dilluns, 29 de juny de 2009

DONES: ANÈCDOTES M. ANTÒNIA


LA MARI
La Mari patia síndrome de dawn.
Això va passar molt al principi de l’escola Ton i Guida; la seva germana un parell d’anys menys que ella, anava a l’Escola; cada matí acompanyava a la Carmen, amb la mare, a quedar-se al cole; ella havia de marxar, però mentre la porta quedava oberta la Mari és mirava amb la boca oberta tot el material de montessori, aquest material acostuma a ser de colors i a ella li semblava com màgia.
La M. Antònia, estava preocupada per la Mari, va veure que aquella criatura cada cop estaria més apartada, a més era la riota del barri, com que era tant innocent sempre se’n reien d’ella.
La M. Antònia, va anar a veure un metge conegut per que li informes de que és podria fer amb un cas així, el metge, però, va demanar que li portés la nena amb la mare.
Va haver de convèncer-la molt a la mare perquè s’hi avenís. El metge va dir que la nena tenia força retard mental però que hi havia escoles especialitzades per casos com el seu.
La Marian va arremangar-se per trobar una escola per la Mari, en aquella època n’hi havia poques i no hi havia places, aquesta tasca va durar molts mesos, potser ja estaven a mig curs; aleshores li va dir a la mare que la portés a l’escola que ja s’ocuparia ella, la mare, esgarrifada, li deia que no sabia on és ficava, que tindria molt follón, que la nena no sabia ni anar al wàter sola... la Marian, però va dir que li ho deixés provar al menys...
S’ha de pensar que la nena era una mica un panorama, bavejava, no caminava bé, quasi no parlava..., van quedar que algun matí li demanaria que se la quedés a casa per poder posar en solfa els altres nens.
Va arribar el dia en que la nena va començar, va ser bastant dur, ja que tots els nens se’n reien d’ella... era el que tenien per costum... ho havien vist fins hi tot amb les persones grans.
Això contrastava amb l’alegria de La Mari, que quan va saber que aniria a l’escola, es dedicava a entrar en totes les botigues que passava, dient que ella aniria a l’escola, ho deia molt malament...
L’endemà del primer dia, la Marian, va avisar la mare per què se la quedes a casa, volia parlar amb els nens.
Va asseure tots els nens i les nenes amb rodó, i els va preguntar, quin problema hi havia amb la Mari?
A lo que els nens contestaven:
- Però Senyo, que no veu que és tonta?
- Fa riure...
- No sap fer res...
La Marian, que ja prometia, els va dir:
Molt bé, i perquè veniu vosaltres a l’escola?
- Perquè els meus pares volien...
- Perquè jo volia...
I un munt de respostes més.
Doncs heu de saber que ja està molt bé que els pares o vosaltres volguéssiu, però per més que ho haguessin volgut si jo NO HAGUÉS VOLGUT VENIR EN AQUEST BARRI A FER UNA ESCOLA, vosaltres no serieu aquí.
Tota la classe va quedar amb silenci.
Això vol dir, va continuar, que mano jo, i jo decideixo qui ve a l’escola o qui no, i si algú torna a riures de la Mari, no tornarà a l’escola per què jo el faré fora.
No se sentia ni una mosca.
Aleshores la Marian els va explicar que li passava a la Mari, els va explicar que era la síndrome de down; molt a la seva manera, ja que avui dia confessa que no sap exactament que és aquesta malaltia.
Va continuar, explicant-los-hi que ja hi ha escoles per nens i nenes com La Mari, però que no hi ha places i és per això que ve a Ton i Guida; i que entre tots la podríem ensenyar...
Un altre cop un murmuri de preguntes, el més espavilat va dir, i nosaltres que podem fer amb la Mari, si no en sabem...
Si que en sabeu, el primer que heu de fer és ensenyar-li a pujar be les escales...
Ah!, van dir...
Des d’aquell moment els nens no van riure més i s’esforçaven a ensenyar a la Mari... al cap de poc ja ho feia bé.
I ara qué?
Doncs ara li heu d’ensenyar a baixar-les.
S’ha de dir que la tasca d’anar al wàter se’n va ocupar la Marian, li va ensenyar a baixar-se les calcetes i a pujar-se-les... i fer el pipí on s’havia de fer...
La gent del barri va notar molt la diferència, la mare de la Mari, n’estava molt agraïda... contínuament li ho deia a la Maria Antònia...
La nena va anar evolucionant a mida que anaven passant els dies, dins de les seves grans limitacions, ja no bavejava, se l’entenia més... li deixaven agafar el material de les escola, ella sempre agafava la lletra C, va omplir pissarres i pissarres amb la lletra C; un nen li va preguntar a la Marian: senyo la Mari només fa aquesta lletra, no n’agafa cap altra, quin avorriment! (el sistema montessori, pels profans, és una manera en que els nens trien amb quin material treballen, és lliure, les lletres estan enganxades en una fullola i son com de paper de vidre suau, a les hores primer la repassen amb els dits i quan la saben de memòria l’escriuen en una pissarra petita, quan ja la fan bé, la comencen a escriure en un paper).
La Mari va omplir pàgines i pàgines d’aquesta lletra.
En aquests sistema d’ensenyament hi ha uns blocs de fusta pintats d’un color vistos, hi cubs, boles, piràmides... dues de cada.
La Marian, va intentar que els aparelles, i no hi havia manera, finalment va pensar que potser no arribava a fer aquesta feina i li va dir, molt bé Mari, ho has fet bé, ara desa-ho al seu lloc. Encara se’n fa creus, la Mari va anar a la lleixa i les va desar aparellar-les totes, els cubs amb els cubs, les boles em les boles...
Quan va acabar el curs, el pare de la Mari, va aconseguir una feina a França; pel que deixaven el barri i l’escola; la Marian va donar molts consells als pares per cercar una escola per la Mari, allà aquestes coses estaven molt més controlades, hi havia molta més disponibilitat que aquí al nostre país...
No n’ha sabut mai més res, sempre és pregunta que se’n deu haver fet.
Imatges: Mostra de material Montessori.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada