divendres, 31 de juliol de 2009

DONES: TERESETA

No l’entenia, repetia les coses una i una altra vegada, en realitat no sabia que em deia.
El que em passava és que havia de canviar el xip de la normalitat i posar-me en el xip del lloc on era. De cop, però, vaig entendre que em parlava amb català. Un cop entès això, vaig començar a entendre-la.
Vaig deixar-la parlar i em repetia invariablement varies coses: m’estimava molt, i la van enterrar en una fossa comuna.
Em vaig quedar parada, el que em va portar a anar-li estirant la llengua, i preguntar a les educadores que em deia la Tereseta.
Em contestaren: tot el que diu és veritat.

La Tereseta te una memòria limitada, ella recorda coses que li van explicar, i recorda molt poc a la seva família, recorda que anava solta pels llos de la casa on vivia, que de fet, fora del temps que va anar a l’escola, on va aprendre a llegir i escriure, només hi havia una persona que se’n ocupava. L’Antònia.
El seu mon començava i s’acabava amb l’Antònia, ella li cosia roba, dormien al mateix llit, a l’hivern abraçades, feia molt fred allà on dormien, a l’estiu ben separades feia molta calor al seu llit.
L’Antònia m’estima molt.
M’explica contes, m’explica contes que no entenc, però me’ls escolto, la seva veu em deixa ben aplanada al llit, m’agrada sentir-la.
Un dia l’Antònia va dormir molt i molt, va venir la Russita, i m’estirava, i em deia: Tereseta, vine amb mi, jo no volia, a més cridava molt i la despertaria.
Ja no la vaig veure més, perquè se’n va anar?... ara ningú m’explica res, perquè s’enfada tant la Russita quan vaig cap la casa gran?
Allà hi viuen uns senyors, la senyora sempre porta el mateix collaret, sempre fa molt bona olor, i porta un vestit diferent cada dia, jo sempre porto el mateix, els diumenges me’n posen un nou, però només el tinc pels diumenges... de vegades les sabates em fan mal i me les trec, la Russita s’enfada molt.
El senyor, te els cabells blancs, hivern i estiu porta les mànigues de la camisa arremangades, però els vespres va amb un vestit molt elegant. De vagades marxen amb un cotxe, no veig si tornen, perquè la Russita em porta a dormir, ara dormo en un llit sola, aquella habitació tant gran hi ha dos llits, però estan molt lluny... sempre dormo sola, la Russita diu que dorm a l’altre llit però jo no la veig mai.
A aquells senyors no els vaig veure més, se’n van anar, van venir uns treballadors que no havia vist mai, feien forats i van trencar la casa gran.
Un dia, va venir un senyor amb corbata, de color blau, i puntets negres, em va agradar molt la corbata, no la vaig poder tocar, perquè el senyor m’apartava, parlava amb la Russita, feia una cara molt seria, ella deia que si a tot, que li deia aquell senyor?
De cop anava amb el senyor de la corbata, però ja no la tenia aquella, en tenia una altra molt lletja. Ell anava conduint un cotxe negra, i jo seia al darrera lligada amb una cinta molt dura també de color negre, em feia mal, els arbres i els altres cotxes corrien molt, no podia mirar res, tot se’n anava molt de pressa, de cop vaig tenir mal de panxa, i no vaig dir res, aquell senyor, que sembla que tenia molta pressa, es va enfadar molt, va dir que li havia embrutat el cotxe...
Vam anar amb una casa gran que tenia un pati, hi havia persones que seien per aquí i per allà, no deien res alguns, d’altres parlaven molt, era igual si parlaven sols o amb algú.
Unes noies vestides de blanc, que també duien un barret petit blanc. Com se’ls aguanta aquell barretet?
El senyor de la corbata va marxar, i jo vaig quedar-me amb la gent que parlava i la gent que no parlava. Tothom era molt gran, almenys tenien 200 anys, em van posar unes calces gruixudes i molt apretades, jo no les volia, i em van castigar... un dia vaig dir que si que les volia i aleshores ja no em van castigar més.
Cada cop estava més tranquil·la, només m’havia de portar bé a l’hora de dinar i de sopar. Dormia amb unes senyores, bé només amb una, però de vegades marxaven i venia una altre, n’hi havia que no parlaven i d’altres no paraven de parlar, jo em queixava i em renyaven, perquè és veu que si parlaven molt era perquè estaven malaltes, quina malaltia més estranya?
Allà, en aquella casa amb pati i reixes, un dia va venir un senyor que no coneixia de res, i em va voler veure, les noies dels vestits blancs em van posar el vestit del diumenge, i no ho era de diumenge!, a mi em va agradar que em deixessin posar el vestit.
Aquell senyor, em va dir que era el meu cosí, que estrany, mai ningú em va dir que tingués cosins, aleshores vaig pensar que hi havia moltes coses que no em deien, però m’era ben igual, el meu cosí va dir que tornaria un altre dia, i que se m’enduria a una altre lloc, més a prop de casa meva... jo no sabia que tenia una casa... és igual, tampoc m’importava.
Van passar molts hiverns i estius i el meu cosí no venia, jo creia que m’havia enredat, però si que va venir... molt content, les nois del vestit blanc amb van preparar la maleta i el cosí em va agafar de la ma i em va portar a un cotxe petit blanc, i vaig seure el seu costat, però la cinta que apreta me la va posar, l’únic diferent era que tenia un botó que pujava i baixava el vidre, molt maco aquest botó... cada cop que m’agafava mal a la panxa, l’apretava i venia aire i se’n anava aquest maleït molt de panxa...
De tot això ha passat molt de temps, ara vivim només sis, i som amics, dormo amb la Mari, de vegades es queixa molt, però no em toca les coses, cada dia em puc posar el vestit que vulgui, i de tant en tant vaig a la perruqueria, la setmana que ve, alguns que vivim junts anem de colònies, ens han posat al nom a tota la roba, fins hi tot al banyador. Avui fem l’acomiadament per les vacances al taller, i ens fan una festa hem hagut de portar el banyador posat i ens podrem mullar molt... és molt divertit.
A casa, haig de fer coses, de vegades tinc que rentar els plats, i de vegades netejo l’escala, haig de fer el llit, i ajudar a plegar la roba, els divendres podem mirar la tele, del meu pis molts dies em quedo sola, però hi ha la cuidadora que planxa, ens quedem soles, tothom dorm i li puc explicar el que vulgui... m’agrada molt estar al meu pis, puc entrar i sortir, això si, em renyen si els faig enfadar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada