Una Història com moltes (conte)

Vet aquí que una vegada, fa molt i molt temps, una noia es va enamorar d’un noi, ella era molt jove, ell una mica més gran.
Li semblava que era la persona en que havia de passar el resta de la seva vida, que no hi hauria ningú que se l’estimes tant...
L’acaronava, l’anava a buscar, li deia que l’estimava en bogeria... ella no s’ho podia creure.
Va començar a fer tot el que a ell li agradava, intentava no contradir-lo en res...
Ell volia viure a la muntanya, ella era de ciutat, però va anar a viure a la muntanya.
Ell la volia en exclusiva, que no anés a treballar, que no estudies, que no volgués anar a la perruqueria, ni que és volgués comprar vestits... que no tingués amigues, que no veiés a la família, que no tingués diners...
I ella, ho acceptava, n’estava tant d’enamorada!
Creia que tot el que passava era normal, que les parelles funcionaven així, tot i que no ha havia viscut mai. A casa seva, els seus pares, els seus oncles, eren els que eren estranys, no era normal que els diners que guanyaven els marits els administressin les dones, a ella li semblava que lo normal era com ella u vivia; era tant jove!.
Però tot el que ell volia li representava molta responsabilitat, massa, i ell, que tampoc es que fos tant gran, ho pagava estant molt enfadat sempre... tot el que ella feia ho trobava malament, volia el dinar a l’hora el sopar a l’hora, independentment si ell hi arribava a l’hora...
Un dia ella va voler tenir un nen, i ell s’hi va avenir, ella era feliç, va viure l’embaràs com si fos la única dona que estava embarassada, com si fos el més important que podia passar en tot el mon... ell la deixava, estava tranquil, amb aquestes condicions ella estaria al seu costat i no se’n mouria...
Però ell no sabia que l’amor de vegades no dura sempre, que amb la seva actitud aconseguia que ella cada cop estigués més desanimada.
En parlar amb les persones que coneixia, i li feia vergonya dir com era la seva vida, quan demanava diners per coses pel fill, ell no li deia: aquí tens; sinó que li deia: jo que vols que en faci?
Va arribar un punt que no podia més, cada dia tot se li feia massa gros, només volia estar amb el seu nen, li feia mandra que ell tornés a casa, si hagués estat per ella, si no hagués tornat, millor... però tornava i de mal humor.
Quan el bebè va tenir un any, ella no podia més... i li ho va dir...
Ell, que sempre estava enfadat, es va enfadar molt més... li va dir coses molt lletges, però molt!, li va dir que ja se’n podia anar, però que el nen el deixes allà, que era EL SEU FILL!
Que desgraciada es va sentir... plorava pels racons, com podia deixar-li el seu nen?, si ell no se’n ocupava mai!
Va decidir aguantar, però estava tant i tant trista, que ell es va adonar.
Un dia, li va dir que se l’estimava molt, que no podia imaginar-se la vida sense ella, que només en pensar que el deixava se li havien despertat els instints més bàsics, que el perdones, que li prometia que seria diferent, que ella tenia raó, que canviaria...
Se’l va creure.
Durant un temps, tot va ser tranquil, ell parava per casa, i jugava amb el nen..., i ella cada cop estava una mica més contenta, pensava: una crisi, l’estem superant!
De tota manera, la cosa va començar a relaxar-se, un dia, ell no va arribar a sopar a l’hora, i la noia és va adormir al sofà... a les 12 de la nit, en arribar a casa es va menjar el sopar fred i sense despertar-la ni dir-li res va anar-se’n a dormir.
Per primer cop, amb molt de temps la noia es va enfadar, es va sentir molt agreujada, va adonar-se que per ell només era la minyona, que si estava bé o no, no li importava gents. Va despertar-lo i li va cridar... ell va cridar més... el nen va plorar.
Va tornar a començar la rutina de mals humors, i de no parlar...
Quan el nen va fer dos anys, ella li va tornar a dir que ja no podia més, que això s’havia d’acabar, que en tot cas ella i el nen marxaven...
Ja podeu pensar que va passar, aquest cop però ell la va amenaçar... molt malament, ella no sabia on anar, era la nit, només podia plorar, i va començar a sentir por.
Durant unes setmanes no van parlar, ella el defugia, si anava a dormir abans, és feia l’adormida perquè ell no volgués res, no li demanes res...
Un dia però, ell se’n va adonar, va veure que no eren feliços, que ella cada cop estava més trista... i li va dir: que se l’estimava molt, que no podia imaginar-se la vida sense ella, que només en pensar que el deixava se li havien despertat els instints més bàsics, que el perdones, que li prometia que seria diferent, que ella tenia raó, que canviaria...
Durant un temps ell va estar tranquil, parava per casa, jugava amb el nen, li feia carícies a ella, li deia que se l’estimava...
Ella, però, ara no s’ho creia tant, quan li deia que se l’estimava, pensava: quan de temps m’estimarà?.
Quan el fill tenia tres anys, va haver d’anar a l’escola, ell no en va voler saber res.
Ella volia una escola que es preocupes del nen, que se l’estimessin, que el motivessin, que el nen tingués ganes d’anar-hi...
Ell va trobar l’escola massa cara...
Tot i això ella li va dur.
Ella volia estudiar, ell no volia que ella estudies...
Un dia li va dir: perquè no vols?
- perquè no vull que sàpigues més que jo.
Aquí va començar un temps en que les coses les va començar a fer perquè si.
Cada dia ell estava més i més enfadat.
Un dia ja no va donar opció, li va dir: me’n vaig.
Ell la va veure massa segura, es va adonar que ja no podia dir-li paraules maques perquè ja no se les creuria, va intentar estar més amable... però era massa tard, per ella tot li era indiferent...
És va posar malalt! Molt malalt!
A les hores, va començar a donar concessions, vols viure a Barcelona?... busca un pis! Vols estudiar, estudia...
Això va durar del novembre al final de febrer...
Un dia, estant al pis nou, ell va marxar... i no va tornar.
Per ella, va ser una alliberació, encara era molt jove només tenia 25 anys.