DONES: ELLA

Sempre volia haver fet teatre, de fet pràcticament era l’única de la família que no s’hi dedicava, no és cert del tot, durant molts anys de la seva vida va fer de tècnic en teatre professional, ara però treballava en una empresa que estava molt ben considerada però li faltava allò, aquell cuquet que l’anava rosegant.
Al venir d’una família que s’hi dedicava, va parlar amb qui donava classes, per veure si la podia incloure en un dels seus grups... La resposta va ésser que si, però millor que busqués persones de la seva edat, ja que els grups que en aquell moment tenia eren gent molt jove i podria ser que no s’hi trobes be.
Ella és va posar mans a l’obra. No va parar fins que va tenir 10 persones interessades...
Van començar a treballar els dimarts al vespre, tota la setmana esperava aquest dia, s’ho passava molt i molt bé, gaudia, i no li venia d’una hora.
De 10 persones al grup, sis les havia buscat ella mateixa.
És creia en família, la confiança i el bon “rollu”, era el que valorava encara més.
Tots eren amics, de vegades en acabar la classe anaven tots a sopar alguna cosa.
Van començar a preparar un espectacle per estrenar davant de públic en un teatre alternatiu del barri vell...
Tot va ser fantàstic, tots estaven nerviosos i esverats... estudiàvem el text i les hores ens semblaven curtes per la feinada que ens venia al damunt.
Ella, però, tenia un esquetx amb un company, l’entusiasme d’ella, contrastava amb l’apatia d’ell. Això la posava nerviosa i agressiva, ja que el que no volia fer de cap de les maneres era el ridícul, ell no se sabia el paper, i els assajos duraven més del previst per culpa de que ell no sabia el text.

Però bé, va venir el dia de l’estrena i tot va anar molt i molt bé.
Vam tenir tant d’èxit que al teatre van considerar que hi havíem d’anar un cop al mes... imagineu com és va sentir!

Com que ja arribava l’estiu, el grup va dispersar-se una mica.
Un dia la seva amiga la va trucar per que es veiessin, ja que tenia una cosa important per dir-li; evidentment ella va córrer a veure que passava, pensant un fotimé de coses sense imaginar-se ni per un moment el que li havia de dir.
Quan van ser juntes, em va explicar que havien fet una reunió tots els companys, per parlar d’ella!
La noia no s’ho podia creure, ¿perquè havien de parlar d’ella?
Sembla ser que els companys creien que ella no era una persona grata al grup!
Que el seu mal humor i la manera de fer els molestava.
Què?... jo els molesto?... però que he fet?... perquè s’han reunit sense dir-me res?...
L’amiga d’ella quan li ho explicava, plorava, va dir que en aquella reunió l’havien deixat fatal, que ella és va sentir molt malament i que malaia el dia en que va decidir anar-hi...
Ella, això no la consolava, va parlar amb un altre amic per telèfon i no li va aclarir res...
Un company, que havia anat a fer teatre perquè ella l’havia avisat, va anar a veure-la a casa seva, em pla paternal... cada cop se sentia més i més agredida, tot era tant desproporcionat!
Ella només volia fer teatre, ella tenia il·lusió, i li estaven tirant la il·lusió per terra...
Ho va voler arreglar, però cada cop era més i més complicat...
Fins hi tot va anar a una reunió que van tornar a convocar en la que 8 persones van posar-se fins hi tot en la seva manera de vestir...
Se sentia, com és diu “ALUCINADA” encara va entendre menys... el disgust era tant i tant gran que només podia plorar...
En arribar el setembre i en re emprendre les classes, va afegir un cop de valor a la seva tristesa i va presentar-se... va ser pitjor, un dels companys va marxar perquè hi era ella...
Ella parlava per telèfon amb la seva amiga, que havia decidit no anar-hi més, asseguda al mig de la plaça de Sants, plorant com una magdalena...
Els que l’estimaven, deien: deixa’ls, no et preocupis, no s’ho valen... son envejosos... Ella això l’afligia encara més, ¿perquè li passava això? si ella NOMÉS HAVIA VOLGUT FER TEATRE D’ACFECCIONATS!
Hores d’ara i desprès de molts anys, ella encara no entén res.