l’amor apassionat que sentia l’Amèlia al final va ser del domini, els seus pares ho van saber.
No és que fessin gaire coses per perquè la nena deixés el noi, però de manera subliminal, anaven minant la relació: de que dius que fa aquest noi?, dius que és músic?, d’aquesta manera es vol guanyar la vida?...
Cada dia la pressió era més forta i un dia van plegar...
Ella va a començar a estudiar a la Universitat, en l’època que la gran majoria d’estudiants passaven les classes al bar, per aprovar, feien empollades quan s’acostaven els exàmens ... L’Amèlia era bona estudiant, a ella això no li costava, va aprovar tots els exàmens.
Va conèixer en Jordi, un noi maco, intel·ligent, dels que passaven la universitat al bar, feia un curs més que l’Amèlia.
Aviat ella el va avançar.
Ella va acabar la seva formació abans que ell.
Un dia és van casar.

dimecres, 15 d’abril del 2009

Un conte totalment real II

Un dia va sentir-se buida.
Li havien passat força coses a nivell professional, no totes bones, però en aquest camp ella mantenia la enteresa.
Però la seva vida començava a ser rutinària, la seva parella, de la que ella n’havia estat tant enamorada, feia massa la seva vida, no és que fes res d’estrany, però arribava tard, quan els nens ja dormien, menjava qualsevol cosa de peu dret a la cuina i seguia treballant a l’ordinador, ella, cansada, anava a dormir.
Un dia, quan ja era l’estiu, per feina, va tenir la oportunitat de veure un company que l’ajudava en uns temes, i aquell dia ella va provocar que ell és fixes de debò amb ella.
Van començar una relació, apassionada, romàntica, clandestina!
Ella va descobrir un mon que no coneixia, tot era nou, fantàstic, ell també se’n va enamorar. Va arribar a un punt que se’ls va descobrir, ja que ja no eren ni discrets.
El que només li preocupava a ella eren els nens, que no patissin, que no s’assabentessin de mala manera, el resta li importava poc.
El noi, que havia estat molt amic del marit, estava amb un atac d’ansietat i angoixa anormal; plorava, trucava als amics i amigues, els deia que era un mal home, que havia traït al seu amic, però que estava molt i molt enamorat.
Ella, amb la seva faceta de mare, se’n ocupava, estava per ell...
Aquell amor tant romàntic va començar a ser més turmentós, ella no ho entenia, però cada dia n’estava més abocada...
Un dia ell li va confessar que bevia, no era que begués una cervesa de tant en tant sinó que bevia molt, una beguda d’alt grau...
Això no la va acoquinar, sinó que és va proposar que faria que se’n sortís... era tant i tant l’amor que sentia, que totes les seves forces anaven cap a ell.
Va començar a tenir correspondència amb la família d’ell, sobretot amb una germana, que ara son força amigues, li ho va explicat tot, la família donava la culpa a la ex-dona.
Van passar moltes coses, ella, va decidir que el trauria d’aquest mal son, van passar 4 “monus”, en el que ja havia arribat al “delirium tremens”.
Arribaren a ingressar-lo a un lloc del seu país per desintoxicar-lo. Ella va anar a veure’l, i va tornar amb ell... ve va tornar sola, i ell va quedar-se un dies al seu país, va tornar a veure.
Ja ens havia explicat una persona que vam consultar ex- alcohòlica, que no és tant fàcil, que les persones que tenen aquesta addició s’inventen excuses, per sortir-se sempre amb la seva.
Un calvari!
Quan li deies a ell que s’adonés com feia patir a les persones que l’estimaven, ell contestava que més patia ell. No el treies d’aquí.
No tot va ser negre, algun cop es recuperava, aleshores feien vida força normal, semblaven una família de debò; fins que un dia, de vegades per una tonteria, ell tornava a caure, aleshores era tornar a començar a l’infern.
De vegades ella sentia por, por pels nens, que ell no fes alguna cosa desagradable davant d’ells, en un estat de borratxera...
Durant aquest temps fa fer un intent de suïcidi, el que el va portar a estar ingressat 10 dies a l’hospital, van haver d’operar-li el braç que s’havia ferit.
Aleshores va fer una recuperació important, que va durar uns mesos, ja feien plans, ella creia que estava pràcticament recuperat, i que ara ja eren una família, fins hi tot van organitzar anar a passar les vacances al seu país; una setmana abans de marxar de vacances, va tenir una conversa amb el seu pare, i tot es va tornar a trastocar.
Va dir que no marxaven, que no volia veure a la seva família, que si volia ella que hi anés que ell no anava...
Una nova desesperança, ella els hi havia promès als nens que viatjarien, al dir-los que no, va haver-hi un desencís general, va fer que se sentís molt malament, i va decidir que viatjarien però a un altre lloc. Va anar a París, a Eurodisney, a visitar el Louvre, van ser 10 dies d’ella amb 3 fills feliços.

dilluns, 13 d’abril del 2009

DONES: IRENE

El seu pare era sord mut, la seva mare una dona treballadora que va fer feines per tirar endavant una família de 4 fills; ella la petita, els altres més grans, nois.
El pis on vivien era tant i tant petit que la nena, havia de dormir al menjador, la seva mare que era molt polida, li va instal·lar una cortina, que la tancava just pel final del llit.
Irene tenia molta força de voluntat, era estudiosa i bona amiga, als 13 anys un metge va dir que patia d’una mica de raquitisme, és clar que a casa seva tot escassejava, i la nena no era massa menjadora...
Tot i que la van posar a treballar als tretze anys, va seguir estudiant per la nit. No volia de cap de les maneres seguir els passos de la seva família, se’ls estimava molt, però ella volia una vida diferent.
Els dos germans grans van marxar de la casa així que van poder, fins hi tot te una neboda de la seva edat... A casa hi va quedar ella i un noi amb una gran minusvalia.
El seu pare, a mida que passava el temps, s’anava tornant més i més mal humorat, com que li costava fer-se entendre, cridava cada vegada més, fent la vida d’aquella casa cada cop més insuportable. La Irene només pensava en estar molt preparada i fugir.
Les coses varen començar a posar-se bé perquè va conèixer un noi del que és va enamorar profundament, ell també.
Ella no havia tingut gairebé res de res, i volia començar la seva vida nova en que no li faltés de res, van llogar un pis, i el van moblar amb tot el necessari a terminis. Tots dos eren molt joves, ell encara havia d’anar a fer el servei militar. Tot i això van casar-se.
Les amigues estàvem tristes, veiem que era una fugida que ella podria haver fet molt més, enlloc de complicar-se la vida d’aquella manera. Quan va arribar el dia del casament, semblava una nena de primera comunió.
En marxar el seu marit al servei, van quedar-se només amb un sou, ella va haver d’assumir totes les despeses, va començar a pluriemplear-se.
La Irene era molt espavilada, ho va aconseguir, fins hi tot va reunir diners per anar-lo a veure el dia que feia la jura de bandera.
Quan ell va tornar, una mica diferent de com havia marxat, potser s’havia adonat que s’havia complicat massa, però no va dir res.
De seguida van tenir una nena, i ell cada cop estava més distant, un dia la Irene va saber que ell li feia el sal sempre que podia, potser no amb la mateixa dona, però li feia.
Aleshores, traient forces d’on no les tenia el va fer fora.
Més endavant va conèixer un home, més gran que ella que era vidu, i que tenia dues nenes petites, potser empesos per la solitud de cada u, van acabar junts.
Ara desprès dels anys, desprès de pujar 4 filles, amb aquest noi en van tenir una; es troba que ell no s’ha espavilat massa que només vol fer una feina que ja no és adequada a la seva edat, però Irene se’n ocupa, li tenyeix el cabell perquè sembli més jove, es bon gendre per la mare d’ella que ja comença a ser gran i bon cunyat pel germà que te tants i tants problemes.
Irene s’ha passat la vida ocupant-se dels dames, filles que no eren seves, un home difícil, una mare i un germà que la necessiten...
Quan la veus, trobes que no és feliç, les amigues diuen que quan no te feina se la busca, de vegades ela fa mandra quedar amb ella, perquè sempre és el mateix, la seva dissortada vida, els seus problemes...
Però l’esperit de lluita de quan va néixer no li ha marxat, el seu orgull és més valuós que qualsevol altre cosa, no se li poden donar consells perquè fins hi tot quan els demana, sempre te una excusa per no seguir-los.
El més positiu és que les filles que ha pujat, les pròpies i les alienes, l’adoren, sempre estan al seu costat, ella les ajuda amb tot, ocupant-se dels nens, quedant-se’ls perquè puguin sortir amb les seves parelles, fent-los-hi costat quan tenen problemes, assumim-los i buscant les solucions...
La Irene te una vida abocada a la seva família, viu en funció d’ells, crec que ho troba normal, ja fa massa temps que ho fa i no veu que hi hagi una altre manera.

DONES: TERESA

A la Teresa li agrada molt el seu nom. En castellà fins hi tot li agrada encara més.
Està molt segura de si mateixa, no te mai cap remordiment.
Ha aconseguit tot el que s’ha proposat sense fixar-se que deixava pel camí. De fet no li ha preocupat gents.
Es va casar molt jove, només tenia 18 anys, cosa que s’entén per les ganes que tenia de fugir de casa seva, és la segona de 8 germans, de fet podria ésser la primera, ja que en Pera, el germà gran és, hi ha estat un noi amb moltes dificultats; a ella sempre li ha molestat aquest germà.
El seu pare era un home autoritari, catòlic practicant, la mare, vivia submisa a les demandes del marit. Ella no volia aquesta vida, es per això que és va casar, era de l’única manera que podia sortir de casa.
Casada, li anaven be les coses, però no estava satisfeta d’aquella vida monòtona, tenia dos fills i s’adonava que sempre feia el mateix, de la feina a casa, de casa els nens... etc.
Durant molts anys va tenir una amiga incondicional, la Rita.
En separar-se i tenir problemes econòmics, els nens l’atabalaven, moltes vegades la Rita se’ls quedava a sopar i dormir perquè ella volia sortit, l’amiga ho feia contenta, el que volia era que fos feliç... cada cop que tenia una crisi d’ansietat i solitud, Rita hi anava corrents... li feia companyia l’escoltava i moltes vegades acabaven fent-se un far de riure...
Rita estava molt segura de que eren molt bones amigues, i que la Teresa faria el mateix per ella en cas que fos necessari, de fet ni s’ho qüestionava, ho tenia clar.
Però les persones moltes vegades no veuen les coses de la mateixa manera, la amiga s’havia d’haver adonat, estava cega, tot i que de vegades es disgustava amb petites coses que succeïen.
Va començar a sortir amb un noi, una relació clandestina, Rita, al principi, ho trobava be, es clar que van començar a passar els anys i li demanava si ja li havia dit a la seva parella que ella n’estava al corrent, al que sempre contestava que ja li ho diria, i així anava passat, de vegades li deia: escolta, ell no s’ho creurà que no en sàpiga res, com pot ser que tu ho sàpigues tot de mi, i jo no sàpiga res de tu, ara ja fa molt de temps... al que sempre em donava llargues...
Però el per a Rita el que li va fer més mal de veritat va ser que, desprès que Teresa pujer com l’escuma a la feina, fent servir amics i ara pensa que pressionant-los; per circumstàncies de la vida vam anar a parar a treballar per la mateixa empresa, clar que no tenien res a veure les feines respectives, Teresa va passar de ser secretària d’una escola a ser la secretaria del cap de recursos del centre de cultura de l’ajuntament de la seva ciutat.
Quan Rita li preguntava de qui exactament era secretaria, sempre em deia que del cap de recursos, mai va pensar que era de recursos humans, pensava, que era de recursos externs, de recursos econòmics, o qualsevol altres recursos... realment Rita anava amb el lliri a la ma...
Varen venir temps revoltats, per culpa de que van canviar el director de l’equipament on Rita treballava; la política d’aquest senyor va ser la de despatxar a pràcticament tothom.
Els treballadors és van organitzar per sabotejar una inauguració molt important, be un sabotatge laigh, ja que es van limitar a fer pancartes i repartir pamflets a les persones que acudien a la inauguració... esperant que arribessin les autoritats, per posar-los en evidència, cosa que no va succeir ja que estaven avisats per la Teresa que contava de la informació de primera ma, donada per Rita.
Quan li va fer saber que havia estat una marranada, que l’havia posat en evidència amb els companys, que això no és feia, ella li va dir : Jo em dec a la meva feina, que és el que em dona de menjar.
Això no va ser un disgust, va ser una malaltia que va haver de patir, i que li
va costar de refer-se, amb la informació que disposaven dels treballadors, la gran majoria no van tornar a treballar en aquell lloc mai més.
D’això fa molts anys, però encara quan Rita es para a pensar, li dol i molt.
No se li pot dir res a la Teresa, creu que va actuar correctament, n’està convençuda...
No s’han vist pràcticament mai més, des de fa 15 anys, potser en un enterrament...
La Teresa està tant segura que tot ho fa be, que no s’equivoca mai, que les persones que la van estimar i molt durant una època, ara no en volem saber res d’ella.

divendres, 10 d’abril del 2009

DONES: CARMINA

Esverada, hiperactiva, treballadora, amb un dit de maquillatge, compradora compulsiva, segura d’ella mateixa...
S’ha divorciat del seu últim marit; no és que n’hagi tingut tants, oficials dos.
Del primer va tenir dues nenes, ell la va deixar quan eren molt petites, i no li va caure cap anell per treballar com una boja i tirar-les endavant, les dues avui dia tenen estudis, i una d’elles l’ha fet avia...
Quan va quedar-se sola amb les nenes petites, llogava habitacions a casa seva a estudiants, i les tres, mare i dues filles compartien una habitació... quan venien les vacances d’estiu, anava a fer de cuinera en alguna casa de colònies i és podia endur les nenes, així feien vacances i les nenes s’ho passaven be...
Tenia molt de mèrit la Carmina, a casa seva sempre han estat orgullosos d’ella, no els ha demanat mai res.
Anys després, quan les nenes encara eren estudiants, per fi va tenir una feina que li permetia guanyar-se la vida amb tranquil·litat... una feina dura però molt bona, ja que li permetia el que a ella li agradava més, voltar, anar amunt i avall, disposar d’hores no comptabilitzades, per fer el que més li agrada, comprar.
De vegades venia a la meva botiga i es gastava 70€ amb muntanyes de coses, que no sé si les faria servir mai, es clar que jo com a botiguera n’estava contenta...
Havia construït la vida al seu gust, tot rutllava...
Un dia va anar a sopar a casa d’uns amics, i allà va conèixer-lo. Van començar una relació apassionada, ella pensava, fixa’t que jo no creia que tindria una altre oportunitat... ja en tenia més de 40 quan va succeir aquest esdeveniment; van fer vida de festeig al menys durant un any, cada ú a casa seva, però aprofitant tots els moments que podien.
Ella, però no contava que ell encara estava molt enamorat de la seva primera dona, i quan aquesta li va demanar de tornar-ho a intentar, ell no va ser capaç de dir que no...
Va començar el seu calvari particular, estava tant trista i desanimada, que semblava una ànima en pena, es clar que ell tampoc ho feia gaire be, ja que li enviava missatges de mòbil, dient-li coses molt, massa agradables a les seves orelles... que ens ensenyava plena de llàgrimes... totes les seves amigues, la compadíem i maleíem els ossos d’ell... serà barrut!, ja podria tenir una mica més de miraments!...
La que hauria estat la seva cunyada, la convidava a sopar, a la casa de fora, tot per consolar-la.
Al cap d’un any i mig, ell, va adonar-se que el que pensava que succeiria amb la seva primera dona, no havia estat possible, no havia canviat, seguia tenint els mateixos defectes, que a ell no li agradaven, es clar, les persones no canvien...
Aleshores va voler retornar amb Carmina; ella tampoc va fer-se pregar gaire, n’estava tant i tant d’enamorada...
Ella, però si que havia canviat, ara jo no deixaria que li prenguessin el pel, ara seria ell el que acotaria al cap a les seves peticions...
De seguida van viure junts, ella va organitza-ho tot a la seva manera, els divendres compraria i cuinaria per tota la setmana i així no hauria de fer res més durant la resta de dies, era ven igual que el dimecres la verdura i les patates estiguessin dures...
Van casar-se, amb una gran boda.
Ja el tenia segur, va començar a rondinar sobre la feina; que és cansava massa, que havia de carregar coses, que li feia mal tot, el cap de setmana, sobretot si anava a dinar la sogra, estava malalta, tota l’estona estirada al sofà embolicada en una manta i tenint molt mal humor; va deixar la feina, no volia treballar, els seu marit va haver d’assumir els compromisos econòmics que ella havia adquirit amb la seva família...
L’únic que aconseguia, era que ell cada dia n’estigués més cansat, ja no hi havia aquella passió, ja no tenia ganes d’estar a casa, la seva feina el duia a viatjar per tot el mon i enlloc d’anar-ho reduint o anava fomentant...
Un dia ell, finalment li ho va dir, i ella fent la “quixotada”, va dir, doncs me’n vaig!, i ell li va agafar la paraula, al cap d’un més ja tenia el divorci...
Ara, la Carmina, està pitjor que mai, viu d’un sou massa petit, tant acostumada que estava abans de gastar tot el que volia!... de primer va viure a casa d’una amiga temporalment, però s’ha hagut de buscar un pis, i no se li ha acudit res millor que a prop d’on viu ell, mira que n’és de gran Barcelona!
El truca, li envia missatges dient-li que se’n penedirà, que tornarà amb ella...
Pobre Carmina, no veu que quan més li va al darrera ell empren una fugida més i més gran... Cada dia que passa s’enfonsa més, necessita ajuda i no ho veu
.

dilluns, 6 d’abril del 2009

ESTEM IGUAL

Quan em llevo al matí, penso en quines coses s’han de fer, ja que tinc tot el dia per endavant, és força complicat organitzar-se el temps quan en tens tan.
Avui, arrel d’un correu que he rebut, he recordat coses que em van passar fa força anys, quan m’acabava de separar.
Recordo, que anava a fer entrevistes de feina i no deia coses com, que tenia un nen petit, que estava separada, etc. Quan em preguntaven quina disponibilitat horària tenia jo deia que tota. El més important era que pogués treballar ja que havia de tirar endavant costés el que costés.
Això em va portar a treballar molt en negre, ja que si la condició era aquesta, necessitava els diners per poder mantenir el meu fill i poder pegar les despeses.
El resultat és que ara amb 50 anys només tinc 16 anys cotitzats, poc, la gran majoria de les persones de la mateixa quinta en tenen 30 o més, per la futura jubilació.
Quan ets jove, molt jove, no contemples que pot succeir això, la pressa i la necessitat feia que acceptessis qualsevol cosa.
Però, el més trist de tot això, es que no ha canviat, es el mateix, amb poques diferències, ara, hi ha moltes més normes, hisenda i el la conselleria de treball si han posat durs, si un empresari te una persona sense cotitzar, li posen grans penalitzacions...
Penses: vaja! està bé; però és una trampa., no per el possible empresari, sinó, i com sempre pel treballador, el resultat és que no agafen personal, i aquelles persones que estàvem disposades a treballar en aquelles condicions, ja no tenim sortida. Tot això passant de llarg de l’edat, de la crisi, etc.
Ara que pràcticament estem al mig del 2009, o sigui el segle 21, estem com estàvem. Si ets dona, tens 50 anys, i a sobre hi ha crisi... no cal dir res més...
De fet, si encara hi pensem més, estem pitjor, ara, ja no ets productiva, mentida perquè ho ets molt, però no ets tan bufona, o pensen que ja no has evolucionat... a més dona!
Sempre penso que he agafat totes les pegues, quan tenia 25 anys era massa jove, els cursets de l’inem sempre eren per majors de 40, els empresaris; a les jovenetes ens veiem amb molts problemes, que un dia ens casaríem i tindríem fills, amb conseqüència faríem massa festes, la SS no donava cap tipus de beneficis per contractar gent en plena edat laboral.
En aquella època, hi havia molta diferència si eres noi o noia...
Van anar passant els anys, i per segons que, eres gran, potser només en tenies 30!
Actualment és exactament igual, un home de 50 anys, es molt experimentat amb la feina pot tenir noves oportunitats, sempre que sigui una persona que tingui una bona preparació, i hagi tingut càrrecs. La dona en les mateixes circumstàncies ja és gran, només tenen oportunitats las que han supeditat la seva vida a la feina, no han tingut fills, no han tingut parella reconeguda, son dones dures i fredes, moltes vegades poc humanes, s’han acostumat tant, a que si elles poden les demés també, no son gaire tolerables... ( deu d’haver-hi algunes excepcions, es clar)
Les que han volgut tenir una vida privada al seu gust, aquestes ho tenen força diferent.
Penso que mai he tingut una feina segura, mai he estat tranquil·la laboralment, i fen el que feia de jove, fins hi tot ser autònoma, agafar dues feines a l’hora, per la por de passar massa temps sense ingressos.
És molt injust, tenir ganes de viure de manera no estipulada en els cànons laborals, comporta molts i molts problemes.
Perquè les dones no se’ns pren en serio?, perquè quan treballes en una feina molt gratificant has d’esforçar-te el doble, per demostrar que pots, en saps i tens la predisposició i força de voluntat, per ser igual que un home o una noia que acaba de sortir de la facultat?

dijous, 2 d’abril del 2009

Un conte totalment real

Hi havia una vegada una noia molt intel·ligent.
No era només intel·ligent, sinó que era molt bona filla, molt bona amiga, molt bona companya, molt esportista, molt treballadora, molt motivada, molt sensible, amb moltes ganes d’aprendre i sense cap problema per ensenyar als altres…

Va estudiar, tot i que un dia es va adonar que aquesta carrera que havia triat no la satisfeia gents... aleshores es va embrancar en una aventura empresarial que no tenia res a veure amb els seus estudis inicials...

Abans de donar aquest pas va treballar en una companyia aèria, i allà va conèixer un noi que desprès va ser el seu marit... no va ser tant fàcil, de primer no li va agradar gents, li trobava molts defectes...

Però ve el temps i les circumstàncies els van apropar i va acabar sorgint l’amor, un amor intens, de fer equip, i van començar la vida plegats... un any desprès varen casar-se...

Mentrestant ella, posava en marxa als seus projectes empresarials...

L’empresa va començar a funcionar i el seu company, va anar a treballar amb ella...

Desprès d’un temps, ell va voler tenir família, ella s’hi va avenir, van tenir una nena preciosa, només dos anys desprès van tenir un nen preciós.

Ella no volia tenir nens per que se’n ocupés algú altre, sinó que volia fer-ho ella en persona... pel que va muntar la seva vida, la seva feina, i tot per poder estar amb els seus fills...

El resultat va ser uns fills feliços, que adoren la seva mare, perquè ella es preocupa de que tinguin activitats lúdiques quan no tenen escola, van al cinema, al teatre, participen en actes del barri, viatgen...

Un dia, va començar a pensar que podria tenir un altre fill, però els metges no li aconsellaven, tenia embarassos dolents en els que patia, no és trobava be...

Junt amb el seu company van decidir que podrien ajudar algun nen que no tingues a ningú, i així ho van fer, va ser un tràmit llarg i feixuc, però per fi va arribar el dia... Toooootaaaaaa la família va anar a un país molt llunyà, a cercar al nou germanet...

Els que ens vàrem quedar, vam estar totalment informats en tot moment, perquè ella ens anava enviant fotografies i escrits... reflexions etc. Els que estàvem aquí vam viure el procés com em primera persona... va ser tota una experiència... preciosa per cert!

Tenia la vida perfecta, tots l’envejàvem, a tots ens hauria agradat tenir la seva sensibilitat i la seva intel·ligència.

La seva força ens ajudava a tots, sempre en treia la part positiva de tot, mai et desanimava, sempre tenia paraules agradables per tothom...

De fet ella encara és així, amb això no ha canviat gents, encara que la seva vida hagi fet un gir de 360 graus...

Però això vindrà en un altre capítol.