TRENCAR LA TRADICIÓ

Va néixer en una casa d’homes. Va ser la primera nena desprès de moltes generacions. Els homes de la família tots havien estat i son Gondolers. Els seus jocs de petita eren dins la gòndola, netejant, arreglar-la posar-hi flors al gerro...
Ho tenia clar ella també ho seria.
De tota manera la mare i el pare, somniaven en que fes un casament ben gran i és dediques a ser mestressa de casa i a tenir nois que seguissin la tradició. Ella d’això i de ben petita, no volia ni sentir-ne parlar, perquè el seu destí era tenir el dinar a punt?, perquè s’havia de quedar a casa esperant els homes que vinguessin a dinar?... perquè li havia de tocar ser un element passiu en funció dels homes?... ella no volia la vida de la seva mare, no volia quedar-se esperant a casa... volia ser Gondolera.
Els seus germans i els seu pare, sempre reien, parlaven idiomes, tenien anècdotes, només parlaven entre ells, les dones no podien dir res, les seves vivències eren la casa, tenir la roba ben blanca i els uniformes de gondolers ben nets, i sobre tot tenir el dinar i sopar a punt per quan vinguessin a dinar, que quasi mai feien a junts, tot depenia dels passejos que havien de fer als turistes... molts dies a les 12 arribava un i l’últim potser venia quan eren ja les 4 de la tarda.
Mentre anava a l’escola, tot era més fàcil, marxava d’hora, dinava corrents i tornava a marxar... però ara ja tenia 16 anys i volia ser gondolera, a casa, la mare posava el crit al cel, deia que no n’hi havia de dones que en portessin. Li deia, estudia alguna cosa curta fins que et casis, secretariat, esteticista, si vols, fes-te mestre, però ni se t’acudeixi comentar als homes de casa el que vols fer...
El seu germà gran s’havia casat amb una noia que feia exactament com la seva mare, ella, però la veia trista, només la va veure feliç quan va tenir el primer noi, ara ja en tenia tres...
Un dia que el pare estava cansat i el germà mitjà era fora fent una ruta llarga per uns estrangers, va veure que era la seva, podia escapolir-se amb l’uniforme del pare, ell s’havia estirat per descansar, la mare com sempre era a la cuina feinejant...
Va anar a la parada amb la gòndola, amb la samarreta de ratlles i el barret ben encastat. Els companys del pare li deien, que fas aquí?, ella va dir que substituïa el pare, tots van començar a fer-li bromes, no veus que no podràs girar?, no veus que si van més de 4 hauràs de fer molta força?, pots donar un cop a la gòndola en una corba difícil?... ella és mossegava la llengua per no contestar?, de cop uns alemanys, en veure-la van trobar que era un curiositat, la van contractar, els companys deien que s’equivocaven, que no anirien massa lluny amb una dona... però ells ho van voler... va negociar el preu i va sortir a fer el vol, quan va tornar a la parada sana i estalvia, un altre grup, en veure-la, la van voler a ella. Els companys del para van començar a posar-se nerviosos. En tornar la van fer fora.
En arribar a casa, amb la rialla a la boca, més contenta que no havia estat mai... va trobar-se la mare, el pare i el germà asseguts a la taula, amb cara de pocs amics... molt i molt enfadats...
Però que t’has cregut!, a qui li has demanat permís?, les dones no porten gòndoles, els companys han vingut a queixar-se? Que vols fer, que ens vagin deixant de costat?
No s’ho podia creure, amb quin dret podien dir-li tot això, portava molts diners a la butxaca, eren per casa, eren per tots...
L’endemà al matí, la van despertar amb un bitllet per anar a Roma, en una residència de monges, que li buscarien una feina de dependenta...
Quina tristor, no entenia res, JO NO VULL SER DEPENDENTA I VIURE AMB LES MONGES!.
A l’aeroport, en quedar-se un moment sola, va apropar-se al taulell de la seva companyia aèria, va demanar si podia canviar el bitllet. On vol canviar-lo?, a la primera destinació que surti fora d’Itàlia, hi ha un avió que surt d’aquí a 40 minuts a París... d’acord, agafaré aquest.