LA NOSTRA HISTORIA: Un conte totalment real

dijous, 2 d’abril del 2009

Un conte totalment real

Hi havia una vegada una noia molt intel·ligent.
No era només intel·ligent, sinó que era molt bona filla, molt bona amiga, molt bona companya, molt esportista, molt treballadora, molt motivada, molt sensible, amb moltes ganes d’aprendre i sense cap problema per ensenyar als altres…

Va estudiar, tot i que un dia es va adonar que aquesta carrera que havia triat no la satisfeia gents... aleshores es va embrancar en una aventura empresarial que no tenia res a veure amb els seus estudis inicials...

Abans de donar aquest pas va treballar en una companyia aèria, i allà va conèixer un noi que desprès va ser el seu marit... no va ser tant fàcil, de primer no li va agradar gents, li trobava molts defectes...

Però ve el temps i les circumstàncies els van apropar i va acabar sorgint l’amor, un amor intens, de fer equip, i van començar la vida plegats... un any desprès varen casar-se...

Mentrestant ella, posava en marxa als seus projectes empresarials...

L’empresa va començar a funcionar i el seu company, va anar a treballar amb ella...

Desprès d’un temps, ell va voler tenir família, ella s’hi va avenir, van tenir una nena preciosa, només dos anys desprès van tenir un nen preciós.

Ella no volia tenir nens per que se’n ocupés algú altre, sinó que volia fer-ho ella en persona... pel que va muntar la seva vida, la seva feina, i tot per poder estar amb els seus fills...

El resultat va ser uns fills feliços, que adoren la seva mare, perquè ella es preocupa de que tinguin activitats lúdiques quan no tenen escola, van al cinema, al teatre, participen en actes del barri, viatgen...

Un dia, va començar a pensar que podria tenir un altre fill, però els metges no li aconsellaven, tenia embarassos dolents en els que patia, no és trobava be...

Junt amb el seu company van decidir que podrien ajudar algun nen que no tingues a ningú, i així ho van fer, va ser un tràmit llarg i feixuc, però per fi va arribar el dia... Toooootaaaaaa la família va anar a un país molt llunyà, a cercar al nou germanet...

Els que ens vàrem quedar, vam estar totalment informats en tot moment, perquè ella ens anava enviant fotografies i escrits... reflexions etc. Els que estàvem aquí vam viure el procés com em primera persona... va ser tota una experiència... preciosa per cert!

Tenia la vida perfecta, tots l’envejàvem, a tots ens hauria agradat tenir la seva sensibilitat i la seva intel·ligència.

La seva força ens ajudava a tots, sempre en treia la part positiva de tot, mai et desanimava, sempre tenia paraules agradables per tothom...

De fet ella encara és així, amb això no ha canviat gents, encara que la seva vida hagi fet un gir de 360 graus...

Però això vindrà en un altre capítol.

1 comentari:

MJ13 d’abril del 2009, a les 15:19
I què li va passar? Tan perfecte era tot... que m'has deixat intrigada. Com és que va canviar la seva vida?
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

QUI SOC, SEGONS JO

El primer que penso és que soc una persona com moltes altres.
Que la meva vida està plegada d’errors i d’equivocacions, però que tot i que no m’ho pensava en el seu moment, ara veig que n’he après molt... la vida m’ha donat força cops, però que tots i cada un d’ells m’ha fet aprendre coses per no tornar a fer.
Ara que ja tinc 50 anys, m’adono que hi ha moltes persones que m’estimen, i que jo m’estimo molt, i això a part d’agradar-me també m’aturulla (com diu l’Alejandro, el meu estimat i recent marit); per què en realitat no sé que e fet per ser una persona estimada...
El que és veritat és sempre he estat tal com soc, mai he fingit el que no era, he assumit les meves mancances i les he fet evidents, potser de vegades massa... la meva mare no ho suporta, diu que no s’ha de dir mai que no és tenen diners o coses per l’estil..., però jo soc així, i no crec que ho pugui canviar.
Una de les coses que m’agrada és que a la meva edat, enlloc de adonar-me que em faig gran, que si que m’adono, és que he anat adquirint una mena de cultureta i de saber fer, que evidentment no deu ser el millor, però a mi m’agrada. M’agrada bastant com soc, i com penso, tot i que de segur que no dec agradar a tothom... però ja he après a que això no em molesti.
Avui, per exemple, això del facebook, m’ha escrit un company que vam treballar l’any 92; i m’ha fet moltissima ilu.
Conservo amigues i amics des de la infància, hi ha força persones que això no els passa, ho veig, però jo tinc molta sort.
De vegades penso que no m’ocupo prou de tots.
Els disgustos més grossos de la meva vida normalment me’ls han portat les amigues, millor dit, les que jo creia que eren amigues... desprès m’he adonat que no ho durien ser tant... però es clar, això quan ha passat m’ha deixat totalment aplanada... dies i dies futuda...
També he tingut disgustos amb parelles, però ara amb la distància, veig que en realitat els que m’han fet més mal han sigut les amistats...
Com soc:
Acostumo a no pensar malament de ningú d’entrada, però ai!, si només d’entrada a la persona en qüestió li veig alguna cosa!, el que em fa més ràbia és que en general quan això succeeix no m’equivoco...
La veritat es que no sé ser amiga a mitges, ho soc o no ho soc...
Tinc un fill, molt guapo, que ha de dir la mare!, però no només físicament, sinó que es un bon paio, també te molts amics, i te una parella des de fa molt de temps, que s’estimen com el primer dia, jo dic que tinc la parelleta; fent al·lusió a les parelles que volen tenir el nen i la nena...
Soc curiosa, soc manetes, m’agrada tot el que puc fer amb les mans, m’agrada molt llegir, tinc les mires força obertes, crec que soc tolerant.
No suporto la ignorància, no la dels estudis, que jo tampoc en tinc, sinó la gent que parla de coses assentant càtedra i només ha sentit campanes... diuen els savis que la ignorància és el pitjor dels mals... hi estic totalment d’acord.
No suporto la falsedat, a més les persones que ho son és com si les olorés... em fan feredat. Em sento culpable de no aportar coses necessàries quan toca, per exemple ara els diners, quasi no en guanyo, i això em molesta, no per a mi que m’adapto el que faci falta, sinó per la persona que haig de carregar-li la responsabilitat.
De vegades soc mandrosa, però de vegades no en soc gents... quan ho soc, em quedo a casa sense veure a ningú, hi resulta que hi estic bé... però també em sento força culpable de no fer res...
Soc senzilla però al mateix temps presumida, considero que tinc bon gust, potser és una pedanteria, m’agrada canviar-me de roba ben diferent cada dia, i posar-hi complements que si diguin, a casa m’agrada l’harmonia amb els colors i crear un ambient càlid i acollidor.
M’agrada organitzar sopars o dinars amb la família i els amics, els disfruto, hi m’agrada ocupar-me d’ els detalls...
M’estimo a la meva família i em fa molta alegria quan fem trobades...
La veritat és que de segur que em deixo moltes coses, que no tot és tant bonic, soc conscient dels meus defectes, i en tinc i molts, soc molt xerraire, de vegades hi ha persones que és molesten per què els trec el protagonis-me, i us asseguro que ho faig sense intenció, hauria d’aprendre a callar de tant en tant. Soc impulsiva, de vegades dic les coses massa sincerament i això molesta i m’ha portat problemes... m’enfado poc, normalment el que em passa és que em disgusto, però si m’enfado em passo tres pobles... i la cago!
Soc despistada, creia que no ho era, però ho soc, el que no e acabat d’esbrinar és si realment ho soc o esborro les coses que em fan mandra.
No m’agrada criticar, però menys m’agrada que em critiquin, és allò de: de la meva mare, per exemple, en parlo jo, ningú més ho ha de fer...
De vegades per no disgustar, per no fer mal, o ves a saber per què, no dic el que penso, i moltissimes vegades això em va en contra.
Tinc opinions de persones que de vegades comento, per exemple a la meva parella, i ell em diu que son coses meves que n’estic totalment equivocada...
No soc cap joia, només soc una persona normal, amb sentiments, moltes vegades trobats, de vegades també tinc sentit contradictori amb mi mateixa.
I no soc gents rancuniosa, de vegades m’he enfadat i al cap d0’una hora no em recordo per què; no sé fer allò de deixar de parlar a algú, sempre trenco el meu propi pacte...
Ja ho veieu, amics i amigues que potser per casualitat un dia llegiu això soc una persona ben normaleta.

com publicar

Tothom pot publicar un article en aquest blog, l’heu d’enviar a: toptenme@gmail.com
Serà publicat amb un màxim de 24h. En el correu electrònic hi heu de fer constar el vostre nom complet i un telèfon de contacte i el pseudònim en que voleu publicar-lo per aquest sistema.
Els administradors és reserven el dret d’esborrar comentaris que no siguin respectuosos, grollers, obscens, etc. També es reserva el dret de publicar un article en cas de que no és consideri correcta.
Les dades de les persones que publiquin no seran mai exposades, i és traurà el article o comentari sempre que sigui solicitat.

LA NOSTRA HISTORIA

dijous, 2 d’abril del 2009

Un conte totalment real

1 comentari:

QUI SOC, SEGONS JO

Dades personals

Seguidors

Arxiu del blog

com publicar