ESTEM IGUAL

Quan em llevo al matí, penso en quines coses s’han de fer, ja que tinc tot el dia per endavant, és força complicat organitzar-se el temps quan en tens tan.
Avui, arrel d’un correu que he rebut, he recordat coses que em van passar fa força anys, quan m’acabava de separar.
Recordo, que anava a fer entrevistes de feina i no deia coses com, que tenia un nen petit, que estava separada, etc. Quan em preguntaven quina disponibilitat horària tenia jo deia que tota. El més important era que pogués treballar ja que havia de tirar endavant costés el que costés.
Això em va portar a treballar molt en negre, ja que si la condició era aquesta, necessitava els diners per poder mantenir el meu fill i poder pegar les despeses.
El resultat és que ara amb 50 anys només tinc 16 anys cotitzats, poc, la gran majoria de les persones de la mateixa quinta en tenen 30 o més, per la futura jubilació.
Quan ets jove, molt jove, no contemples que pot succeir això, la pressa i la necessitat feia que acceptessis qualsevol cosa.
Però, el més trist de tot això, es que no ha canviat, es el mateix, amb poques diferències, ara, hi ha moltes més normes, hisenda i el la conselleria de treball si han posat durs, si un empresari te una persona sense cotitzar, li posen grans penalitzacions...
Penses: vaja! està bé; però és una trampa., no per el possible empresari, sinó, i com sempre pel treballador, el resultat és que no agafen personal, i aquelles persones que estàvem disposades a treballar en aquelles condicions, ja no tenim sortida. Tot això passant de llarg de l’edat, de la crisi, etc.
Ara que pràcticament estem al mig del 2009, o sigui el segle 21, estem com estàvem. Si ets dona, tens 50 anys, i a sobre hi ha crisi... no cal dir res més...
De fet, si encara hi pensem més, estem pitjor, ara, ja no ets productiva, mentida perquè ho ets molt, però no ets tan bufona, o pensen que ja no has evolucionat... a més dona!
Sempre penso que he agafat totes les pegues, quan tenia 25 anys era massa jove, els cursets de l’inem sempre eren per majors de 40, els empresaris; a les jovenetes ens veiem amb molts problemes, que un dia ens casaríem i tindríem fills, amb conseqüència faríem massa festes, la SS no donava cap tipus de beneficis per contractar gent en plena edat laboral.
En aquella època, hi havia molta diferència si eres noi o noia...
Van anar passant els anys, i per segons que, eres gran, potser només en tenies 30!
Actualment és exactament igual, un home de 50 anys, es molt experimentat amb la feina pot tenir noves oportunitats, sempre que sigui una persona que tingui una bona preparació, i hagi tingut càrrecs. La dona en les mateixes circumstàncies ja és gran, només tenen oportunitats las que han supeditat la seva vida a la feina, no han tingut fills, no han tingut parella reconeguda, son dones dures i fredes, moltes vegades poc humanes, s’han acostumat tant, a que si elles poden les demés també, no son gaire tolerables... ( deu d’haver-hi algunes excepcions, es clar)
Les que han volgut tenir una vida privada al seu gust, aquestes ho tenen força diferent.
Penso que mai he tingut una feina segura, mai he estat tranquil·la laboralment, i fen el que feia de jove, fins hi tot ser autònoma, agafar dues feines a l’hora, per la por de passar massa temps sense ingressos.
És molt injust, tenir ganes de viure de manera no estipulada en els cànons laborals, comporta molts i molts problemes.
Perquè les dones no se’ns pren en serio?, perquè quan treballes en una feina molt gratificant has d’esforçar-te el doble, per demostrar que pots, en saps i tens la predisposició i força de voluntat, per ser igual que un home o una noia que acaba de sortir de la facultat?