dijous, 6 d’agost de 2009

DONES: ELS ULLS MÉS TRISTOS


Aquest és un escrit segons el punt de vista de la que escriu, només és una opinió personal. És una opinió que escric perquè durant molt de temps ha fet que em produís un nus molt gros a l’estómac, ara però posant-ho per escrit he cregut que aquest nus s’aniria desfent, potser una mica, però crec que això no passarà del tot fins que desapareixien els ull tristos.
No s’ho podia creure, el que li estava passant, desprès de tants anys d’estar casada s’havia adonat que realment no sabia el que era un orgasme.
La seva vida estava passant per una etapa grisa i s’havia sentit empesa a tenir una aventura. El que no sabia era que descobriria tantes coses, que no en voldria saber res de la vida que havia dut fins ara.
És va enamorar.
Volia aquella vida que li semblava d’aventura i de sorpreses, volia experimentar tots aquests sentits que se li oferien, que tot i tenir-los, no els havia gaudit mai.
Ella era la mateixa de sempre i ara li semblava que era diferent.
Va començar a fer malabarismes per trobar-se amb el seu amant, potser es llevava a les 5 del matí i corria als seus braços; la vida que l’esperava a casa ja no li interessava, tot i que adorava als seus fills, ara se li eren una càrrega.
Era l’estiu, i estava confinada a la casa d’estiueig dels pares, amb tota la família, amb tres nens el seu marit...!
El seu marit! Tant i tant enamorada que n’havia estat!, ara no suportava ni que si li acostés, només volia marxar...
De vegades amb la impossibilitat de marxar parlava per telèfon tota la nit amb el seu amant, al mig del pati, sola ella i sol ell cada u a casa seva...
Evidentment un dia, els de casa, sobretot el seu marit, la van descobrir... molt mes ràpid del previst... i va desencadenar-se el primer gran cataclisme.
De seguida tothom ho va saber, ells no havien estat gents discrets. Els pares, algunes amigues, van posar el crit al cel , com t’atreveixes a enviar tota la teva vida a l’abordatge?; no penses amb els teus fills?; pobre marit teu, encara vols que et faci costat amb els nens?
Era molt estrany, l’amant només plorava, els del voltant no teníem ni idea del que li podia passar, tampoc era normal..., els amics i les persones que l’estimàvem ens ho preguntàvem sovint.
El que ell deia era que havia traït a un amic, en canvi ella, deia que era una persona molt sensible i era per això que l’estimava tant i tant.
Veritablement ell havia estat amic del marit d’ella, bé dels dos, i ara tot havia canviat com una mitja.
Quan li deies a ella, que volia fer, et contestava que l’únic que volia era estar amb ell. Li demanaves si no creia que corria massa, et deia que no, que si havia esperat quasi 40 anys a saber que era l’amor vertader, ara no volia ni esperar un minut més.
El marit, en principi, s’ho va prendre més que malament, no se sap fins a quin punt la violència va apoderar-se d’ell, ella mai ho ha dit del tot, però de paraules ofensives, per la seva boca en van sortit un munt.
De fet això no va durar tant com sembla, el marit al cap de pocs mesos, tres, ja tenia una núvia.
Tot el que va passar a continuació, van ser problemes per ella.
El seu amant, distava molt d’ésser un company que li fes costat, estava sumit en problemes personals que venien de lluny, i costava molt que els pogués superar. Ella s’hi esforçava d’allò més, l’ajudava, se’n ocupava, el mimava...
Però ell anava d’una enfonsada a l’altra.
No tot era dolent, tenien temporades que tot anava com una seda, ella, durant aquestes èpoques revifava, tornava a veure el mon meravellós i es feia il·lusions, començava a fer plans de família, que compensaven el que el seu ex - marit decidia. De seguida van tenir el divorci i ell fen com una gran concessió li va cedir el pis, ella ho va trobar molt bé, encara que els que estàvem prop d’ella vam veure que el que feia era deixar de pagar l’hipoteca cosa que requeia a ella directament, també les escoles dels nens i també la manutenció... però el pitjor de tot, dient que no tenia infrastructura per quedar-se’ls a dormir... pel que mai se’ls enduia el suficient per que ella pogués descansar...
El resultat de tot plegat ella va començar-se a aprimar, més prima que mai ha estat...
Durant dos anys va estar amb la persona que més s’ha estimat, però em més problemes dels que mai havia pensat que tindria...
Actualment està sola amb els nens, el seu amor ja no hi és, el seu ex marit s’ha tornat a casar, amb una noia molt maca que per cert ella s’hi entén, estima els nens, cosa que la fa estar força tranquil·la...
A ella, però li està costant molt refer-se, arrossega massa patiment, dos anys de la seva vida, potser n’hi costaran 4, però és molt forta i se’n sortirà, segueix ocupant-se dels fills que per ella son el més important, son un nens feliços que adoren la seva mare...
El que tothom veu a ella, els que no la coneixen, veuen: els ulls més tristos que mai han vist.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada