DONES: ANA

Fa molt poc que ha entrat a la meva vida.
Ja te 84 anys.
No l’entenc, diu que m’estima, m’ho crec, però segueixo sense entendre-la.
Va tenir el marit tota la vida molt malalt, però tot i això va viure fins l’edat que te ara ella, ja fa quasi 5 anys.
Pel que sé i m’han explicat, va estar tot el seu matrimoni pendent del seu amor. Va tenir 2 fills, amb 10 anys de diferència, però pel que sembla per ella això era una cosa secundària, primer era el primer.
Diu que van passar misèria, però pel que he anat esbrinant, no més de la que vam passar a casa, però els meus pares eren molt diferents, vivien al dia, els diners els disfrutavem a mida del que podíem, vam anar a escoles bones, vam anar de vacances, no ens va faltar mai res, de vegades, o quasi be sempre, no arribàvem a final de mes, però tampoc era tant tràgic.
Ella no, ara te dinerons als banc, per sorpresa dels seus fills en morir el pare, fins hi tot amb la pensió de viduïtat i la seva li queden molts més diners com per exemple ma mare.
No van tenir mai cotxe, no van anar mai de vacances, no és va gastar res superflu, no es comprava menjar extra, només el que calia cada dia, i si havia oferta millor.
El germà gran va marxar de casa així que va poder, va casar-se i va tenir una nena, això però seria una altre història.
No té un pel de tonta, llegeix tot el que arreplega, però el seu mon s’acaba dins de casa seva, anar a comprar i trucar un cop al dia a la seva cosina, que està sorda, i per parlar ha de cridar molt. Parla amb pena d’ella, perquè no està prou fina i segons l’Ana, està molt sola.
Em pregunto, i ella?, també ho està, però estic convençuda de que ho està per què vol, no se’n adona.
Segons el seu fill, ella és ella, i porta la vida que vol tenir.
Jo segueixo sense entendre res.
De vegades li preguntes que vol i et diu una cosa, els seus fills te’n diuen una altre, jo no entenc per què em diu que si quan vol dir que no.
M’expliquen que és la seva manera, per no quedar malament, no s’adona que a mi em fa un garbuix al meu coco. Però és clar jo no tinc 84 anys; no puc entendreu encara que vulgui, i no l’he conegut fins ara fa 3 anys.
Es considera intel·ligent, i ho és, però no te massa sentit comú. Em diuen que quan eren petits, i venia una visita, primer feien bona cara el pare i la mare, però quan portava, la visita, un quant d’hora, ja frisaven per què marxessin.
Els nois, tenen moltes coses que volen retreure a la seva mare, encara que crec que no és el moment, ara està gran i ni ho entendria.
De vegades està en una conversa com absent, que li deu passar pel cap? Qui ho podria dir?, a ella no cal preguntar-li, et dirà que res, potser per no dir-te que no t’interessa.
Ara, que va amb bastó, des de ja fa un temps, no s’adona que el necessita, diu que el porta per les pujades de casa seva, però tot i amb això cau moltes vegades, la última va ser força grossa, el dia del nostra casament, no va acceptar ajuda de ningú quan li oferien, el seu orgull no la va deixa... i no va poder-se quedar, una ambulància després de curar-la a l’hospital, la va dur a casa seva, que va haver de fer llit força dies, no s’havia trencat res, però va quedar molt i molt masegada, és clar amb 84 anys.
El seu fill petit, el meu marit, pateix, però no hi pot fer res.
Jo des de fora, veig que té moltes coses mal enteses, però en aquestes alçades ja no hi ha res a fer.
L’Ana és la meva sogra, em produeix una tendresa infinita, però jo no m’hi puc acostar, amb mi i amb tothom posa una tanca impenetrable.