divendres, 10 d’abril de 2009

DONES: CARMINA

Esverada, hiperactiva, treballadora, amb un dit de maquillatge, compradora compulsiva, segura d’ella mateixa...
S’ha divorciat del seu últim marit; no és que n’hagi tingut tants, oficials dos.
Del primer va tenir dues nenes, ell la va deixar quan eren molt petites, i no li va caure cap anell per treballar com una boja i tirar-les endavant, les dues avui dia tenen estudis, i una d’elles l’ha fet avia...
Quan va quedar-se sola amb les nenes petites, llogava habitacions a casa seva a estudiants, i les tres, mare i dues filles compartien una habitació... quan venien les vacances d’estiu, anava a fer de cuinera en alguna casa de colònies i és podia endur les nenes, així feien vacances i les nenes s’ho passaven be...
Tenia molt de mèrit la Carmina, a casa seva sempre han estat orgullosos d’ella, no els ha demanat mai res.
Anys després, quan les nenes encara eren estudiants, per fi va tenir una feina que li permetia guanyar-se la vida amb tranquil·litat... una feina dura però molt bona, ja que li permetia el que a ella li agradava més, voltar, anar amunt i avall, disposar d’hores no comptabilitzades, per fer el que més li agrada, comprar.
De vegades venia a la meva botiga i es gastava 70€ amb muntanyes de coses, que no sé si les faria servir mai, es clar que jo com a botiguera n’estava contenta...
Havia construït la vida al seu gust, tot rutllava...
Un dia va anar a sopar a casa d’uns amics, i allà va conèixer-lo. Van començar una relació apassionada, ella pensava, fixa’t que jo no creia que tindria una altre oportunitat... ja en tenia més de 40 quan va succeir aquest esdeveniment; van fer vida de festeig al menys durant un any, cada ú a casa seva, però aprofitant tots els moments que podien.
Ella, però no contava que ell encara estava molt enamorat de la seva primera dona, i quan aquesta li va demanar de tornar-ho a intentar, ell no va ser capaç de dir que no...
Va començar el seu calvari particular, estava tant trista i desanimada, que semblava una ànima en pena, es clar que ell tampoc ho feia gaire be, ja que li enviava missatges de mòbil, dient-li coses molt, massa agradables a les seves orelles... que ens ensenyava plena de llàgrimes... totes les seves amigues, la compadíem i maleíem els ossos d’ell... serà barrut!, ja podria tenir una mica més de miraments!...
La que hauria estat la seva cunyada, la convidava a sopar, a la casa de fora, tot per consolar-la.
Al cap d’un any i mig, ell, va adonar-se que el que pensava que succeiria amb la seva primera dona, no havia estat possible, no havia canviat, seguia tenint els mateixos defectes, que a ell no li agradaven, es clar, les persones no canvien...
Aleshores va voler retornar amb Carmina; ella tampoc va fer-se pregar gaire, n’estava tant i tant d’enamorada...
Ella, però si que havia canviat, ara jo no deixaria que li prenguessin el pel, ara seria ell el que acotaria al cap a les seves peticions...
De seguida van viure junts, ella va organitza-ho tot a la seva manera, els divendres compraria i cuinaria per tota la setmana i així no hauria de fer res més durant la resta de dies, era ven igual que el dimecres la verdura i les patates estiguessin dures...
Van casar-se, amb una gran boda.
Ja el tenia segur, va començar a rondinar sobre la feina; que és cansava massa, que havia de carregar coses, que li feia mal tot, el cap de setmana, sobretot si anava a dinar la sogra, estava malalta, tota l’estona estirada al sofà embolicada en una manta i tenint molt mal humor; va deixar la feina, no volia treballar, els seu marit va haver d’assumir els compromisos econòmics que ella havia adquirit amb la seva família...
L’únic que aconseguia, era que ell cada dia n’estigués més cansat, ja no hi havia aquella passió, ja no tenia ganes d’estar a casa, la seva feina el duia a viatjar per tot el mon i enlloc d’anar-ho reduint o anava fomentant...
Un dia ell, finalment li ho va dir, i ella fent la “quixotada”, va dir, doncs me’n vaig!, i ell li va agafar la paraula, al cap d’un més ja tenia el divorci...
Ara, la Carmina, està pitjor que mai, viu d’un sou massa petit, tant acostumada que estava abans de gastar tot el que volia!... de primer va viure a casa d’una amiga temporalment, però s’ha hagut de buscar un pis, i no se li ha acudit res millor que a prop d’on viu ell, mira que n’és de gran Barcelona!
El truca, li envia missatges dient-li que se’n penedirà, que tornarà amb ella...
Pobre Carmina, no veu que quan més li va al darrera ell empren una fugida més i més gran... Cada dia que passa s’enfonsa més, necessita ajuda i no ho veu
.

1 comentari:

  1. Potser la Carmina hauria de reflexionar sobre el seu canvi d'actitud. La vida s'ha de lluitar cada dia, perquè cada dia és diferent... Si tenia l'amor al seu abast, per què es va deixar anar? Aquesta és la qüestió, n trobeu?

    Després s'ha de ser conseqüent amb les decisions que prenem.

    ResponElimina