divendres, 24 de juliol de 2009

DONES: LA MARE

Una història inventada, però molt real
La noia de can Ramis era la noia més alegre de totes les noies de la seva edat.
El seu sentit de l’humor i la seva rialla oberta i escandalosa, feia posar nervioses a totes les iaies del poble que prenien la fresca.
Quan anaven a l’escola, i a cosir, les mestres s’enfadaven amb ella per què semblava que se’n rigués, tot i que la noia era tant simpàtica que moltes vegades s’havien d’aguantar el riure.
Ella no volia seguir la vida de la seva mare, no volia quedar-se al mas, ella volia veure mon, viatjar, tenir aventures, com les històries que llegia d’amagades dels de casa que ho trobaven bajanades.
De cap manera si volia assemblar, no l’havia sentit mai riure, sempre feia sospirs... fes el que fes. Era rígida i la renyava molt.
Ella d’això no en feia cas, la vida era molt més divertida que la de sa mare.
Sempre tenia projectes, si no era anar a l’escola, era la festa major, sinó el batre, on la casa s’omplia de treballadors i es feien grans taules per dinar...
Sinó el Nadal, quan la casa s’omplia durant deu dies de parents i cosins de la seva edat, quan s’encenien totes les llars de foc de la casa, on participava en els pastorets de la població, on el pessebre de casa seva era tan gran i tant maco que trigaven molts dies a fer-lo, i venien de totes les masies a veure’l.
Les seves ganes de viure i la seva alegria contrastava amb la tristor d’aquella casa, ella sola ho omplia tot, la cuina, les quadres, els treballadors...
S’acostava el seu aniversari, ja en feria 18, com a totes les cases benestants de l’època feien una gran festa, trigaven un any a preparar-la, a la mare li feia molta il·lusió ja que en aquesta festa podia convidar a qui volgués, els parents que feia 20 anys que no veia, a totes les amigues de la nena, i sobre tot als solters de la contrada encara que no els conegués de res.
El pare, no es queixava, tenia que aprofitar l’ocasió per buscar un bon partit a la seva filla, era el moment, no va queixar-se per les grans despeses que representava la festa, menjar a dojo, els vestits de les dones, i sobretot el vestit de la noia, havia de lluir per sobre de tothom.
Amb les seves amigues feien plans, anaven a Barcelona per comprar robes pels vestits, la mare les acompanyava però elles triaven, desprès d’haver triat una peça tallada i comprada, podien canviar d’opinió veient-ne una altre que els hi agradava més, no passava res, també la compraven...
A la sala de dalt va instal·lar-se un taller de costura on hi van arribar les modistes més reconegudes de l’època, ella no podia pujar fins que la cridessin, li van fer tres vestits, i un per cada una de les seves tres amigues que l’acompanyarien.
La noia de can Ramis creia que ja no podria ser més feliç.
En aquells dies, a casa, va desaparèixer el mal humor, les seves inseparables van quedar-se a viure a casa seva al menys durant 15 dies abans, perquè estiguessin juntes els havien preparat una habitació ben gran al cantó est del mas, fins hi tot els hi van decorar, cada llit tenia una vànova del color que les noies van triar, blau cel, groc, taronja i rosa, cada tauleta de nit feia joc amb el racó de cada una...
Si reien fins tard ningú venia a dir-los-hi que l’endemà els homes es llevaven a trenc d’alba, si és llevaven a les 12, no passava res, en anar a la cuina la Antònia els preparava l’esmorzar que més de gust els hi venia...

La noia de can Ramis no pensava en el futur, ella només pensava amb el present, era tant bo el que vivia que ni s’havia plantejat que un dia s’havia de casar, no li agradava cap noi, li agradava més anar a l’hort i enfilar-se als arbres a collir fruita, estirar-se damunt dels prats i inventar-se històries, que les seves amigues escoltaven com si fossin veritat.
No se li havia acudit que el seu pare tenia plans per ella.
Va arribar el dia de la festa, els vestits eren preciosos, en tenia un pel matí, un per la tarda i un altre per la nit... aquell dia van llevar-se d’hora, aquell dia van aparèixer al mas perruqueres i modistes per arreglar a les noies.
La festa va ser tot un èxit, per tot arreu se sentien les rialles de les noies, sobretot la d’ella.
En acabar de sopar, abans del ball, el pare la va cridar al despatx, sola, ella i va anar remugant i rient, que vol ara?
El despatx era un lloc on ella no hi podia entrar, allà els homes feien tractes de bestiar i reunions on fumaven cigars, el pare pensava que ella no hi havia entrat mai, però ja feia anys que de nit s’hi escapava a buscar llibres de les grans lleixes que el rodejaven, llibres de moltes èpoques que son pare no havia llegit mai.
El pare tenia un aire rigorós però se’l veia content, ho dissimulava, però ella ho sabia, assegut a la butaca d’orelles i sortia fum d’un gran cigar hi havia un home, però inicialment no n’hi va fer cas, va entrar amb el seu somriure i el seu perfum que ho omplia tot.
Seriós el pare li va dir, mira el presento l’hereu de Can Solà.
Noi va pensar ella, si és tant gran com el pare, això li va produir una rialla llarguissima; el pare la va cridar a l’ordre, va callar intentant aguantar-se el riure, estava massa contenta per posar-se seria.
Aquest xicot, va contestar el pare, serà el teu marit!
No creia el que sentia, li va agafar un atac de riure, és creia que li feia broma.
El pare se li va acostar i agafant-la pel braç ben fort, amb el to que lla tant temia, li va dir, si està decidit us caseu la segona quinzena de setembre.
De cop el ulls de la noia es van apagar, el seu somriure és va glaçar i només va poder dir.
...Jo encara no em vull casar...
El pare empipat l’acompanya a la porta i li va clavar una plantufada.
No li va caure ni una llàgrima, va començar a caminar sense saber on anava; a l’era i al menjador se sentien rialles de la festa, els músics començaven a tocar un bolero...
Va trobar-se a la cuina, amb la cara tant pàl·lida que l’Antònia va deixar el que estava fent... nena, nena que tens?, que has vist un fantasma?, quin disgust tens?...
A partir d’aquell dia ella ja no va ser la mateixa, anaven a comprar l’aixovar i tant li feia, no reia, sempre mirava a l’horitzó, les seves amigues no podien fer-hi res, encara que l’anessin a buscar per anar a l’hort...
Ja li ho deien la mare i l’Antònia que totes les noies s’havien de casar, que tenia d’estar contenta de casar-se amb l’hereu de can Solà, que quan portés un temps ja l’estimaria, que ella tindria l’honor de donar-li un hereu, ja que la seva difunta esposa no ho va aconseguir...
Anaven passant els dies i cada cop estava més trista, els de casa no sabien que fer, la mare li ho deia al pare, vols dir que no ens hem precipitat?, ell contestava: collonades!, si segueix així li ho faré passar amb un cop de bastó.
En arribar el dia del casament tota la ciutat estava pendent de les noces, els hereus més important de la població es casaven, segur que farien una parella formosa...
Res més lluny del que la gent pensava, el nuvi va arribar a la parròquia molt mudat però amb cara de pocs amics...
Ella va arribar amb el vestit més preciós que mai ningú havia vist, amb la cara tapada per un vel i les llàgrimes galtes avall.
La gent deia, però que li passa?, mai hem vist una núvia tant trista!

A can Solà, mai hi havien tingut una noia tan bufona i tant trista, el xicot dormia en unes habitacions i ella en unes altres, ell entrava a l’hora que volia per exercir el seu dret de matrimoni, aleshores ella és feia la adormida.
Ell de vegades la prenia adormida i tot, un dia va deixar de tenir-hi interès, i comença a viatjar a comprar bestià on hi hagués l’oferta més bona, li era igual cent que mil quilòmetres...
En aquells moments que ell no hi era la noia feina una petita revifalla, sortia a passejar, anava a cercar fruites, s’estava a la fresca per la nit a l’estiu i a l’hivern, es passava tots els vespres i matinades llegint a les seves habitacions.
La noia no donava cap hereu al xicot de can Solà.
L’Antònia, que havia anat amb ella el dia que és va casar, li explicava que havia de tenir al marit content, que si li donava una criatura, ella també en seria de feliç... se la mirava i no deia res...

Al cap d’uns anys, quan l’hereu era de viatge, i estant asseguda a l’ombra d’una figuera va sentir un xiuxiueig, algú estava prop, més enllà, al rierol i havia un xicot jove, alt, musculat... que s’estava refrescant...
Ell com si li haguessin tocat l’espatlla amb un dit, va girar-se de cop, va veure que algú el mirava però no va saber qui... ella fugia prat avall cames ajudeu-me...
La setmana següent i va tornar, i assegut en una roca d’esquenes al riu, hi era ell, no va tenir temps de fugir, amb tota la tranquil·litat del mon li va dir: No marxis, encara no m’he menjat mai a ningú!
Cada dia, desprès de les 7 anava caminant cap el rierol, i cada dia se’l trobava, parlaven hi estaven poc, ella tenia por...
Cada cop, però, la cara se li anava posant més somrient, poc a poc els ulls li començaven a brillar una mica més, un dia va trobar-se cantant, els colors li van tornar, se li feia etern esperar a les 7, corria com una esperitada del mas al riu. No s’havien ni tocat la ma, sempre parlaven amb una distància d’un parell de metres, però poc a poc aquesta distància s’anava escurçant, ja sabia força coses d’ell, era el segon germà de can Sauquè, i havia estat estudiant a la Universitat de Barcelona per ser enginyer...; en no ser l’hereu el pare li muntava un despatx d’ingeniería al centre de la ciutat, i li arranjava la vivenda del damunt.
El riu, l’hora, la conversa la feien sentir cada cop més atreta pel noi de Can Sauquè; sabia que això no podia ser i ell també ho sabia. Ella s’anava confiant cada cop més a ell, li va explicar d’on era, com era, com la van casar, el que sentia pel marit, que només estava tranquil·la quan ell no hi era...
60 anys enrere les coses no eren com les d’ara, i no és podia ni pensar amb deixar al marit i fugir, això seria un dalt abaix per a molta gent, i tots els pactes econòmics que anaven al davant del seu matrimoni.
Ell era valent, i va dir que una noia de tant just vint anys no podia estar comdemnada de per vida, que no era just, que ell se l’estimava i que estava disposat a enfrontar-se amb el que calgués. Tots dos s’estimaven.
Ho van fer, però no va resultar ben be com esperaven, Can Ramis i a Can Solà, van renyir i tornaren a separar les terres, quina vergonya!
A casa d’ella li van dir que no s’hi tornés a acostar mai mes, van acceptar de nou l’Antònia per que ja començava a ser gran i ella no en tenia la culpa.
Els de Can Sauquè, per pressions, van repudiar al fill, van trobar-se al carrer sense res... ni casa, ni diners, ni feina...
Per postres ella estava embarassada.
Al barri dels pescadors, on van anar a cercar feina, els van proporcionar un piset vell amb goteres, que a ells els va semblar un palau; eren feliços, per la nit allà les 10h, ell marxava amb les barques a la sardina, quan ell arribava a casa, ella en sortia per anar a reparar xarxes... dinar, si, dinaven plegats...
A l’hivern, amb l’embaràs més avançat, ella no és trobava bé, la casa era freda i humida, les hores asseguda a terra reparant les xarxes, fes fred, sol, vent o pluja... anaven maltractant el seu cos, la panxa cada cop era més grossa i ella cada cop més prima.
El part va avançar-se, només la van poder ajudar les altres dones dels pescadors, estava massa dèbil per aguantar els dos dies de dolors...
Ella, no se’n va sortir, va tenir una nena rossa preciosa, però la criatura també havia patit...
El noi de Can Sauquè va demanar ajut a la família, li van negar. Va anar a Can Ramis a dir que la noia era morta, que l’ajudessin a que tingués un enterrament digne com és mereixia... li ho van negar...
Un dia plujós, acompanyat d’aquell nadó estrany i uns quants pescadors la van enterrar en una fossa comuna del cementi de la ciutat.

Van passar els anys, ell seguia feinejant al mar, sense cap alegria, sense cap il·lusió, demanant favors a les dones perquè es quedessin la nena, no tenia cap ganes de viure.
Un dia un cop de mar, se’l va endur, les males llengües diuen que es va llençar... això no ho sabrem mai.

Us preguntareu: que se’n va fer de la nena?
Doncs les dones dels pescadors la van dur a Can Ramis, allà no en volien saber res, l’Antònia, ja gran, va demanar per caritat que li deixessin pujar, no van dir ni que si ni que no...
Aquí comença la historia d’aquesta nena que és diu Teresa, però això és una altra història.










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada