dimarts, 1 de setembre de 2009

CASA MAS MILÀ

Família molt catòlica, em educació rígida. Matrimoni i 6 fills; tres nois i tres noies.
El matrimoni estan convençuts de que ho estan fent molt bé, que els estan transmeten valors importantíssims als fills.
A casa seva no hi havia televisió. A l’estiu és delien per anar a alguna casa que n’hi hagués; els demés de la colla no teníem, en molts cops, paciència per esperar-los per anar a jugar. Als altres nens i nenes en teníem a Barcelona, i a l’estiu pensàvem amb tot menys en quedar-nos al davant del televisor.
Ells no es que no en tinguessin per problemes adquisitius, sinó que era per principis dels pares. El que aquests pares no pensaven bé, és el que crec ara als meus 50 anys; era que tenien massa fills per fer-los una vida molt rica perquè no ho necessitessin, no els podien tenir atenció personalitzada.
En aquesta casa, no hi havia altra remei, és funcionava una mica a toc de “pito”, a les 2 a dinar, a les 9 a sopar, sempre havien d’anar a buscar el berenar a la casa...
Aparentment no eren rígids, però si que ho eren.
Podien anar a la piscina com tots, però les nenes no podien anar amb bikini, fins hi tot quan érem tant petites que ens banyàvem només amb les calcetes... això els portava problemes a les nenes, els nens eren diferents, sobre d’ells no hi queien unes normes tant estrictes.
Aquests nanos, però eren molt responsables, els uns s’ocupaven dels altres. Sempre anaven junts. L’adolescència no la vam viure tant ja que van anar a estiuejar a un altra lloc.
Així com els pares de tots els altres també eren amics, els pares de Mas Milà, nom anaven mai amb els altres. Les altres mares anaven a la piscina, els pares Milà, mai.
Les creences religioses dels pares, els feien un munt de repressions, i de tabús que a casa no se’n parlava mai. Anaven tots a missa els diumenges i això era sagrat.
El germà gran, va néixer amb polio, i arrossegava una mena de retard, més aviat de relació. Anys desprès, perquè tot se sap, per mitjà d’uns amics comuns vam saber, que en aquest noi el tenien una mica de racó, segons aquesta font, el tenien com amagat, com si s’avergonyissin.
Evidentment això és només una font.
Molts anys desprès ens hem retrobat, m’he posat al corrent del que fa cada u dels sis. Tots han prosperat, el gran però no, segueix arrossegant un munt de problemes viu amb els pares, una de les germanes se’n ocupa, amb l’excusa que ajuda als pares.
Els altres tots son molt independents s’han casat tenen nens, molts viuen apartats, a quilometres de distància, és veuen a l’estiu, a no ser que faci falta abans, una de les filles no ha volgut ni sentir a parlar de tenir fills.
Crec que tots els pares, davant la manca de manual d’instruccions, fan el que creuen o el que és més adequat a les seves idees o creences, i segons aquestes premisses ho han fet bé.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada