dilluns, 13 d’abril de 2009

DONES: IRENE

El seu pare era sord mut, la seva mare una dona treballadora que va fer feines per tirar endavant una família de 4 fills; ella la petita, els altres més grans, nois.
El pis on vivien era tant i tant petit que la nena, havia de dormir al menjador, la seva mare que era molt polida, li va instal·lar una cortina, que la tancava just pel final del llit.
Irene tenia molta força de voluntat, era estudiosa i bona amiga, als 13 anys un metge va dir que patia d’una mica de raquitisme, és clar que a casa seva tot escassejava, i la nena no era massa menjadora...
Tot i que la van posar a treballar als tretze anys, va seguir estudiant per la nit. No volia de cap de les maneres seguir els passos de la seva família, se’ls estimava molt, però ella volia una vida diferent.
Els dos germans grans van marxar de la casa així que van poder, fins hi tot te una neboda de la seva edat... A casa hi va quedar ella i un noi amb una gran minusvalia.
El seu pare, a mida que passava el temps, s’anava tornant més i més mal humorat, com que li costava fer-se entendre, cridava cada vegada més, fent la vida d’aquella casa cada cop més insuportable. La Irene només pensava en estar molt preparada i fugir.
Les coses varen començar a posar-se bé perquè va conèixer un noi del que és va enamorar profundament, ell també.
Ella no havia tingut gairebé res de res, i volia començar la seva vida nova en que no li faltés de res, van llogar un pis, i el van moblar amb tot el necessari a terminis. Tots dos eren molt joves, ell encara havia d’anar a fer el servei militar. Tot i això van casar-se.
Les amigues estàvem tristes, veiem que era una fugida que ella podria haver fet molt més, enlloc de complicar-se la vida d’aquella manera. Quan va arribar el dia del casament, semblava una nena de primera comunió.
En marxar el seu marit al servei, van quedar-se només amb un sou, ella va haver d’assumir totes les despeses, va començar a pluriemplear-se.
La Irene era molt espavilada, ho va aconseguir, fins hi tot va reunir diners per anar-lo a veure el dia que feia la jura de bandera.
Quan ell va tornar, una mica diferent de com havia marxat, potser s’havia adonat que s’havia complicat massa, però no va dir res.
De seguida van tenir una nena, i ell cada cop estava més distant, un dia la Irene va saber que ell li feia el sal sempre que podia, potser no amb la mateixa dona, però li feia.
Aleshores, traient forces d’on no les tenia el va fer fora.
Més endavant va conèixer un home, més gran que ella que era vidu, i que tenia dues nenes petites, potser empesos per la solitud de cada u, van acabar junts.
Ara desprès dels anys, desprès de pujar 4 filles, amb aquest noi en van tenir una; es troba que ell no s’ha espavilat massa que només vol fer una feina que ja no és adequada a la seva edat, però Irene se’n ocupa, li tenyeix el cabell perquè sembli més jove, es bon gendre per la mare d’ella que ja comença a ser gran i bon cunyat pel germà que te tants i tants problemes.
Irene s’ha passat la vida ocupant-se dels dames, filles que no eren seves, un home difícil, una mare i un germà que la necessiten...
Quan la veus, trobes que no és feliç, les amigues diuen que quan no te feina se la busca, de vegades ela fa mandra quedar amb ella, perquè sempre és el mateix, la seva dissortada vida, els seus problemes...
Però l’esperit de lluita de quan va néixer no li ha marxat, el seu orgull és més valuós que qualsevol altre cosa, no se li poden donar consells perquè fins hi tot quan els demana, sempre te una excusa per no seguir-los.
El més positiu és que les filles que ha pujat, les pròpies i les alienes, l’adoren, sempre estan al seu costat, ella les ajuda amb tot, ocupant-se dels nens, quedant-se’ls perquè puguin sortir amb les seves parelles, fent-los-hi costat quan tenen problemes, assumim-los i buscant les solucions...
La Irene te una vida abocada a la seva família, viu en funció d’ells, crec que ho troba normal, ja fa massa temps que ho fa i no veu que hi hagi una altre manera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada