dilluns, 20 de juliol de 2009

DONES: VANESSA

Al company de pis de la seva millor amiga, se li va morir el pare d’una manera terrible. Ella i tota la colla, van començar a ocupar-se’n perquè no estigués ni un moment sol.
Li va fer tanta companyia que un dia van decidir buscar-se un pis o una casa i anar a viure junts.
Fan una parella de cine, tots dos son molt guapos, simpàtics i amics dels seus amics, sempre hi ha gent a casa seva, tothom compta amb ells. La seva parella aporta el 70% dels amics, però ja ho son de tots dos.
Ella però és una noia fràgil, sempre te algun o un altre problema de salut; quan encara no feia ni sis mesos que estaven junts, va caure en una depressió pel que els metges li van donar la baixa, durant 2 anys, no volia sortir de casa, no entrava a la cuina, no anava a comprar i evidentment no feia cap menjar, si estava sola no menjava, li havien de posar el plat a la taula si volien que fes un àpat.
Ell estava preocupat però se’n ocupava i molt. Un dia però, em va dir que n’estava una mica tip, però que en aquells moments no la podia deixar que estava massa delicada.
Va millorar, li van donar l’alta, i va renéixer una noia força nova.
Ara, però, desprès de set anys, torna a estar malalta, malalta amb part físicament, produït per un dolor d’esquena que la deixa fora de combat, i la seva fragilitat l’ha portat a una crisi d’angoixa...
Ell està a punt d’explotar, l’estima, però ja en te prou, no la deixa,a està molt delicada, és fràgil, i extremadament prima.
Ahir dinant, va menjar mig plat de macarrons i ja no li va cabre res més, tot seguit va tenir arcades. Va haver de seure al sofà quan els demés encara no havíem acabat... tota l’estona s’escolta, tota l’estona està pendent del seu cos, no ho pot deixar de banda, no sap disfrutar del que te al davant.
Ell ens mira amb cara de pena, està “agobiat”, ara se li estan acabant les piles.
S’adonarà la Vanessa que si no hi posa remei podrà perdre el que més s’estima?

Que li passa vist d’un punt de vista poc professional.
És la petita de casa, la germana gran va espavilar, va estudiar i sempre ha estat independent sense demanar res a ningú.
Ella no, a casa seva la van mimar molt, la petita, malaltissa, mal menjadora.
Els pares sempre fan el que creuen correcta, i l’ajudaven amb tot, més aviat la sobre protegien.
S’anava fent gran, estudiava això i allò, un fotimé de coses que no li han servit per guanyar-se la vida, en vista de que no s’independitzava, li van construir al garatge un petit i coquetó apartament .
Fins els 28 anys, no és va ocupar de res, ni del llum, ni del lloguer, ni del menjar...
Al dia que va haver de fer pinya amb la persona que estimava, el dia que va haver de preocupar-se a pagar un lloguer, de tenir la nevera plena... aquest dia va caure malalta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada