La Marta va estudiar medicina.
Ho va fer em el màxim de temps permès per aprovar la carrera. Va fer-se patòleg, no queda clar per que va triar aquesta especialitat, però un dia va dir-me confidencialment que ho feia per què així no hauria de fer guàrdies; ara desprès dels anys es dedica a l’ensenyament, y ha descobert que li agrada més que res.
Ella, la petita de tres germans, va saber aprendre dels que tenia al davant i no va consentir que la marquessin tal com havien fet amb la seva germana.
S’ho va prendre tot amb calma, més calma de lo que l’edat definia.
Anava a esquiar sempre que en tenia l’oportunitat, sortia tot el que volia si no l’apressava un últim examen, feia excursions a les muntanyes...
És una noia contenta, va tenir pretendents, però ella és feia pregar, el que passava es que no n’hi havia cap que li fes el pes pel que ella volia.
Un cop acabada la carrera el va trobar, un noi com ella, sense pressa, amb les mateixes inquietuds que ella, el complement ideal.
És van casar un dia molt bonic del juliol, en un marc incomparable.
Recordo que hi havia uns músics que li van tocar la Rossó, i ella va aguantar “estoicament”, per que a la Marta aquestes sensibleries li fan força riure...
Van disfrutar força el seu marit i ella, de la vida de parella sense fills, van viatjar, van voltar, van seguir fent la vida divertida dels solters, un dia va adonar-se que si volia tenir fills s’havia de posar les piles, i ho van fer, amb dos anys van tenir dues nenes, la seva vida va canviar només fins a cert punt, ja que les nenes de ven petites, van caminar, van viatjar... son unes nenes fetes i pastades a les inquietuds que els han transmès els pares.
Les amigues sempre hem pensat que és la que n’ha sabut més, que la tranquil·litat dona temps de tot, que no cal correr... Crec que és un bon exemple.
Ho va fer em el màxim de temps permès per aprovar la carrera. Va fer-se patòleg, no queda clar per que va triar aquesta especialitat, però un dia va dir-me confidencialment que ho feia per què així no hauria de fer guàrdies; ara desprès dels anys es dedica a l’ensenyament, y ha descobert que li agrada més que res.
Ella, la petita de tres germans, va saber aprendre dels que tenia al davant i no va consentir que la marquessin tal com havien fet amb la seva germana.
S’ho va prendre tot amb calma, més calma de lo que l’edat definia.
Anava a esquiar sempre que en tenia l’oportunitat, sortia tot el que volia si no l’apressava un últim examen, feia excursions a les muntanyes...
És una noia contenta, va tenir pretendents, però ella és feia pregar, el que passava es que no n’hi havia cap que li fes el pes pel que ella volia.
Un cop acabada la carrera el va trobar, un noi com ella, sense pressa, amb les mateixes inquietuds que ella, el complement ideal.
És van casar un dia molt bonic del juliol, en un marc incomparable.
Recordo que hi havia uns músics que li van tocar la Rossó, i ella va aguantar “estoicament”, per que a la Marta aquestes sensibleries li fan força riure...
Van disfrutar força el seu marit i ella, de la vida de parella sense fills, van viatjar, van voltar, van seguir fent la vida divertida dels solters, un dia va adonar-se que si volia tenir fills s’havia de posar les piles, i ho van fer, amb dos anys van tenir dues nenes, la seva vida va canviar només fins a cert punt, ja que les nenes de ven petites, van caminar, van viatjar... son unes nenes fetes i pastades a les inquietuds que els han transmès els pares.
Les amigues sempre hem pensat que és la que n’ha sabut més, que la tranquil·litat dona temps de tot, que no cal correr... Crec que és un bon exemple.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada